El sarcòfag

Al fayum

28 octubre 2006

El sarcòfag

Un vell lloc comú, constantment actualitzat, lliga indissolublement la vida amb la mort, els morts amb els vius, on els primers depenen dels segons per seguir estant presents, encara que no se sap a on. Gràcies als vius, el Cel aconsegueix mantenir-se en el seu lloc, encara que tampoc se sap a on.

En el vell Egipte es van forjar les mil i una maneres de mantenir vius els morts. Els egipcis van irradiar el seu saber funerari amb el seu reeixit servei de pompes fúnebres. Els romans, tan pràctics ells, simplement incineraven als cadàvers; no sabem si aquesta barbacoa fúnebre era per treure d'una forma elegant una cosa que feia nosa i que ocupava lloc i que a més pudia. De Roma prové la famosa frase "treure's el mort de sobre". Doncs bé, abans d'encendre la pira, treien màscares de cera dels seus estimats coetanis acabats de finir per afegir-les a la col·lecció que la "família" mantenia en el petit racó sagrat que hi havia a cada llar. Aquestes tradicions recorden el culte als avantpassats que en extrem orient se segueix amb espartana disciplina samurai. Fins fa poc, a occident, la màscara mortuòria era un homenatge que la societat dispensava als seus prohoms i pròcers. L'aparició de la fotografia, va permetre democratitzar l'última imatge.

Tot això forma part del passat, fins i tot del recent. En el nostre món modern hem perdut aquest costum tan arrelat de retratar els morts. Primer era el bateig, (encara que perdent terreny davant l'ecografia), després la primera comunió (encara que perdent terreny davant els successius aniversaris), el servei militar (encara que perdent terreny davant de no res), la foto carnet, el casament, els fills , el que fos necessari, per arribar, al final, a un dels moments cims més importants de la vida: la mort. Ara es considera de mal gust; el pollastre només es pot mostrar viu o cuinat. Avui dia només tenen aquesta prerrogativa els famosos, encara que en forma d'estàtua de cera, un succedani de la vida, i una premonició de la mort embalsamada en material que es fon. Però ara també es retrata tot, bàsicament nadons i mascotes, de manera compulsiva, qualsevol cosa, fins i tot el pollastre rostit que també és un cadàver.

Els retrats del Fayum han resistit al temps, i no per molt coneguts deixen de sorprendre’ns cada vegada que els mirem i ens miren. Són un rai en un mar tempestuós, llançant caps cap al vaixell salvador que el vent allunya irremeiablement. Encara no havia nascut el costum de tancar els ulls als cadàvers?, aquests romans egipcis, ben oberts els tenen, pintats en el millor dels seus moments. La tècnica és romana, els ulls grans i ametllats són egipcis, la seva frontalitat és moderna i la seva serenitat és sàvia, i estranyament cap somriu. Quan estaven vius potser eren ignorants, ara no, ara ja ho saben tot, per això estan a un pas de entristir-se, estan gairebé a punt de no estar morts. O gairebé a punt de tornar a ser persones. Persona en llatí significa, precisament, "màscara", i emmascarats els morts ens entreveuen als que seguim vius per una escletxa com les d'aquestes ulleres que fan servir els esquimals per limitar l’entrada de llum als ulls que produeix la blancor de la neu.

L'existència de retrats és un fet tan misteriós com el que tinguem rostre. Mans, cames, tors, cara, és normal tenir-los, fins i tot dits. Però tenir rostre, és alguna cosa més, és l'ésser encarnat, el rostre és la nostra ànima. Les coses es diferencien per característiques que poden ser mesurades. Les seves baules primordials com els quantum i els gens, són intercanviables entre si. Tot pot canviar i seguir igual al mateix temps, com en política. Els rostres no, són insubstituïbles, és la prova més irrefutable sobre la individualitat de l'ésser, en contra d'aquestes nefastes teories que anhelen la seva dissolubilitat de la identitat en el cosmos uterí o el no-res estèril. I tot i la cirurgia plàstica.

Déu és un encara que tri, nosaltres també, de no vius passem a estar-ho per acabar morts. Molts volen seguir estant vius fins després de morts. Un retrat és un bon passaport, encara que ningú sap a on.

---------------------------------

28 Octubre 2006

El sarcófago

Un viejo lugar común, constantemente actualizado, ata indisolublemente la vida con la muerte, los muertos con los vivos, donde los primeros dependen de los segundos para seguir estando presentes, aunque no se sabe dónde. Gracias a los vivos, el Cielo consigue mantenerse en su lugar, aunque tampoco se sabe dónde.

En el viejo Egipto se fraguaron las mil y una maneras de mantener vivos a los muertos. Los egipcios irradiaron su saber funerario con su exitoso servicio de pompas fúnebres. Los romanos, tan prácticos ellos, simplemente incineraban a los cadáveres; no sabemos si esta barbacoa fúnebre era para quitarse de una forma elegante un estorbo que ocupaba lugar y que además olía mal. De Roma proviene la famosa frase “quitarse el muerto de encima”. Pues bien, antes de encender la pira, sacaban máscaras de cera de sus queridos coetáneos acabados de fenecer para añadirlas a la colección que la “familia” mantenía en el pequeño rincón sagrado que había en cada hogar. Esas tradiciones recuerdan el culto a los antepasados que en extremo oriente se sigue con espartana disciplina samurái. Hasta hace poco, en occidente, la máscara mortuoria era un homenaje que la sociedad dispensaba a sus prohombres y próceres. La aparición de la fotografía, permitió democratizar la última imagen.

Todo esto forma parte del pasado, incluso del reciente. En nuestro mundo moderno hemos perdido esta costumbre tan arraigada de retratar a los muertos. Primero era el bautizo, (aunque perdiendo terreno frente la ecografía), luego la primera comunión (aunque perdiendo terreno frente a los sucesivos cumpleaños), el servicio militar (aunque perdiendo terreno frente a nada), la foto carné, la boda, los hijos, lo que fuera necesario, para llegar, al final, a uno de los momentos cumbres más importantes de la vida: la muerte. Ahora se considera de mal gusto; el pollo sólo se puede mostrar vivo o cocinado. Hoy en día sólo tienen esta prerrogativa los famosos, aunque en forma de estatua de cera, un sucedáneo de la vida, y una premonición de la muerte embalsamada en material que se derrite. Pero ahora también se retrata todo, básicamente bebés y mascotas, de forma compulsiva, cualquier cosa, incluso el pollo asado que también es un cadáver.

Los retratos del Fayum han resistido al tiempo, y no por muy conocidos dejan de sorprender cada vez que los miramos y nos miran. Son una almadía en un mar tormentoso, lanzando cabos hacia el barco salvador que el viento aleja irremediablemente. ¿Aun no había nacido la costumbre de cerrar los ojos a los cadáveres?, estos romanos egipcios, bien abiertos los tienen, pintados en el mejor de sus momentos. La técnica es romana, los ojos grandes y almendrados son egipcios, su frontalidad es moderna y su serenidad es sabia, y extrañamente ninguno sonríe. Cuando estaban vivos tal vez eran ignorantes, ahora no, ahora ya lo saben todo, por eso están a un paso de entristecerse, están casi a punto de no estar… muertos. O casi a punto de volver a ser personas. “Persona” en latín significa, precisamente, “máscara”, y enmascarados los muertos nos entrevén a los que seguimos vivos por una rendija como las de esas gafas que usan los esquimales para limitar la entrada de luz en los ojos que produce la blancura de la nieve.

La existencia de retratos es un hecho tan misterioso como el que tengamos rostro. Manos, piernas, torso, cara, es normal tenerlos, incluso hasta dedos. Pero tener rostro, es algo más, es el ser encarnado, el rostro es el nuestra alma. Las cosas se diferencian por características que pueden ser medidas. Sus eslabones primordiales como los quantum y los genes, son intercambiables entre sí. Todo puede cambiar y seguir igual al mismo tiempo, como en política. Los rostros no, son insustituibles, es la prueba más irrefutable sobre la individualidad del ser, en contra de estas nefastas teorías que anhelan su disolubilidad en el cosmos uterino o la nada estéril. Y a pesar de la cirugía plástica.

Dios es uno aunque trino, nosotros también, de no vivos pasamos a estarlo para terminar muertos. Muchos quieren seguir estando vivos hasta después de muertos. Un retrato es un buen pasaporte, aunque nadie sabe a dónde.

Màscara mortuoria de Richard Wagner

Felipe Próspero

Felipe Próspero

16 setembre 2006

Felipe Próspero

La biblioteca de Rodríguez de Silva Velázquez, "Velázquez" estava gairebé composta només de llibres científics i tècnics. També hi havia estats de comptes, relacions de coses, llistes, inventaris. Res de o sobre art o pintura. Tampoc va deixar escrit cap epistolari o diari on poder trobar i saber el que pensava sobre les coses i les persones que van poblar la seva vida. D'ell només tenim apunts biogràfics i la seva obra. La seva família, esposa, fills i amics, sempre van ser ombres apagades en una habitació a les fosques. No sabem res d'ell.

El gest de la seva mà, la llum dels seus ulls, el color de l'aire que respirava, la taca d'oli, són tots magres restes d'hom que va mantenir silenci. D'algú que sempre va considerar que era millor callar sobre allò del que no es pot parlar. Nosaltres, també respectarem la dignitat d'aquesta pàgina en blanc i ens conformarem, que és molt, amb el que els seus ulls van veure i les seves mans van pintar.

Els nens són persones senceres, acabades i completes, no els falta ni els sobra res. No són cap projecte. Són tot el que poden ser, que és tant com el que es pot ser a qualsevol edat.

L'Infant Felip Pròsper, fill de Felip IV i de Mariana d'Àustria, havia de ser Rei. Va néixer el 28 de novembre de 1657 i va morir l'1 de novembre de 1661. Tot just quatre anys de vida, malalt d'epilèpsia. Velázquez el va retratar el 1659, quan només tenia dos. Va ser un dels seus darrers treballs, per no dir l'últim. No va sobreviure al seu jove model, el pintor va morir el 6 agost 1660.

Felip IV va tenir onze fills, un va morir jove i vuit a la mateixa infantesa. Només dos van arribar a adults. Un d'ells va ser el futur Rei d'Espanya, Carles II, nascut pocs dies més tard de la mort del seu germà Felip Pròsper.

Uns mesos després del part d'aquest fill que havia de ser pròsper, el 4 de març de 1658, i per celebrar tal esdeveniment, es va estrenar al Palau de la Zarzuela, El llorer d'Apol·lo, primera part del Golf de les sirenes, obra teatral i musical -una sarsuela- de Calderón, inspirada en l'Odissea d'Homer. Aquestes primeres sarsueles eren pur divertiment, no pretenien ser altra cosa que un alegre passatemps. I amb aquest esperit triomfal que atorga el "llorer", símbol de la Victòria, es donava la benvinguda a un futur Rei.

Velázquez no va esperar al futur per retratar l’Infant. Amb el davantal blanc replet d'amulets per allunyar les malalties i el mal d'ull. Amb el seu curt pèl ros, amb la seva mà dreta recolzada en el respatller d'una cadira. Amb el seu vestit principesc de tons vermells i amb la sola companyia d'un gos de mirada malenconiosa, Velázquez pinta la tendresa i el desemparament que el temps ens regala, en la figura d'un nen que com ell, aviat morirà.

------------------------

16 Septiembre 2006

Felipe Próspero

La biblioteca de Rodríguez de Silva Velázquez, “Velázquez” estaba casi sólo compuesta de libros científicos y técnicos. También había estados de cuentas, relaciones de cosas, listas, inventarios. Nada de o sobre arte o pintura. Tampoco dejó escrito ningún epistolario o diario donde poder encontrar y saber lo que pensaba sobre las cosas y las personas que poblaron su vida. De él sólo tenemos apuntes biográficos y su obra. Su familia, esposa, hijos y amigos, siempre fueron sombras apagadas en una habitación a oscuras. Nada sabemos de él.

El gesto de su mano, la luz de sus ojos, el color del aire que respiraba, la mancha de óleo, son todos ellos magros restos de alguien que mantuvo silencio. De alguien que siempre consideró que era mejor callar sobre aquello de lo que no se puede hablar. Nosotros, también respetaremos la dignidad de esa página en blanco y nos conformaremos, que es mucho, con lo que sus ojos vieron y sus manos pintaron.

Los niños son personas enteras, acabadas y terminadas. Completas, no les falta ni les sobra nada. No son ningún proyecto. Son todo lo que pueden ser, que es tanto como lo que se puede ser a cualquier edad.

El Infante Felipe Próspero, hijo de Felipe IV y de Mariana de Austria, tenía que ser Rey. Nació el 28 de noviembre de 1657 y murió el 1 de noviembre de 1661. Apenas cuatro años de vida, enfermo de epilepsia. Velázquez lo retrató en 1659, cuando sólo tenía dos. Fue uno de sus últimos trabajos, por no decir el último. No sobrevivió a su joven modelo, el pintor murió el 6 de agosto de 1660.

Felipe IV tuvo once hijos, uno murió de joven y ocho en la misma infancia. Sólo dos llegaron a adultos. Uno de ellos fue el futuro Rey de España, Carlos II, nacido pocos días más tarde de la muerte de su hermano Felipe Próspero.

Unos meses después del alumbramiento de este hijo que tenía que ser próspero, el 4 de marzo de 1658, y para celebrar tal acontecimiento, se estrenó en el Palacio de la Zarzuela, El laurel de Apolo, primera parte de El golfo de las sirenas, obra teatral y musical -una zarzuela- de Calderón, inspirada en la Odisea de Homero. Estas primeras zarzuelas eran puro divertimento, no pretendían ser otra cosa que un alegre pasatiempo. Y con ese espíritu triunfal que otorga el “laurel”, símbolo de la Victoria, se daba la bienvenida a un futuro Rey.

Velázquez no esperó al futuro para retratar al niño. Con su delantal blanco repleto de amuletos para alejar las enfermedades y el mal de ojo. Con su corto pelo rubio, con su mano derecha apoyada en el respaldo de una silla. Con su vestido principesco de tonos rojos y con la sola compañía de un perro de mirada melancólica, Velázquez pinta la ternura y el desamparo que el tiempo nos regala, en la figura de un niño que como él, pronto morirá.

Still Life

Sally Man

Still Life

13 d’octubre 2007

L'ésser humà sempre s'ha sentit interessat per totes aquelles coses i éssers que es mouen. Tanta ha estat la suggestió que ha manifestat pel fenomen del moviment, que no ha dubtat a procurar plasmar-ho d'una o d'una altra manera. La seva obstinació ha estat constant, ferma i decidida, i fins que no va aparèixer la fotografia, la pintura i l'escultura van ser les tècniques més apropiades per a aconseguir-ho.

No menys resolta ha estat també la seva propensió per a tot el contrari. La immobilitat sembla amagar un misteri d'una altra classe, un secret que sedueix i fa angúnia desvetllar. No obstant això l'audàcia humana no té límits.

L'art, i més concretament la pintura, va aconseguir convertir en gènere, el retrat de cossos morts, fonamentalment comestibles o d'adorn. Peces de caça, fruites i flors, incloent també gerros i plats, bàsicament, tot i que el repertori és inesgotable.

Llarga és també la tradició d'immortalitzar al mort deixant constància d'ell en el seu retrat, anterior a la defunció, o post mortem. Ja hem parlat d'això en altres ocasions.

En tots aquests casos ens passegem al llarg d'un límit no marcat per cap senyal, o marca a terra.

El plaer de retratar cadàvers, siguin humans, animals, o vegetals, com ho és un preciós ram de flors, és una manera esbiaixada de captar un aspecte de la bellesa que moltes vegades se'ns escapa davant l'allau d'emocions que provoca la mort . Però només és en aquesta oportunitat, on tenim la fortuna de contemplar i gaudir l'ombra que projecta aquest secret que s'esvaeix.

No el secret i sí l'ombra.

És ella la que empal·lideix com si s'apagués el sol. Aquest que un dia va ser déu i que ara no és res més que un estel. Així doncs, el secret roman mentre un núvol fosc fuig de nosaltres.

És un desmai? o potser és un miracle morir? Aquesta és la seva bellesa? O tot el contrari? La constatació més terrible de la preeminència de les lleis físiques? El seu compliment inexorable?

És una sentència? El final d'una riallada?

O la mort és una simple casualitat, una nefasta sort?

Perquè jo no crec en el destí, ni que res estigui escrit. Ni tan sols crec que hàgim de morir-nos. Jo no em crec això.

No crec que hàgim de perdre la vida necessàriament, o pitjor, innecessàriament. Morir en vida, és clar, no viure després de morir que és una altra cosa molt diferent; segurament també un engany, un engany, una mentida.

Estic segur que gairebé ningú ho creu, ningú creu que morirà, menteixen quan diuen que sí. El que passa és que no s'atreveixen a manifestar-ho en públic

La "Natura morta" és l'expressió que el català utilitza per plasmar les coses inanimades, terme sens dubte fatalista i rotund, poc donat a la subtilesa, fins i tot contradictori. Els catalans no hem estat mai bons filòsofs. Sants sí, industrials, comerciants i artistes també, però no filòsofs.

Els anglosaxons en canvi, irònics ells, a la "Natura morta" l'anomenen "Still life", "gairebé vida", "fins i tot en vida", "encara viva". Sembla una broma macabra, una bona ironia del millor dels humors negres. Tot i que la fotografia que encapçala el text, realitzada per Sally Mann, ens descorda l'estómac perquè ens mostra el sarcasme i la veritat del viure i el morir.

Però també ens tempta i sedueix aquesta lògica. Aquest ordre diferent, potser un preàmbul, un aperitiu d'això que hauran de trobar aquells que tinguin la dissort de morir-se.

Quina classe d'alfabet fan servir els morts? És aquesta nena una nena ?, o és l'alè d'algun monstre al qual encara no han posat nom?

Jo crec que cap de les dues coses, i les dues coses al mateix temps. Crec que és un àngel, un àngel que riu.

De què riu?

Se’n riu del riure. Que és una manera divertida i senzilla de ser poc assenyat, perquè els àngels estan una mica bojos, per això són això que són.

Àngels?

No, amnèsics. L'eternitat no es pot recordar tota, és impossible, és massa llarga, o ràpida, per això riuen, perquè no poden recordar gairebé res. Excepte la seva pròpia risa.

En l'eternitat no hi ha diferència entre un segon i un eó.

Aquest és el món del més enllà. El que ens espera si ens morim.

I sincerament no m'agrada. Prefereixo seguir estant viu. Encara que sigui "Still life", o si m'apures, mig mort.

O el que sigui.

--------------------------

Still Life

13 Octubre 2007

El ser humano siempre se ha sentido interesado por todas aquellas cosas y seres que se mueven. Tanta ha sido la sugestión que ha manifestado por el fenómeno del movimiento, que nunca ha dudado en procurar plasmarlo de una o de otra manera. Su empeño ha sido constante, firme y decidido, y hasta que no apareció la fotografía, la pintura y la escultura fueron las técnicas más apropiadas para conseguirlo.

No menos resuelta ha sido también su propensión para todo lo contrario. La inmovilidad parece esconder un misterio de otra clase, un secreto que seduce y da reparo desvelar. Sin embargo la audacia humana no tiene límites.

El arte, y más concretamente la pintura, consiguió convertir en género, el retrato de cuerpos muertos, fundamentalmente comestibles o de adorno. Piezas de caza, frutas y flores, incluyendo también jarrones y platos, básicamente, aunque el repertorio es inagotable.

Larga es también la tradición de inmortalizar al muerto dejando constancia de él en su retrato, anterior a la defunción, o post mortem. Ya hemos hablado de ello en otras ocasiones.

En todos esos casos nos paseamos a lo largo de un linde no marcado por ninguna señal, o marca en el suelo.

El placer de retratar cadáveres, sean humanos, animales, o vegetales, como lo es un precioso ramo de flores, es una manera sesgada de captar un aspecto de la belleza que muchas veces se nos escapa ante la avalancha de emociones que provoca la muerte. Pero solamente es en esta oportunidad, donde tenemos la fortuna de contemplar y disfrutar la sombra que proyecta ese secreto que se desvanece.

No el secreto y sí la sombra.

Es ella la que palidece como si se apagara el sol. Ése que un día fue dios y que ahora no es nada más que una estrella. Así pues, el secreto permanece mientras una nube oscura huye de nosotros.

¿Es un desvanecimiento? o ¿quizás es un milagro morir? ¿Esa es su belleza? ¿O todo lo contrario? ¿La constatación más terrible de la preeminencia de las leyes físicas? ¿Su cumplimiento inexorable?

¿Es una sentencia? ¿El final de una carcajada?

¿O la muerte es una simple casualidad, una nefasta suerte?

Porque yo no creo en el destino, ni que nada esté escrito. Ni siquiera creo que hayamos de morirnos. Yo no me creo eso.

No creo que tengamos que perder la vida necesariamente, o peor, innecesariamente. Morir en vida, claro, no vivir después de morir que es otra cosa muy distinta; seguramente también un engaño, una patraña, una mentira.

Estoy seguro que casi nadie lo cree, nadie cree que morirá, mienten cuando dicen que sí. Lo que ocurre es que no se atreven a manifestarlo en público

La “Naturaleza muerta” es la expresión que el castellano utiliza para plasmar las cosas inanimadas, término sin duda fatalista y rotundo, poco dado a la sutileza, incluso contradictorio. Los castellanos no han sido nunca buenos filósofos. Santos sí, místicos o guerreros, artistas también, pero no filósofos.

Los anglosajones en cambio, irónicos ellos, a la “Naturaleza muerta” la llaman “still life”, “casi vida”, “aun en vida”, "todavía viva". Parece una broma macabra, una buena ironía del mejor de los humores negros. Aunque la fotografía que nos encabeza el texto, realizada por Sally Mann, nos desabrocha el estómago porque nos muestra el sarcasmo y la verdad del vivir y el morir.

Pero también nos tienta y seduce esa lógica. Ese orden distinto, quizás un preámbulo, un aperitivo de eso que habrán de encontrar aquellos que tengan la desdicha de morirse.

¿Qué clase de alfabeto usan los muertos? ¿Es esa niña una niña?, ¿o es el aliento de algún monstruo al que todavía no han puesto nombre?

Yo creo que ninguna de las dos cosas, y las dos cosas al mismo tiempo. Creo que es un ángel, un ángel que se ríe.

¿De qué se ríe?

Se ríe de la risa. Que es una manera divertida y sencilla de estar poco cuerdo, porque los ángeles están un poco locos, por eso son eso que son.

¿Ángeles?

No, amnésicos. La eternidad no se puede recordar toda, es imposible, es demasiado larga, o rápida, por eso ríen, porque no pueden recordar casi nada. Excepto su propia risa.

En la eternidad no hay diferencia entre un segundo y un eón.

Ése es el mundo del más allá. El que nos espera si nos morimos.

Y sinceramente no me gusta. Prefiero seguir estando vivo. Aunque sea “still life”, o si me apuras, medio muerto.

O lo que sea.

El pelleter miraculós

Mai fórem àngels

El pelleter miraculós

17 juliol 2006

Albert Einstein i Niels Bohr van dur a terme una de les més famoses polèmiques de la història de la ciència. No pretenem desenvolupar aquí els detalls de la mateixa, però només citarem dues coses: la famosa frase amb què Einstein resumia i defensava les seves tesis i el resultat final d'aquesta polèmica. La frase és extraordinàriament enginyosa i compendia tota una línia de pensament: "Déu no juga als daus". El resultat final de la polèmica va ser la derrota més estrepitosa d'Albert Einstein.

Efectivament, Déu sí juga als daus, el que succeeix és que no fa trampes.

En un poble dels Estats Units d'Amèrica del Nord, fronterer amb el Canadà i en ple hivern ens trobem amb dos fugitius que han aconseguit fugir de la policia disfressats de sacerdots catòlics. A la disfressa només li falten les sabates. Els dos pobres nois estan morts de fred, trepitjant la neu amb els seus peus nus. En la fugida entren en una Església catòlica per protegir-se i descansar una estona. A un d'ells se li ocorre, tot i les burles de l'altre, agenollar-se davant la imatge d'una Verge i demanar-li amb tot el fervor i la fe que li és possible mostrar que tingui la bondat de donar-los un parell de sabates a cadascun . No passa res. Torna a insistir amb el mateix ardor o més. Llavors, d'un racó de l'Església apareix un capellà amb dos parells de sabates i els estris de neteja corresponents. Surt d'una habitació, entra en una altra i torna a sortir sense les sabates per anar-se'n de l'Església per la porta principal, no ha vist als nostres fugitius que s'han mantingut mig amagats. Aquests, que sí que han vist l'escena del capellà i les seves sabates netes a la mà, sigil·losament es dirigeixen a la porta per on se n’ha anat el enllustrador clerical. Poca estona després surten amb els dos parells de sabates robats. Que quedi clar, "robats!". En sortir a l'exterior, aquest cop calçats, el fugitiu que li suplicava a la Verge es gira cap a ella i li dóna les gràcies. Ho veus, ximple, -li diu al seu descregut company-, com ens ha fet cas.

En la història del món hi ha moltes classes de miracles, persones que ressusciten, paralítics que caminen, cecs que veuen, matrimonis que duren més de cinquanta anys .. Però no serem tampoc nosaltres qui fem aquí una apologia de tots ells, però sí direm que al nostre pelleter miraculós els que de veritat li agraden són aquells en què intervé l'atzar, la casualitat, on la realitat física no és violentada i on caben grans miracles com aquestes petites casualitats poètiques que adornen els nostres dies, igual que les flors adornen un jardí.

---------------------

(El relat dels dos fugitius disfressats de capellà està extret de la pel·lícula Mai vam ser àngels, dirigida per Neil Jordan, amb guió de David Mamet i interpretada per Robert de Niro, Sean Penn i Demi Moore).

-----------------------------------------

El peletero milagroso

17 de julio de 2006

Albert Einstein y Niels Bohr llevaron a cabo una de las más famosas polémicas de la historia de la ciencia. No pretendemos desarrollar aquí los detalles de la misma, pero sólo citaremos dos cosas: la famosa frase con la que Einstein resumía y defendía sus tesis y el resultado final de dicha polémica. La frase es extraordinariamente ingeniosa y compendia toda una línea de pensamiento: “Dios no juega a los dados”. El resultado final de la polémica fue la derrota más estrepitosa de Albert Einstein.

Efectivamente, Dios sí juega a los dados, lo que sucede es que no hace trampas.

En un pueblo de los Estados Unidos de Norteamérica, fronterizo con Canadá y en pleno invierno nos encontramos con dos fugitivos que han conseguido huir de la policía disfrazados de sacerdotes católicos. Al disfraz sólo le faltan los zapatos. Los dos pobres muchachos están muertos de frío, pisando la nieve con sus pies desnudos. En su huida entran en una Iglesia católica para resguardarse y descansar un rato. A uno de ellos se le ocurre, a pesar de las burlas del otro, arrodillarse frente la imagen de una Virgen y pedirle con todo el fervor y la fe que le es posible mostrar que tenga la bondad de darles un par de zapatos a cada uno. No ocurre nada. Vuelve a insistir con el mismo ardor o más. Entonces, de un rincón de la Iglesia aparece un cura con dos pares de zapatos y los utensilios de limpieza correspondientes. Sale de una habitación, entra en otra y vuelve a salir sin los zapatos para irse de la Iglesia por la puerta principal, no ha visto a nuestros fugitivos que se han mantenido medio escondidos. Éstos, que sí han visto la escena con ese cura y sus zapatos limpios en la mano, sigilosamente se dirigen a la puerta por donde se ha ido el limpiabotas clerical. Al rato salen con los dos pares de zapatos robados. Que quede claro, “robados”. Al salir al exterior, esta vez calzados, el fugitivo que le suplicaba a la Virgen se gira hacia ella y le da las gracias. Lo ves, tonto, -le dice a su compañero incrédulo-, como nos ha hecho caso.

En la historia del mundo hay muchas clases de milagros, personas que resucitan, paralíticos que andan, ciegos que ven, matrimonios que duran más de cincuenta años… Pero no seremos tampoco nosotros quienes hagamos aquí una apología de todos ellos, pero sí diremos que a nuestro peletero milagroso los que de verdad le gustan son aquellos en los que interviene el azar, la casualidad, donde la realidad física no es violentada y donde caben tanto grandes milagros como esas pequeñas casualidades poéticas que adornan nuestros días al igual que las flores adornan un jardín.

---------------------

(El relato de los dos fugitivos disfrazados de cura está extraído de la película Nunca fuimos ángeles, dirigida por Neil Jordan, con guión de David Mamet e interpretada por Robert de Niro, Sean Penn y Demi Moore).

Van Gogh

La mort

Margareth Bourke White

La mort

21 juliol 2007

Ludwig Wittgenstein afirmava que la mort no és una experiència que formi part de la vida.

La fotografia que encapçala aquestes línies ens mostra tres cadàvers, el d'un home i el de dues dones, que suposadament s'han llevat la vida.

És convenient arriscar-se i repetir allò que el pintor Roberto Longo afirma: que la fotografia sempre ens parla del passat, a diferència de la pintura que ho fa del present.

La raó d'això té a veure amb la intensitat o el grau de versemblança que cadascuna d'elles és capaç d'aportar-nos. I això naturalment depèn de la tècnica, de la diferent artificiositat que aquests dos artefactes necessiten per relatar la realitat i el seu esdevenir.

El que ens ofereix una caixa fosca és més versemblant que una mà, per molt hàbils que siguin els seus dits en utilitzar el pinzell. Les coses que ens explica una fotografia van succeir en un passat, en canvi, el que ens explica una pintura està succeint en aquest mateix instant. No importa la data de la seva execució.

El pas del temps ens aporta claredat, o dit al revés, com més a prop estem del que és  versemblant més lluny estem del present. Igual que la llum, mirar més lluny sempre és mirar més enrere. El que veiem mai passa, sempre va passar. O dit també a l'inrevés, el que passa no pot ser vist. Per això, allò que és versemblant, que no la veritat, és inversament proporcional al temps.

La mort sí que és veritable, encara que pugui semblar inversemblant. En tot cas el que forma part de la vida és el morir, que evidentment té molt més a veure amb el fet d'estar viu que amb el d’estar mort.

Però el que no podem negar és que això que anomenem mort canvia l'ordre de les coses vives. Les canvia de lloc, les descol·loca d'una manera irreversible i definitiva.

Aquest no és pas cap canvi d'ordre moral i sí merament físic. I sens dubte estètic també. Una cosa que té a veure amb les proporcions que les coses mantenen amb l'espai i amb el temps.

És l'elegància del estar i del ser, del saber mirar i del saber escoltar. I saber recordar no tant el quant, sinó el com i el què. D'això dependrà la nostra salut, la mental i l'altra, doncs no debades el suïcidi és això, una molt personal relació amb el temps. En aquest cas, amb "tot" el temps, el passat, el present i també, per difícil que pugui semblar, el temps futur.

Després de la fi del temps, només mana l'espai, d'aquí les grotesques postures dels cadàvers. D'uns cossos que mai han estat pensats per arribar a aquesta situació. La mort és una cosa que esdevé, però que ningú la tenia prevista, no estava en el pla original. És potser el resultat d'un error irreparable. És un defecte de disseny.

A la fotografia dels tres cadàvers el rellotge sembla assenyalar la 01:45 del migdia. La claredat que travessa les finestres pot ser una confirmació.

Excepte en algunes de les coses que veiem escampades per terra, com en la part dreta inferior de la imatge i en el costat esquerre del sofà, la resta del despatx sembla estar bastant ben ordenat. Per la indumentària i el mobiliari, segurament és el d'algun funcionari nazi, que juntament amb dos dels seus col·legues o secretàries, ha decidit suïcidar-se.

Aquesta també sembla una mort burocratitzada on els cossos no han acabat d'estar desplaçats del tot. Han tingut temps de pensar en el seu aspecte darrer i mostrar el millor del seu morir.

La seva mentalitat de serfs ha volgut revestir l'escena d'asèpsia familiar. No sembla ni un hospital, ni un despatx tan sols, i sí sembla, el saló de casa. Gairebé podem distingir la pols dels mobles i la brutícia en els racons. Els vidres per netejar i aquesta llum massa blanca, de llençol per un mocador.

La roba mal rentada i pitjor planxada. Les ungles brutes i mal retallades. I les soles de les sabates encara per gastar, ja que els tres no semblaven tenir aspecte de caminar gaire.

La mort d'aquests funcionaris nazis és tan atroç i tan gris com el mateix color de la fotografia que ens els mostra. No han volgut cedir a l'espectacle de la sang, no han volgut tenyir el paisatge de vermell. El verí que han ingerit, fos el que fos, sens dubte era també de color blanc.

Però el seu fracàs és evident. Les pitjors morts són aquestes, les asèptiques, les desproveïdes d'èpica, ni tan sols de l'èpica que es necessita per lluitar contra la malaltia. Fins i tot ells que volien re-fundar Europa en els principis d'una nova moral, van acabar, en canvi, malbaratant per sempre un bell emblema universal, la creu gammada, la "esvàstica", aquest senzill, antic símbol solar de pau, que en sànscrit vol dir: "està bé" o "bones maneres".

Aquella força que havia de ser la formidable "voluntat de poder" i que havia d'aconseguir transformar el món, va acabar omplint-lo de fosses plenes de cadàvers, amuntegats, acumulats, sense rostre ni nom, simple carn. No res.

Cal ressaltar, que una fotografia -i una pintura també- és tot el que hi ha, res més. No hi ha més que allò que es pot veure, encara que tot això que es veu transcendeixi a la mateixa fotografia.

Per què?

Perquè el seu significat sempre està fora d'ella.

On?

En el relat.

Aquests tres cadàvers de la fotografia, al mantenir encara una certa dignitat fan més evident la seva mera inèrcia, aquesta cosa que només tenen els cossos inanimats.

Aquesta inèrcia és el truc.

És el resultat d'un mal efecte d'il·lusionisme.

La mort és això, el truc. La inèrcia de la vida. La vida inert.

El truc revelat.

Quan ja tot perd interès.

---------

Fotografia de Margareth Bourke White

Ciutat de Leipzig, Primer tinent d’alcalde Lisso, membre del partit nazi des de 1932, que jeia mort mentre s'estava assegut al seu escriptori. Suïcidat amb cianur juntament amb la seva esposa i filla.

-------------------------

La muerte

21 Julio 2007

Ludwig Wittgenstein afirmaba que la muerte no es una experiencia que forme parte de la vida.

La fotografía que encabeza estas líneas nos muestra tres cadáveres, el de un hombre y el de dos mujeres, que supuestamente se han quitado la vida.

Es conveniente arriesgarse y repetir aquello que el pintor Roberto Longo afirma: que la fotografía siempre nos habla del pasado, a diferencia de la pintura que lo hace del presente.

La razón de ello tiene que ver con la intensidad o el grado de verosimilitud que cada una de ellas es capaz de aportarnos. Y ello naturalmente depende de la técnica, de la diferente artificiosidad que estos dos artilugios necesitan para relatar la realidad y su devenir.

Lo que nos ofrece una caja oscura es más verosímil que una mano, por muy hábiles que sean sus dedos al utilizar el pincel. Las cosas que nos cuenta una fotografía sucedieron en un pasado, en cambio, lo que nos cuenta una pintura está sucediendo en este mismo instante. No importa la fecha de su ejecución.

El paso del tiempo nos aporta claridad, o dicho al revés, cuanto más cerca estamos de lo verosímil más lejos estamos del presente. Al igual que la luz, mirar más lejos siempre es mirar más atrás. Lo que vemos jamás ocurre, siempre ocurrió. O dicho también al revés, lo que ocurre no puede ser visto. Por eso, lo verosímil, que no la verdad, es inversamente proporcional al tiempo.

La muerte sí que es verdadera, aunque pueda parecer inverosímil. En todo caso lo que forma parte de la vida es el morir, que evidentemente tiene mucho más que ver con el estar vivo que con el estar muerto.

Pero lo que no podemos negar es que eso que llamamos muerte cambia el orden de las cosas vivas. Las cambia de sitio, las descoloca de una manera irreversible y definitiva.

Ése no es ningún cambio de orden moral y sí meramente físico. Y sin duda estético también. Algo que tiene que ver con las proporciones que las cosas mantienen con el espacio y con el tiempo.

Es la elegancia del estar y del ser, del saber mirar y del saber escuchar. Y saber recordar no tanto el cuánto, sino el cómo y el qué. De ello dependerá nuestra salud, la mental y la otra, pues no en balde el suicidio es eso, una muy personal relación con el tiempo. En este caso, con “todo” el tiempo, el pasado, el presente y también, por difícil que pueda parecer, el tiempo futuro.

Después del fin del tiempo, solamente manda el espacio, de ahí las grotescas posturas de los cadáveres. De unos cuerpos que nunca han sido pensados para llegar a esa situación. La muerte es algo que acontece, pero que nadie la tenía prevista, no estaba en el plan original. Es quizás el resultado de un error irreparable. Es un defecto de diseño.

En la fotografía de los tres cadáveres el reloj parece señalar la una y cuarenta y cinco minutos del mediodía. La claridad que atraviesa las ventanas puede ser una confirmación.

Excepto en algunas de las cosas que vemos esparcidas por el suelo, como en la parte derecha inferior de la imagen y en el lado izquierdo del sofá, el resto del despacho parece estar bastante bien ordenado. Por la indumentaria y el mobiliario, seguramente es el de algún funcionario nazi, que junto con dos de sus colegas o secretarias, ha decidido suicidarse.

Esa también parece una muerte burocratizada donde los cuerpos no han terminado de estar desplazados del todo. Han tenido tiempo de pensar en su aspecto postrero y mostrar lo mejor de su morir.

Su mentalidad de siervos ha querido revestir la escena de asepsia familiar. No parece ni un hospital, ni un despacho siquiera, y sí parece, el salón de su propia casa. Casi podemos distinguir el polvo de los muebles y la suciedad en los rincones. Los cristales por limpiar y esa luz demasiado blanca, de sábana para un sudario.

La ropa mal lavada y peor planchada. Las uñas sucias y mal recortadas. Y las suelas de los zapatos todavía por gastar, pues los tres no parecían tener aspecto de andar demasiado.

La muerte de esos funcionarios nazis es tan atroz y tan gris como el mismo color de la fotografía que nos los muestra. No han querido ceder al espectáculo de la sangre, no han querido teñir el paisaje de rojo. El veneno que han ingerido, fuese lo que fuese, sin duda era también de color blanco.

Pero su fracaso es evidente. Las peores muertes son ésas, las asépticas, las desprovistas de épica, ni siquiera de la épica que se necesita para luchar contra la enfermedad. Incluso ellos que querían refundar Europa en los principios de una nueva moral, acabaron, en cambio, malbaratando para siempre un bello emblema universal, la cruz gamada, la “esvástica”, ese sencillo, antiguo símbolo solar de paz, que en sánscrito significa: “está bien” o “bien estar”.

Aquella fuerza que debía ser la formidable “voluntad de poder” y que había de conseguir transformar el mundo, acabó llenándolo de fosas repletas de cadáveres, amontonados, acumulados, sin rostro ni nombre, mera carne. Nada.

Es necesario resaltar, que una fotografía –y una pintura también- es todo lo que hay, nada más. No hay más que aquello que se puede ver, aunque todo eso que se ve trascienda a la misma fotografía.

¿Por qué?

Porque su significado siempre está fuera de ella.

¿Dónde?

En el relato.

Esos tres cadáveres de la fotografía, al mantener todavía una cierta dignidad hacen más evidente su mera inercia, eso que solamente tienen los cuerpos inanimados.

Esa inercia es el truco.

Es el resultado de un mal número de ilusionismo.

La muerte es eso, el truco. La inercia de la vida. La vida inerte.

El truco desvelado.

Cuando ya todo pierde interés.

--------------------------------

Fotografia de Margareth Bourke White

Ciudad de Leipzig, Primer teniente de alcalde Lisso, miembro del partido nazi desde 1932, que yacía muerto mientras estaba sentado en su escritorio. Suicidado con cianuro junto con su esposa e hija.

La veritat

Topor

7 març 2007

La veritat

Molta gent es vanagloria d'haver llegit el Tractatus Logico-Philosophicus de Wittgenstein. Per donar prova d'això citen de memòria l'última frase, que com bé afirma Félix de Azúa en el seu Diccionari de les Arts, sempre està transcrita de forma incompleta. La frase correcta diu:

"Tot allò que pot dir-se, es pot dir amb claredat; i sobre allò del que no podem parlar, millor és guardar silenci".

Nosaltres no afirmarem que ens hem llegit el Tractatus..., però sí direm amb orgull que també sabem citar la primera de les frases i que diu:

"El món és el que fa al cas"

Les dues frases són capitals. La primera del llibre ens diu què hem de saber i l'última ens encoratja en afirmar que això que hem de saber pot després ser dit amb claredat. També ens adverteix que no hem de perdre el temps en batalles que no aconseguirem guanyar. Tot i que la poesia que conté la frase és de tal envergadura, que potser és lícit veure-hi el pudor del savi que sap més del compte. Però això, saber més del compte, només ho sap Déu que no forma part del món i que per tant, no fa al cas.

El món és cognoscible i clar. Cal dir-ho tantes vegades com calgui doncs això que diem sobre el món és la veritat.

Hem esmentat el "Diccionari de les Arts" de Félix de Azúa i és obligat afirmar amb rotunditat que és un dels millors textos sobre Art que s'han escrit. La seva precisió i claredat són excepcionals i el lector exigent se sent reconfortat al llegir-lo.

La millor entrada d'aquest Diccionari és la referent a la Poesia. Com és una entrada curta el senyor Azúa ens permetrà que la transcriguem sencera i que després la comentem, diu:

"Sobre la poesia, com menys es digui, millor.

La poesia és la veritat de l'art.

La veritat, per a cadascú, és la resistència al dolor durant una vida sencera. Allà cadascú amb la seva veritat.

No obstant això la veritat per a tothom, és el temps que fa cada dia i el que en aquest temps es pot veure perquè apareix a la vista de tots.

Per tant la poesia no neix de la consciència del poeta, sinó del seu coratge.

I, en conseqüència, la poesia no és obra dels homes o d'alguns homes sinó dels meteors, els quals defineixen amb tota exactitud el que en cada moment es pot veure.

Hi ha a més, una altra poesia que sí és obra dels homes (o de la voluntat), però sobre ella hi ha una enorme documentació periodística i una infinitat de departaments universitaris que fan inútil qualsevol comentari".

Té tota la raó.

Nosaltres a la nostra modèstia només puntualitzarem dues coses. La segona d'elles és agosarada, però som valents i de vegades ens pot la nostra curiositat científica.

Primera: no sempre som capaços de veure això que els meteors defineixen amb tota exactitud. Quan això succeeix, quan vam aconseguir veure-ho, uns en diuen miracle, altres en diuen casualitats poètiques. Per a més detalls veure "El pelleter miraculós"

Segona: La veritat de l'art, anomenada també poesia, és la capacitat de suportar el dolor que causa l'experiència del temps.

En l'experiència del temps hi ha la mort i la mort és la frontera del món i el món, com ja sabem, és el que fa al cas. Tot el que hi ha més enllà és tot allò sobre el que és millor guardar silenci.

Arribats a aquest punt comprendreu que hem de deixar d'escriure.

-----------------------------------------

7 Marzo 2007

La verdad

Mucha gente se vanagloria de haber leído el Tractatus Logico-Philosophicus de Wittgenstein. Para dar prueba de ello citan de memoria la última frase, que como bien afirma Félix de Azúa en su “Diccionario de las Artes”, siempre está transcrita de forma incompleta. La frase correcta dice:

“Todo aquello que puede decirse, se puede decir con claridad; y sobre aquello de lo que no podemos hablar, mejor es guardar silencio”

Nosotros no afirmaremos que nos hemos leído el “Tractatus…”, pero sí diremos con orgullo que también sabemos citar la primera de las frases y que dice:

“El mundo es lo que hace al caso”

Las dos frases son capitales. La primera del libro nos dice qué debemos saber y la última nos alienta al afirmar que eso que debemos saber puede luego ser dicho con claridad. También nos advierte que no debemos perder el tiempo en batallas que no lograremos ganar. Aunque la poesía que contiene la frase es de tal envergadura, que tal vez es lícito ver en ella el pudor del sabio que sabe más de la cuenta. Pero eso, saber más de la cuenta, solamente lo sabe Dios que no forma parte del mundo y que por lo tanto, no hace al caso.

El mundo es cognoscible y claro. Es necesario decirlo cuantas veces sea preciso pues eso que decimos sobre el mundo es la verdad.

Hemos mencionado el Diccionario de las Artes de Félix de Azúa y es obligado afirmar con rotundidad que es uno de los mejores textos sobre Arte que se han escrito. Su precisión y claridad son excepcionales y el lector exigente se siente reconfortado al leerlo.

La mejor entrada de este Diccionario es la referente a la Poesía. Como es una entrada corta el señor Azúa nos permitirá que la transcribamos entera y que luego la comentemos. Dice:

“Sobre la poesía, cuanto menos se diga, mejor.

La poesía es la verdad del arte.

La verdad, para cada cual, es la resistencia al dolor durante una vida entera. Allá cada cual con su verdad.

Sin embargo la verdad para todos, es el tiempo que hace cada día y lo que en ese tiempo puede verse porque aparece a la vista de todos.

Por lo tanto la poesía no nace de la conciencia del poeta, sino de su coraje.

Y, en consecuencia, la poesía no es obra de los hombres o de algunos hombres sino de los meteoros, los cuales definen con toda exactitud lo que en cada momento puede verse.

Hay además, otra poesía que sí es obra de los hombres (o de la voluntad), pero sobre ella hay una enorme documentación periodística y un sinfín de departamentos universitarios que hacen inútil cualquier comentario”.

Tiene toda la razón.

Nosotros en nuestra modestia solamente puntualizaremos dos cosas. La segunda de ellas es osada, pero somos valientes y a veces nos puede nuestra curiosidad científica.

Primera: no siempre somos capaces de ver eso que los meteoros definen con toda exactitud. Cuando eso sucede, cuando conseguimos verlo, unos lo llaman milagro, otros lo llaman casualidades poéticas. Para más detalles ver “El peletero milagroso”

Segunda: La verdad del arte, llamada también poesía, es la capacidad de soportar el dolor que causa la experiencia del tiempo.

En la experiencia del tiempo está la muerte y la muerte es la frontera del mundo y el mundo, como ya sabemos, es lo que hace al caso. Todo lo que hay más allá es todo aquello sobre lo que es mejor guardar silencio.

Llegados a este punto comprenderéis que hemos de dejar de escribir.