"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dissabte, 25 de juny del 2016

El plec asiàtic

El plec asiàtic

El plec asiàtic és conegut també com la parpella epicantal. L’epicant és el replegament cutani que cobreix l'angle intern dels ulls, especialment desenvolupat en els pobles asiàtics i més concretament mogols. També es pot donar en poblacions caucàsiques i afroamericanes.

Aquests plecs defineixen especialment el rostre asiàtic, dotant-lo de la seva característica personalitat i aquest aire de misteriosa tristesa a l’inclinar l'eix de la parpella cap amunt.

En relació a tot això:

Significa alguna cosa sentir cantar a Caetano Veloso la cançó Cucurrucucu Paloma a la pel·lícula, Happy Together, del director Wong Kar-Wai, mentre veiem com dos homes tracten de mirar-se?
I a Nat King Cole cantar també Quizás, quizás, quizás?

O a Connie Francis un commovedor Siboney?

I una magnífica Perfidia interpretada per Xavier Cugat?

I la música de Shigeru Umebayashi?

Significa alguna cosa?
Tenen aquestes cançons alguna relació amb el "plaer extàtic" en la contemplació de la veritable bellesa?

Té alguna importància fumar una cigarreta amb elegància?

O que la paret del fons sigui verda i la següent vermella?, una cortina blava al costat d'una llum groga?

Igual que a la sala de ball de sota de casa meva, La Florida?

Sí.
Com s'aconsegueix dotar un ambient pobre i tronat d'una sofisticació tranquil·la i espontània?

Cal mirar poc a poc? A les coses i als altres?

Per què algunes coses cal fer-les així, poc a poc, molt a poc a poc?
Com hem de mirar-nos a nosaltres mateixos? Què hem de fer per ser mirats bé?

Els llums xinesos són bonics? Quina classe de llum és la seva? ¿Projecta claredat o endolceix i revesteix de suavitat a les ombres i a les cantonades?

Com aconseguim avui dia que un bigoti fi i retallat d'home sigui atractiu? És impossible? És ridícul?

Ens agraden els quipaos que vesteix i llueix Maggie Cheung, en In the Mood for Love?

Ens agrada ella?

Ens agrada ell, Tony Leung?
Ens agrada com es mouen ells dos? Sense tocar-se.

Per què pensem que es mouen a poc a poc?

Per què és tan bonica de rostre i de cos Maggie Cheung?

Per què té aquestes malucs tan ben marcats? I la cintura tan estreta? I el ventre tan pla? ¿I els pits tan ben formats?
Per què el traç asiàtic, o més exactament Thai, és -tal vegada- la veritable línia de l'autèntica bellesa física femenina, el seu veritable perfil, el tret on podem trobar-la més nítidament?

Per què el director, Wong Kar-Wai, quan els dos protagonistes de In the Mood for Love decideixen passar la primera i l'última nit junts, només ens mostra una dolça carícia de mans dins el taxi que els porta a l'hotel?
Quines coses belles succeeixen dins dels taxis?

És necessari fer coincidir aquesta fallida història d'amor amb la fi d'una altra ciutat, Hong Kong? És la ciutat també un personatge?

Per què moltes persones tenen obsessió pels números de les habitacions dels hotels? Per què Wong Kar-Wai titula 2046, el número d'una habitació d'hotel, a una de les seves últimes i millors pel·lícules?

Per què vaig titular jo en una ocasió un relat com L'habitació 601?
Què passa als hotels? Passa alguna cosa que hagi de saber-se?, O alguna cosa que s’hagi ocultar?

Ens agrada Ziyi Zhang?
Com és que pot haver dones tan boniques i amb els ulls asimètrics com ella?

Per què el protagonista i escriptor de 2046 creu estar escrivint sobre el futur, quan en realitat escriu sobre el passat? Això és ineludiblement sempre així?, el futur només és un passat diferent?

Està boig aquest escriptor tractant de comportar-se com un cínic i mostrar-se invulnerable amb les dones, quan en realitat mai ha pogut oblidar a La seva Li Zhen, un antic amor que el llastra i paralitza, i del que no sap o no pot desprendre’s?


En una pel·lícula a color quina importància ha de tenir el color negre? On col·locar-lo?, en l'impecable vestit del protagonista masculí? En algun dels abrics de la protagonista femenina que al treure-se'l ens enlluerni  amb el color del seu quipao?

Per què són tan bonics aquests vestits asiàtics?

Per què un pot estar hores embadalit mirant a tots els actors i actrius de les pel·lícules de Wong Kar-Wai?
Carina Lau, Maggie Cheung, Brigitte Lin, Michele Reis, Faye Wong, Takeshi Kaneshiro, Tony Leung, Andy Lau, Jacky Cheung, Leslie Cheung, Ziyi Zhang.

Ens recorda tot això les pel·lícules d'Antonioni? O les de David Lynch, Lost Highway i Mulholland Drive? Per què? El color és el mateix?, només és el color? És el temps?, són les seves dones?

Tot això té alguna cosa a veure amb el plec asiàtic?

Amb l'ull?, amb el caminar?, amb el seure’s a la vora del llit?

Hi ha algun tractat que ensenyi a seure correctament i sensual a la vora del llit?
Filmografia de Wong Kar-Wai en ordre invers:

·     My Blueberry Nights (2007)
·     Eros (Segmento "La mano") (2004)
·     2046 (2004)
·     Six Days (videoclip de Dj Shadow) (2002)
·     The Follow (cortometraje) (2001)
·     In the Mood for Love (Deseando amar) (2000)
·     Happy Together (1997)
·     Fallen Angels (1995)
·     Chungking Express (1994)
·     Ashes of Time (1994)
·     Days of Being Wild (1991)
·     As Tears go By (1988)
En l'última escena de In the Mood for Love el protagonista masculí, al cap dels anys, viatja a les ruïnes d'Angkor, a Cambodja. Allà, entre palaus i mala herba, busca un forat petit, un simple buit, una esquerda a la pedra vella per dipositar-hi alguna cosa.

La càmera s'allunya per mostrar-nos la grandiositat del lloc i la petitesa i solitud d'aquest home, que en un racó, diposita en aquest petit forat no sabem què, i que agafant-se a la pedra l'abraça i la besa, besa aquesta cavitat, aquesta obertura en la que acaba de dipositar el seu secret, el seu missatge.

La besa amb determinació i força.

Besa el ventre d'una pedra vella en què ha dipositat la seva joia.



Per a tota l'eternitat.

La música cessa.

Silenci.
19 de setembre de 2007


------------------------------------------------------






El pliegue asiático

El pliegue asiático es conocido también como párpado epicantal. El epicanto es el repliegue cutáneo que cubre el ángulo interno de los ojos, especialmente desarrollado en los pueblos asiáticos y más concretamente mogoles. También se puede dar en poblaciones caucásicas y afroamericanas.

Estos pliegues definen especialmente el rostro asiático, dotándolo de su característica personalidad y ese aire de misteriosa  tristeza al inclinarse el eje del párpado hacia arriba.

En relación a eso:

¿Significa algo oír cantar a Caetano Veloso la canción Cucurrucucu Paloma en la película, Happy Together, del director Wong Kar-Wai, mientras vemos como dos hombres tratan de mirarse?
¿Y a Nat King Cole cantar también Quizás, quizás, quizás?

¿O a Connie Francis un conmovedor Siboney?

¿Y una magnífica Perfidia interpretada por Xavier Cugat?

¿Y la música de Shigeru Umebayashi?

¿Significa algo?
¿Tienen esas canciones alguna relación con el “placer extático” en la contemplación de la verdadera belleza?

¿Tiene alguna importancia fumar un cigarrillo con elegancia?

¿O que la pared del fondo sea verde y la de al lado roja?, ¿una cortina azul junto a una luz amarilla?

¿Igual que la sala de baile debajo de mi casa, La Florida?

Sí.
¿Cómo se consigue dotar a un ambiente pobre y raído de una sofisticación tranquila y espontánea?

¿Es necesario mirar despacio? ¿A las cosas y a los demás?

¿Por qué algunas cosas hay que hacerlas así, despacio, muy despacio?
¿Cómo debemos mirarnos a nosotros mismos? ¿Qué debemos hacer para ser mirados bien?

¿Las lámparas chinas son bonitas? ¿Qué clase de luz es la suya? ¿Proyecta claridad o dulcifica y reviste de suavidad a las sombras y a las esquinas?

¿Cómo conseguimos hoy en día que un bigote fino y recortado de hombre sea atractivo? ¿Es imposible? ¿Es ridículo?

¿Nos gustan los quipaos que viste y luce Maggie Cheung, en In the Mood for Love?

¿Nos gusta ella?

¿Nos gusta él, Tony Leung?
¿Nos gusta cómo se mueven los dos? Sin tocarse.

¿Por qué pensamos que se mueven despacio?

¿Por qué es tan hermosa de rostro y de cuerpo Maggie Cheung?

¿Por qué tiene esas caderas tan bien marcadas? ¿Y la cintura tan estrecha? ¿Y el vientre tan plano? ¿Y los pechos tan bien formados?
¿Por qué el trazo asiático, o más exactamente Thai, es –tal vez– la verdadera línea de la auténtica belleza física femenina, su verdadero perfil, el rasgo donde podemos hallarla más nítidamente?

¿Por qué el director, Wong Kar-Wai, cuando los dos protagonistas de In the Mood for Love deciden pasar la primera y la última noche juntos, solamente nos muestra una dulce caricia de manos dentro del taxi que los lleva al hotel?
¿Qué cosas hermosas suceden dentro de los taxis?

¿Es necesario hacer coincidir esta fallida historia de amor con el fin de otra ciudad, Hong Kong? ¿Es la ciudad también un personaje?

¿Por qué muchas personas tienen obsesión por los números de las habitaciones de los hoteles? ¿Por qué Wong Kar-Wai titula 2046, el número de una habitación de hotel, a una de sus últimas y mejores películas?
¿Por qué titulé yo en una ocasión un relato como La habitación 601?

¿Qué sucede en los hoteles? ¿Sucede algo que deba saberse?, ¿O algo que deba ocultarse?

¿Nos gusta Ziyi Zhang?
¿Cómo es que pueden existir mujeres tan bonitas y con los ojos asimétricos como ella?

¿Por qué el protagonista y escritor de “2046”  cree estar escribiendo sobre el futuro, cuando en realidad escribe sobre el pasado? ¿Eso es ineludiblemente siempre así?, ¿el futuro solamente es un pasado diferente?

¿Está loco ese escritor tratando de comportarse como un cínico y mostrarse invulnerable con las mujeres, cuando en realidad nunca ha podido olvidar a Su Li Zhen, un antiguo amor que lo lastra y paraliza, y del que no sabe o no puede desprenderse?
En una película a color ¿qué importancia ha de tener el color negro? ¿Dónde colocarlo?, ¿en el impecable traje del protagonista masculino? ¿En alguno de los abrigos de la protagonista femenina que al quitárselo nos deslumbre con el color de su qipao?

¿Por qué son tan bonitos estos vestidos asiáticos?

¿Por qué uno puede estar horas embelesado mirando a todos los actores y actrices de las películas de Wong Kar-Wai?
Carina Lau, Maggie Cheung, Brigitte Lin, Michele Reis, Faye Wong, Takeshi Kaneshiro, Tony Leung, Andy Lau, Jacky Cheung, Leslie Cheung, Ziyi Zhang.

¿Nos recuerda todo ello las películas de Antonioni? ¿o las de David Linch  Lost Highway y Mulholland Drive? ¿Por qué? ¿El color es el mismo?, ¿sólo es el color? ¿Es el tiempo?, ¿son sus mujeres?

¿Todo eso tiene algo que ver con el pliegue asiático?

¿Con el ojo?, ¿con el caminar?, ¿con el sentarse al borde de la cama?

¿Existe algún tratado que enseñe a sentarse correcta y sensualmente al borde de la cama?
Filmografía de Wong Kar-Wai en orden inverso:

·     My Blueberry Nights (2007)
·     Eros (Segmento "La mano") (2004)
·     2046 (2004)
·     Six Days (videoclip de Dj Shadow) (2002)
·     The Follow (cortometraje) (2001)
·     In the Mood for Love (Deseando amar) (2000)
·     Happy Together (1997)
·     Fallen Angels (1995)
·     Chungking Express (1994)
·     Ashes of Time (1994)
·     Days of Being Wild (1991)
·     As Tears go By (1988)
En la última escena de In the Mood for Love el protagonista masculino, al cabo de los años, viaja a las ruinas de Angkor, en Camboya. Allí, entre palacios  y maleza, busca un agujero pequeño, un simple hueco, una hendidura en la piedra vieja para depositar algo.

La cámara  se aleja para mostrarnos la grandiosidad del lugar y la pequeñez y  soledad de ese hombre, que en un rincón, deposita en ese pequeño hoyo no sabemos qué, y que agarrándose a la piedra la abraza y la besa, besa esa oquedad, esa abertura en la que acaba de depositar su secreto, su mensaje.

La besa con determinación y fuerza.

Besa el vientre de una piedra vieja en la que ha depositado su joya.


Para toda la eternidad.

La música cesa.

Silencio.
19 de setiembre de 2007






Le jeune Albert

Le jeune Albert, Yves Chaland
Le jeune Albert


20 de desembre de 2006

Només els nens que han viscut una postguerra en una família humil, podran emocionar-se i somriure amb el petit Albert. També podran fer-se seu el personatge tots aquells que han tingut el privilegi d'haver conegut un món sense televisió, on l'electrodomèstic més sofisticat que hi havia a la casa era una ràdio de vàlvules, amb ella s'accedia al món i a un nou entreteniment. Gràcies a ella la música va començar a no ser ja un bé escàs. Concursos, notícies i les novel·les radiades de centenars de capítols i tota la família al voltant de la ràdio, deixant el sopar a mitges per escoltar el capítol del dia, mentrestant, l'àvia, sorda, treballadora, despreocupada, i pensant que ja havien sopat, retirava el menjar de la taula i es posava a rentar els plats. En acabar l'audició tots tornaven per acabar de sopar i es trobaven que s'havien quedat sense postres.

Malgrat els desastres viscuts, de la pobresa, de la fam, dels morts enterrats de qualsevol manera i en qualsevol lloc i de les joventuts mig perdudes, malgrat tot això, aquest era un món innocent i també ingenu. Potser era així per la seva pobresa material, per la falta (escassetat) de tantes coses. Aquest era un món on als nens se'ls banyava en gibrells i els adults havien d'anar un cop per setmana als banys públics, al no tenir les seves cases un lavabo en condicions. En aquest món hi havia també un tresor gairebé tan important com les dobles sessions de cinema els diumenges a la tarda, aquest tresor eren les novel·les gràfiques, els còmics, els tebeos, tot un monument a la civilització i a la nostàlgia. Barat i humil.

"Le jeune Albert" era belga, fill d'un dels millors artistes europeus, Yves Chaland, francès i lyonés, mort prematurament molt jove als trenta-tres anys d'edat. Ell va ser un dels que van renovar l'escola de còmic belga, agermanada amb la francesa i coneguda amb un dels millors noms que alguna cosa o algú puguin tenir, "La Línia Clara". Nom que per sí mateix només mereix tot un tractat i un homenatge, per la seva precisió i poesia, dues circumstàncies que poques vegades trobem juntes.

El seu gran mestre va ser l'inigualable Hergé, pare del irrepetible Tintin. Darrere d'ell i al costat d'ell el van acompanyar un nombrós grup d'artistes, des del cèlebre Morris i el seu justicier "Lucky Luke", amb la seva cigarreta penjant sempre dels seus llavis i ara obligat pels nous temps a convertir-se en exfumador, fins al divertidíssim i moltes vegades càustic André Franquin i el seu insuperable Spirou, nom que va donar lloc a una de les més importants i prestigioses revistes de còmics de tot el món i que va servir després de model per a la francesa Pilote. La llista seria i és interminable, l'atractiu i la influència de "La línia Clara" s'ha estès ja a la resta del món sobrepassant el seu inicial reducte franc-belga. A Espanya hi ha els alumnes més avantatjats i aplicats amb el valencià Daniel Torres i el portentós català Max, un geni del dibuix.

Però Yves Chaland és més tendre i més entranyable, potser per la seva joventut i la seva vida perdudes injusta i promptament. La claredat i la llegibilitat del seu grafisme són exemples també clars i llegibles de tota l'escola, caracteritzada per una pulcra neteja i una falsa senzillesa. En ella, certament, res és senzill, tot, en canvi, està estudiat i és complex. La línia, això sí, és l'instrument sempre adequat per ressaltar l'important, per destacar els detalls necessaris, perquè el conjunt adquireixi significat i sentit. La línia és la millor eina separadora, cada cosa al seu lloc, tot ordenat i sense taques que el confonguin, ni amb la resta, ni amb el fons. Com un bon naturalista, Chaland i els seus han estat sempre convençuts que ni la millor de les fotografies pot competir mai amb el millor dels dibuixos. L'encant del seu traç i la lluminositat dels seus colors recorden les estampes japoneses i les miniatures medievals, falsament infantils i equivocadament ingènues, però amables i amigables. Mirant i gaudint-ne sempre acabem recordant que alguna cosa se'ns ha oblidat, no sabem mai què és, potser per això no parem de mirar i remirar mil vegades aquests dibuixos, trobant en ells sempre coses noves.

"Le jeune Albert" és un nen de la postguerra belga que és la postguerra de la segona Guerra Mundial, a Brussel·les, Ostende o Anvers. És la pàtria de Godofredo de Bouillon, un personatge de segona fila  que va passar a la història en convertir-se en un dels primers creuats que van anar a Terra Santa a la recerca de fortuna i de perdó. Aquest és també el país que en aquests anys de postguerra ha d'abandonar per donar-li la independència a la seva "gran finca particular", el Congo, al cor de l'Àfrica, allà on el rei dels belgues, també anomenat Alberto, va creure que podia, fer i desfer, robar i espoliar al seu gust. El Congo, on es va refugiar durant anys, en plena selva i en el mateix "cor de les tenebres", Kurtz, el boig, el rebel, el qual morint delira cridant a l’horror, no sabem si per allunyar-lo o per acompanyar-lo. Bèlgica i el Congo, on una monja amb la cara d'Audrey Hepburn troba i perd la seva vocació quan ha de decidir què ha de fer amb els seus hàbits i amb l'ocupació nazi del seu país. Bèlgica, on els seus camps supuren la sang de mil batalles de les mil guerres que Europa ha patit i ha buscat. Bèlgica, més catòlica que luterana i tan valona com flamenca, allà on Espanya es va dessagnar pel seu orgull suïcida. Bèlgica també, on neix ara aquesta nova Europa, esforçada, menys boja, més sàvia i molt més espantada. Bèlgica, a la qual sempre haurem d'agrair que en lloc d'inventar el rellotge de cucut com van fer els suïssos, inventés "La Línia Clara".

La vida del petit Albert no és fàcil. Els adults que tenen cura d'ell, els seus pares, han de carregar pesos molt grans que gairebé els aixafen a ells en moltes ocasions. Els seus companys, nens com ell, són també supervivents, són amics i rivals, bons nois i éssers cruels. Despietats quan la situació ho requereix i també burletes, egoistes i agres. Com ho és el petit Albert, brivall i entremaliat. Tots ells a casa seva, al carrer i a l'escola, enfront dels seus professors, la majoria d'ells majors, plens de dubtes, desconcertats i enfadats, amb mal caràcter, amb el bigoti groc per culpa del fum del tabac i les bates plenes de forats per culpa de la cendra mal apagada i amb més d'un botó descosit i a punt de caure, el coll de la camisa ras i brut i les sabates amb la sola gastada. L'abric vell i el barret passat de moda. I els dits, aquests maleïts dits sempre enfangats de guix.


Aquest és el paisatge, al qual cal afegir l'esclat de color dels quioscos on es venen les revistes gràfiques i els còmics. Cada setmana esperant amb ànsia l'aparició del nou número. Cada setmana desitjant saber com continuen les aventures del teu heroi preferit. Quina meravella aquells dibuixos!, eren la catifa màgica amb la qual aconseguies viatjar per tot el món. Eren el coet, la nau espacial que et transportava més enllà del sol. Eren la porta oberta a la felicitat. El petit Albert, com tots els que vam conèixer aquest món, va aconseguir traspassar-la. I allà es va quedar, la mort del seu pare Chaland i amb ella la d'ell, el va atrapar de ple a la meitat de l'aventura, allà segueix.



20 Diciembre 2006

Sólo los niños que han vivido una posguerra en una familia humilde, podrán emocionarse y sonreír con el pequeño Alberto. También podrán hacerse suyo el personaje todos aquellos que han tenido el privilegio de haber conocido un mundo sin televisión, donde el electrodoméstico más sofisticado que había en la casa era una radio de válvulas, con ella se accedía al mundo y a un nuevo entretenimiento. Gracias a ella la música empezó a no ser ya un bien escaso. Concursos, noticias y las novelas radiadas de cientos de capítulos y toda la familia alrededor de la radio, dejando la cena a medias para escuchar el capítulo del día, mientras tanto, la abuela, sorda, trabajadora, despreocupada, y pensando que ya habían cenado, retiraba la comida de la mesa y se ponía a lavar los platos. Al finalizar la audición todos regresaban para terminar de cenar y se encontraban que se habían quedado sin postre.


A pesar de los desastres vividos, de la pobreza, del hambre, de los muertos enterrados de cualquier manera y en cualquier lugar y de las juventudes medio perdidas, a pesar de todo ello, este era un mundo inocente y también ingenuo. Tal vez era así por su pobreza material, por la escasez de tantas cosas. Ese era un mundo donde a los niños se les bañaba en barreños y los adultos habían de ir una vez por semana a los baños públicos, al no tener sus casas un aseo en condiciones. En ese mundo había también un tesoro casi tan importante como las dobles sesiones de cine los domingos por la tarde, ese tesoro eran las novelas gráficas, los cómics, los tebeos, todo un monumento a la civilización y a la nostalgia. Barato y humilde.


“Le jeune Albert” era belga, hijo de uno de los mejores artistas europeos, Yves Chaland, francés y lyonés, muerto prematuramente muy joven a los treinta y tres años de edad. Él fue uno de los que renovaron la escuela de cómic belga, hermanada con la francesa y conocida con uno de los mejores nombres que algo o alguien puedan tener, “La Línea Clara”. Nombre que por si solo merece todo un tratado y un homenaje, por su precisión y poesía, dos circunstancias que pocas veces encontramos juntas.


Su gran maestro fue el inigualable Hergé, padre del irrepetible Tintin. Detrás de él y junto a él le acompañaron un numeroso grupo de artistas, desde el célebre Morris y su justiciero “Lucky Luke”, con su pitillo colgando siempre de sus labios y ahora obligado por los nuevos tiempos a convertirse en exfumador, hasta el desternillante y muchas veces caústico André Franquin y su insuperable Spirou, nombre que dio lugar a una de las más importantes y prestigiosas revistas de cómics de todo el mundo y que sirvió luego de modelo para la francesa Pilote. La lista sería y es interminable, el atractivo y la influencia de “La línea Clara” se ha extendido ya al resto del mundo sobrepasando su inicial reducto franco-belga. En España encontramos a los alumnos más aventajados y aplicados con el valenciano Daniel Torres y el portentoso catalán Max, un genio del dibujo.


Pero Yves Chaland es más tierno y más entrañable, tal vez por su juventud y su vida perdidas injusta y prontamente. La claridad y la legibilidad de su grafismo son ejemplos también claros y legibles de toda la escuela, caracterizada por una pulcra limpieza y una falsa sencillez. En ella, ciertamente, nada es sencillo, todo, en cambio, está estudiado y es complejo. La línea, eso sí, es el instrumento siempre adecuado para resaltar lo importante, para destacar los detalles necesarios, para que el conjunto adquiera significado y sentido. La línea es la mejor herramienta separadora, cada cosa en su sitio, todo ordenado y sin manchas que lo confundan, ni con el resto, ni con el fondo. Como un buen naturalista, Chaland y los suyos han estado siempre convencidos que ni la mejor de las fotografías puede competir jamás con el mejor de los dibujos. El encanto de su trazo y la luminosidad de sus colores recuerdan las estampas japonesas y las miniaturas medievales, falsamente infantiles y equivocadamente ingenuas, pero amables y amigables. Mirándolas y disfrutándolas siempre acabamos recordando que algo se nos ha olvidado, no sabemos nunca qué es, tal vez por eso no paramos de mirar y remirar mil veces esos dibujos, encontrando en ellos siempre cosas nuevas, olvidadas.


“Le jeune Albert” es un niño de la posguerra belga que es la posguerra de la segunda Guerra Mundial, en Bruselas, Ostende o Amberes. Es la patria de Godofredo de Bouillon, un segundón que pasó a la historia al convertirse en uno de los primeros cruzados que fueron a Tierra Santa en busca de fortuna y de perdón. Ese es también el país que en esos años de posguerra debe abandonar y darle la independencia a su “gran finca particular”, el Congo, en el corazón de África, allí donde el rey de los belgas, también llamado Alberto, creyó que podía, hacer y deshacer, robar y expoliar a su antojo. El Congo, donde se refugió durante años, en plena selva y en el mismo “corazón de las tinieblas”, Kurtz, el loco, el rebelde, el que muriéndose delira llamando al “horror”, no sabemos si para alejarlo o para acompañarlo. Bélgica y el Congo, donde una monja con el rostro de Audrey Hepburn encuentra y pierde su vocación cuando ha de decidir qué debe hacer con sus hábitos y con la ocupación nazi de su país. Bélgica, donde sus campos supuran la sangre de mil batallas de las mil guerras que Europa ha sufrido y ha buscado. Bélgica, más católica que luterana y tan valona como flamenca, allí donde España se desangró por su orgullo suicida. Bélgica también, donde nace ahora esa nueva Europa, esforzada, menos loca, más sabia y mucho más asustada. Bélgica, a la que siempre habremos de agradecer que en lugar de inventar el reloj de cuco como hicieron los suizos, inventara “La Línea Clara”.


La vida del pequeño Alberto no es fácil. Los adultos que cuidan de él, sus padres, deben cargar pesos muy grandes que casi los aplastan a ellos en muchas ocasiones. Sus compañeros, niños como él, son también supervivientes, son amigos y rivales, buenos muchachos y seres crueles. Despiadados cuando la situación lo requiere y también burlones, egoístas y agrios. Como lo es el pequeño Alberto, bribón y travieso. Todos ellos en sus casas, en la calle y en la escuela, frente a sus profesores, la mayoría de ellos mayores, llenos de dudas, desconcertados y enfadados, con mal carácter, con el bigote amarillo por culpa del humo del tabaco y las batas llenas de agujeros por culpa de la ceniza mal apagada y con más de un botón descosido y a punto de caer, el cuello de la camisa raído y sucio y los zapatos con la suela gastada. El abrigo viejo y el sombrero pasado de moda. Y los dedos, esos malditos dedos siempre embarrados de tiza.


Ese es el paisaje, al que hay que añadir el estallido de color de los kioscos donde se venden las revistas gráficas y los tebeos. Cada semana esperando con ansia la aparición del nuevo número. Cada semana deseando saber cómo continúan las aventuras de tu héroe preferido. ¡Qué maravilla aquellos dibujos!, eran la alfombra mágica con la que lograbas viajar por todo el mundo. Eran el cohete, la nave espacial que te transportaba más allá del sol. Eran la puerta abierta a la felicidad. El pequeño Alberto, como todos los que conocimos ese mundo, logró traspasarla. Y allí se quedó, la muerte de su padre Chaland y con ella la de él, lo atrapó de lleno en mitad de la aventura, allí sigue.


Nosotros, mientras podamos conservar nuestra memoria, sabremos que aun tenemos una oportunidad de acompañarle. Allí está, ¿no lo veis?, al otro lado nos espera. Tras esa puerta que siempre permanece abierta.