"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 16 de febrer del 2016

La mort



La mort

21 juliol 2007

Ludwig Wittgenstein afirmava que la mort no és una experiència que formi part de la vida.

La fotografia que encapçala aquestes línies ens mostra tres cadàvers, el d'un home i el de dues dones, que suposadament s'han llevat la vida.

És convenient arriscar-se i repetir allò que el pintor Roberto Longo afirma: que la fotografia sempre ens parla del passat, a diferència de la pintura que ho fa del present.

La raó d'això té a veure amb la intensitat o el grau de versemblança que cadascuna d'elles és capaç d'aportar-nos. I això naturalment depèn de la tècnica, de la diferent artificiositat que aquests dos artefactes necessiten per relatar la realitat i el seu esdevenir.

El que ens ofereix una caixa fosca és més versemblant que una mà, per molt hàbils que siguin els seus dits en utilitzar el pinzell. Les coses que ens explica una fotografia van succeir en un passat, en canvi, el que ens explica una pintura està succeint en aquest mateix instant. No importa la data de la seva execució.

El pas del temps ens aporta claredat, o dit al revés, com més a prop estem del que és  versemblant més lluny estem del present. Igual que la llum, mirar més lluny sempre és mirar més enrere. El que veiem mai passa, sempre va passar. O dit també a l'inrevés, el que passa no pot ser vist. Per això, allò que és versemblant, que no la veritat, és inversament proporcional al temps.

La mort sí que és veritable, encara que pugui semblar inversemblant. En tot cas el que forma part de la vida és el morir, que evidentment té molt més a veure amb el fet d'estar viu que amb el d’estar mort.

Però el que no podem negar és que això que anomenem mort canvia l'ordre de les coses vives. Les canvia de lloc, les descol·loca d'una manera irreversible i definitiva.

Aquest no és pas cap canvi d'ordre moral i sí merament físic. I sens dubte estètic també. Una cosa que té a veure amb les proporcions que les coses mantenen amb l'espai i amb el temps.

És l'elegància del estar i del ser, del saber mirar i del saber escoltar. I saber recordar no tant el quant, sinó el com i el què. D'això dependrà la nostra salut, la mental i l'altra, doncs no debades el suïcidi és això, una molt personal relació amb el temps. En aquest cas, amb "tot" el temps, el passat, el present i també, per difícil que pugui semblar, el temps futur.

Després de la fi del temps, només mana l'espai, d'aquí les grotesques postures dels cadàvers. D'uns cossos que mai han estat pensats per arribar a aquesta situació. La mort és una cosa que esdevé, però que ningú la tenia prevista, no estava en el pla original. És potser el resultat d'un error irreparable. És un defecte de disseny.

A la fotografia dels tres cadàvers el rellotge sembla assenyalar la 01:45 del migdia. La claredat que travessa les finestres pot ser una confirmació.

Excepte en algunes de les coses que veiem escampades per terra, com en la part dreta inferior de la imatge i en el costat esquerre del sofà, la resta del despatx sembla estar bastant ben ordenat. Per la indumentària i el mobiliari, segurament és el d'algun funcionari nazi, que juntament amb dos dels seus col·legues o secretàries, ha decidit suïcidar-se.

Aquesta també sembla una mort burocratitzada on els cossos no han acabat d'estar desplaçats del tot. Han tingut temps de pensar en el seu aspecte darrer i mostrar el millor del seu morir.

La seva mentalitat de serfs ha volgut revestir l'escena d'asèpsia familiar. No sembla ni un hospital, ni un despatx tan sols, i sí sembla, el saló de casa. Gairebé podem distingir la pols dels mobles i la brutícia en els racons. Els vidres per netejar i aquesta llum massa blanca, de llençol per un mocador.

La roba mal rentada i pitjor planxada. Les ungles brutes i mal retallades. I les soles de les sabates encara per gastar, ja que els tres no semblaven tenir aspecte de caminar gaire.

La mort d'aquests funcionaris nazis és tan atroç i tan gris com el mateix color de la fotografia que ens els mostra. No han volgut cedir a l'espectacle de la sang, no han volgut tenyir el paisatge de vermell. El verí que han ingerit, fos el que fos, sens dubte era també de color blanc.

Però el seu fracàs és evident. Les pitjors morts són aquestes, les asèptiques, les desproveïdes d'èpica, ni tan sols de l'èpica que es necessita per lluitar contra la malaltia. Fins i tot ells que volien re-fundar Europa en els principis d'una nova moral, van acabar, en canvi, malbaratant per sempre un bell emblema universal, la creu gammada, la "esvàstica", aquest senzill, antic símbol solar de pau, que en sànscrit vol dir: "està bé" o "bones maneres".

Aquella força que havia de ser la formidable "voluntat de poder" i que havia d'aconseguir transformar el món, va acabar omplint-lo de fosses plenes de cadàvers, amuntegats, acumulats, sense rostre ni nom, simple carn. No res.

Cal ressaltar, que una fotografia -i una pintura també- és tot el que hi ha, res més. No hi ha més que allò que es pot veure, encara que tot això que es veu transcendeixi a la mateixa fotografia.

Per què?

Perquè el seu significat sempre està fora d'ella.

On?

En el relat.

Aquests tres cadàvers de la fotografia, al mantenir encara una certa dignitat fan més evident la seva mera inèrcia, aquesta cosa que només tenen els cossos inanimats.

Aquesta inèrcia és el truc.

És el resultat d'un mal efecte d'il·lusionisme.

La mort és això, el truc. La inèrcia de la vida. La vida inert.

El truc revelat.

Quan ja tot perd interès.

---------

Fotografia de Margareth Bourke White

Ciutat de Leipzig, Primer tinent d’alcalde Lisso, membre del partit nazi des de 1932, que jeia mort mentre s'estava assegut al seu escriptori. Suïcidat amb cianur juntament amb la seva esposa i filla.

-------------------------

La muerte

21 Julio 2007

Ludwig Wittgenstein afirmaba que la muerte no es una experiencia que forme parte de la vida.

La fotografía que encabeza estas líneas nos muestra tres cadáveres, el de un hombre y el de dos mujeres, que supuestamente se han quitado la vida.

Es conveniente arriesgarse y repetir aquello que el pintor Roberto Longo afirma: que la fotografía siempre nos habla del pasado, a diferencia de la pintura que lo hace del presente.

La razón de ello tiene que ver con la intensidad o el grado de verosimilitud que cada una de ellas es capaz de aportarnos. Y ello naturalmente depende de la técnica, de la diferente artificiosidad que estos dos artilugios necesitan para relatar la realidad y su devenir.

Lo que nos ofrece una caja oscura es más verosímil que una mano, por muy hábiles que sean sus dedos al utilizar el pincel. Las cosas que nos cuenta una fotografía sucedieron en un pasado, en cambio, lo que nos cuenta una pintura está sucediendo en este mismo instante. No importa la fecha de su ejecución.

El paso del tiempo nos aporta claridad, o dicho al revés, cuanto más cerca estamos de lo verosímil más lejos estamos del presente. Al igual que la luz, mirar más lejos siempre es mirar más atrás. Lo que vemos jamás ocurre, siempre ocurrió. O dicho también al revés, lo que ocurre no puede ser visto. Por eso, lo verosímil, que no la verdad, es inversamente proporcional al tiempo.

La muerte sí que es verdadera, aunque pueda parecer inverosímil. En todo caso lo que forma parte de la vida es el morir, que evidentemente tiene mucho más que ver con el estar vivo que con el estar muerto.

Pero lo que no podemos negar es que eso que llamamos muerte cambia el orden de las cosas vivas. Las cambia de sitio, las descoloca de una manera irreversible y definitiva.

Ése no es ningún cambio de orden moral y sí meramente físico. Y sin duda estético también. Algo que tiene que ver con las proporciones que las cosas mantienen con el espacio y con el tiempo.

Es la elegancia del estar y del ser, del saber mirar y del saber escuchar. Y saber recordar no tanto el cuánto, sino el cómo y el qué. De ello dependerá nuestra salud, la mental y la otra, pues no en balde el suicidio es eso, una muy personal relación con el tiempo. En este caso, con “todo” el tiempo, el pasado, el presente y también, por difícil que pueda parecer, el tiempo futuro.

Después del fin del tiempo, solamente manda el espacio, de ahí las grotescas posturas de los cadáveres. De unos cuerpos que nunca han sido pensados para llegar a esa situación. La muerte es algo que acontece, pero que nadie la tenía prevista, no estaba en el plan original. Es quizás el resultado de un error irreparable. Es un defecto de diseño.

En la fotografía de los tres cadáveres el reloj parece señalar la una y cuarenta y cinco minutos del mediodía. La claridad que atraviesa las ventanas puede ser una confirmación.

Excepto en algunas de las cosas que vemos esparcidas por el suelo, como en la parte derecha inferior de la imagen y en el lado izquierdo del sofá, el resto del despacho parece estar bastante bien ordenado. Por la indumentaria y el mobiliario, seguramente es el de algún funcionario nazi, que junto con dos de sus colegas o secretarias, ha decidido suicidarse.

Esa también parece una muerte burocratizada donde los cuerpos no han terminado de estar desplazados del todo. Han tenido tiempo de pensar en su aspecto postrero y mostrar lo mejor de su morir.

Su mentalidad de siervos ha querido revestir la escena de asepsia familiar. No parece ni un hospital, ni un despacho siquiera, y sí parece, el salón de su propia casa. Casi podemos distinguir el polvo de los muebles y la suciedad en los rincones. Los cristales por limpiar y esa luz demasiado blanca, de sábana para un sudario.

La ropa mal lavada y peor planchada. Las uñas sucias y mal recortadas. Y las suelas de los zapatos todavía por gastar, pues los tres no parecían tener aspecto de andar demasiado.

La muerte de esos funcionarios nazis es tan atroz y tan gris como el mismo color de la fotografía que nos los muestra. No han querido ceder al espectáculo de la sangre, no han querido teñir el paisaje de rojo. El veneno que han ingerido, fuese lo que fuese, sin duda era también de color blanco.

Pero su fracaso es evidente. Las peores muertes son ésas, las asépticas, las desprovistas de épica, ni siquiera de la épica que se necesita para luchar contra la enfermedad. Incluso ellos que querían refundar Europa en los principios de una nueva moral, acabaron, en cambio, malbaratando para siempre un bello emblema universal, la cruz gamada, la “esvástica”, ese sencillo, antiguo símbolo solar de paz, que en sánscrito significa: “está bien” o “bien estar”.

Aquella fuerza que debía ser la formidable “voluntad de poder” y que había de conseguir transformar el mundo, acabó llenándolo de fosas repletas de cadáveres, amontonados, acumulados, sin rostro ni nombre, mera carne. Nada.

Es necesario resaltar, que una fotografía –y una pintura también- es todo lo que hay, nada más. No hay más que aquello que se puede ver, aunque todo eso que se ve trascienda a la misma fotografía.

¿Por qué?

Porque su significado siempre está fuera de ella.

¿Dónde?

En el relato.

Esos tres cadáveres de la fotografía, al mantener todavía una cierta dignidad hacen más evidente su mera inercia, eso que solamente tienen los cuerpos inanimados.

Esa inercia es el truco.

Es el resultado de un mal número de ilusionismo.

La muerte es eso, el truco. La inercia de la vida. La vida inerte.

El truco desvelado.

Cuando ya todo pierde interés.

--------------------------------

Fotografia de Margareth Bourke White

Ciudad de Leipzig, Primer teniente de alcalde Lisso, miembro del partido nazi desde 1932, que yacía muerto mientras estaba sentado en su escritorio. Suicidado con cianuro junto con su esposa e hija.