Guadalupe

Sally Mann

24 març 2007

Guadalupe

Estaven els tres nus, ella i els dos gossos. Era desafiant aquest contrast entre el seu cabell ros i el seu pubis fosc i també aquesta seguretat en la mirada; el seu cos en semicreu amb els braços oberts igual que les ales esteses d'un àngel sexuat, era, en aquell temps, una epifania sagrada. Ella s'obria i obria també el seu cos per a mi, o això vaig voler creure jo.

Mentre els animals dormien als seus peus, els ocells i els àngels ja volaven cap al sud, s’acostava l’hivern.

La Mare de Déu trepitja una serp que representa el diable. En aquesta fotografia en canvi, els peluts gossos que jeuen a terra flanquejant a la seva propietària i senyora, semblen uns guardians confiats, mandrosos i ganduls.

El paisatge que veiem no és urbà, ens anuncia una naturalesa propera, i,sospitem també ,que amenaçant a l’entreveure en la fotografia aquesta cantonada d'arquitectura de supervivència que ens va acollir durant aquells dies, i que serveix de marc a l'escena. Davant l'esplendor del seu cos jove i ben format, la fusta de la casa sembla vella i corcada. Això no és el que vaig voler mostrar quan la vaig fotografiar aquell dia de finals d'estiu. El seu cos nu encara conserva, quan el miro, part de la calor d'aquelles nits que ja estaven a punt d'acabar.

Els gossos han d'estar encara somiant una cosa inconcebible per a nosaltres, i la distància que ens separa d'ella és ja infranquejable.

Les distàncies, normalment, sempre són insalvables. En ocasions molt rares el coratge combinat amb la poesia permet crear les condicions necessàries perquè la casualitat tingui lloc, doncs ella, la casualitat, és l'única que pot esvair aquesta distància que es un buit.

En aquest cas és molt improbable que arribi a ocórrer tal miracle. La Providència no trencarà l'encanteri que ens manté allunyats. Les nostres paraules no seran capaços d'aconseguir-ho, la nostra voluntat tampoc. I el desig àvid encara, estarà sempre condemnat al fracàs més absolut.

Aleshores?

No res.

Només cal confiar en la memòria, i la d'ella sé amb certesa que va estar i segueix estant malalta.

Es deia Guadalupe i no era mexicana.

----------------------------------------

24 de marzo de 2007

Guadalupe

Estaban los tres desnudos, ella y los dos perros. Era desafiante ese contraste entre su cabello rubio y su pubis moreno y también esa seguridad en la mirada; su cuerpo en semicruz con los brazos abiertos al igual que las alas extendidas de un ángel sexuado, era, en aquel entonces, una epifanía sagrada. Ella se abría y abría también su cuerpo para mí, o eso quise creer yo.

Mientras los animales dormitaban a sus pies, las aves y los ángeles ya volaban hacia el sur. Se acercaba el invierno.

La Virgen María pisa una serpiente que representa al diablo. En esta fotografía en  cambio, los peludos perros que yacen en el suelo flanqueando a su dueña y señora, parecen unos guardianes confiados, perezosos y gandules.

El paisaje que vemos no es urbano, nos anuncia una naturaleza cercana, y, sospechamos también, que amenazante al atisbar en la fotografía esa esquina de arquitectura de supervivencia que nos cobijó durante aquellos días, y que sirve de marco a la escena. Frente al esplendor de su cuerpo joven y bien formado, la madera de la casa parece vieja y carcomida. Eso no es lo que quise mostrar cuando la fotografié aquel día de finales de verano. Su cuerpo desnudo aun conserva, cuando lo miro, parte del calor de aquellas noches que ya estaban a punto de terminar.

Los perros deben de estar todavía soñando algo inconcebible para nosotros, y la distancia que nos separa de ella es ya infranqueable.

Las distancias, normalmente, siempre son insalvables. En ocasiones muy raras el coraje combinado con la poesía permite crear las condiciones necesarias para que la casualidad tenga lugar, pues ella, la casualidad, es la única que puede desvanecer esa distancia que es un vacío.

En este caso es harto improbable que llegue a ocurrir tal milagro. La Providencia no romperá el hechizo que nos mantiene alejados. Nuestras palabras no serán capaces de lograrlo, nuestra voluntad tampoco. Y el deseo ávido aun, estará siempre condenado al fracaso más absoluto.

¿Entonces?

Nada.

Solamente cabe confiar en la memoria, y la de ella sé con certeza que estuvo y sigue estando enferma.

Se llamaba Guadalupe y no era mejicana. 

La bondat de les dones

Carmen Bastián de Fortuny

13 gener 2007

La bondat de les dones

La pintura escandalosa més famosa de la història és, segurament, l'orgullosa Olimpia de Manet. No obstant això Marià Fortuny, amb molta més modèstia va aconseguir alguna cosa molt millor, retratar la jove gitana Carmen Bastián, aixecant-se només la faldilla per mostrar-nos explícitament a tots els que la mirem el seu frondós sexe.

Carmen és una noia molt guapa, morena, de pell canyella, torrada com una pinya i perfumada de sí mateixa, que jugant es resisteix al que el pintor li demana i que, jugant també, finalment es deixa convèncer per ell. I entre rialles i picardies s'aixeca la faldilla per mostrar-nos la seva segona boca, frondosa, salvatge, secreta i també voraç. Estirada de dreta a esquerra no esperava la nostra visita, però ja que hi som i sense saber qui som ens oferirà allò que ningú coneix.

Olímpia és completament diferent. Asseguda d'esquerra a dreta ella sí que ens està esperant. Amb aire altiu no es sorprèn de la nostra visita, ja sap qui som i a què hem vingut. Manet la va pintar amb un fons fosc, com la pell de la seva serventa, perquè així els llençols blancs del seu llit acullin degudament el rosat de la seva carn. Aquest contrast de colors, clarors i foscors aconsegueix proporcionar tant volum al seu cos nu que acaba per sobresortir del quadre i permetre'ns a nosaltres, espectadors enlluernats, tocar-la. La seva mà esquerra es posa sobre la cuixa dreta ocultant el borrissol del seu pubis, si és que encara el conserva. Més tímida en la seva postura que la Maca de Goya, és, però, més descarada per la seva mirada directa i desafiant. Inquisidora, ens observa i examina, i segons sigui el que li donem, ella ens donarà, simulant donar-se perquè li donem més del que ja l’hi hem donat, que és més del que ens ha demanat, que ja és molt. I després de nosaltres, altres, i altres més després, en fila o asseguts en els seus salons fruint del plaer de mirar les pintures de dones nues penjades de les parets, o a aquestes mateixes dones passejant gandules davant de nosaltres o assegudes indolents al nostre costat. Aquest és el tracte, doncs hi ha tracte. Amor tractat perquè sembli que no hi ha tracte o perquè sembli que no hi ha amor que de tot hi ha als salons de l’Olimpia, aquesta dona que aconsegueix estar dreta estant ajaguda, sense ni tan sols mirar les flors que l'esclava li porta d'un admirador .

James G. Ballard va publicar en 1991 La bondat de les dones. Novel·la autobiogràfica, on narra, entre moltes altres coses, la mort de la seva esposa i les relacions que manté amb diverses dones, entre elles la seva cunyada. En cap moment s'esmenta el títol del seu llibre, ni explícita, ni implícitament. No hi ha cap paràgraf on aparegui la frase: "la bondat de les dones", deixant doncs al lector la feina de deduir i esbrinar en què consisteix tal cosa, si és que tal cosa existeix i no és una mera invenció del seu autor, un home, profundament afligit per la mort accidental i desgraciada de la seva esposa i mig embogit per la deriva de drogues i alcohol en la qual submergeix la seva vida a partir de llavors, i on ha d'assumir la promiscuïtat salvatge d'una de les seves amants que va i ve sense dir ni hola ni adéu.

Lawrence Durrell va publicar en 1957 Justine, la primera de les novel·les del seu Quartet d'Alexandria. En ella, un home que ha de tenir cura d'una filla que no és seva s'enamora d'una dona, Justine, que tampoc és seva ni de ningú. Ella li correspondrà tant com a molt i tant com no res. Anant i venint, estant i marxant, en una Alexandria que, ara sí, ja no existeix. Aquesta Justine de la qual ens parla Durrell, no és la fantasia que es va imaginar el Marquès de Sade, sinó una de pitjor o de diferent.

Fortuny va morir jove, com correspon a tot un virtuós que va arribar a ser un geni. Malgrat la seva curta vida va tenir el temps suficient i el privilegi de retratar a Carmen Bastián, aquesta nena dona que li va ensenyar -i a l'ensenyar-li a ell ens ho ensenya a tots- allò que un altre pintor, Courbet, va anomenar: L'origen del món i del que va pintar un primer pla banal, massa obvi i elemental. Difícil treball aquest de pintar, i més difícil encara aquest d'ensenyar perquè mirem i no deixem de mirar allò que va ser creat per ser mirat alhora que amagat

Olimpia de Manet

13 de enero del 2007

La bondad de las mujeres

La pintura escandalosa más famosa de la historia es, seguramente, la orgullosa Olimpia de Manet. Sin embargo Mariano Fortuny, con  mucha más modestia logró algo mucho mejor, retratar a la joven gitana Carmen Bastián, levantándose solamente la falda para mostrarnos explícitamente a todos los que la miramos su tupido sexo.

Carmen es una muchacha muy guapa, morena, de piel canela, tostada como una piña y perfumada de sí misma, que jugando se resiste a eso que el pintor le pide y que, jugando también, finalmente se deja convencer por él. Y entre risas y picardías se levanta la falda para mostrarnos su segunda boca, frondosa, salvaje, secreta y también voraz. Tumbada de derecha a izquierda no esperaba nuestra visita, pero ya que hemos llegado y sin conocernos de nada nos ofrecerá aquello que nadie conoce.

Olimpia es completamente distinta. Sentada de izquierda a derecha ella sí que nos está esperando. Con aire altivo no se sorprende de nuestra visita, ya sabe quienes somos y a qué hemos venido. Manet la pintó con un fondo oscuro, como la piel de su sirvienta, para que así las sábanas blancas de su cama acojan debidamente el sonrosado de su carne. Este contraste de colores, claridades y oscuridades consigue proporcionar tanto volumen a su cuerpo desnudo que acaba por sobresalir del cuadro y permitirnos a nosotros, espectadores deslumbrados, tocarla. Su mano izquierda se posa sobre su muslo derecho ocultándonos el vello de su pubis, si es que aún lo conserva. Más recatada en su postura que la Maja de Goya, es sin embargo más descarada por su mirada directa y desafiante. Inquisidora, nos observa y examina, y según sea lo que le demos, ella nos dará, simulando darse para que le demos más de lo que ya les hemos dado, que es más de lo que nos ha pedido, que ya es mucho. Y después de nosotros, otros, y otros más después, en fila o sentados en sus salones degustando el placer de mirar las pinturas de mujeres desnudas colgadas de sus paredes, o a esas mismas mujeres paseando holgazanas ante nosotros o sentadas indolentes a nuestro lado. Ese es el trato, pues hay trato. Amor tratado para que parezca que no hay trato o para que parezca que no hay amor que de todo hay en los salones de Olimpia, esa mujer que consigue estar erguida estando tumbada, sin ni siquiera mirar las flores que la esclava le lleva de un admirador.

James G. Ballard publicó en 1991 La bondad de las mujeres. Novela autobiográfica, donde narra, entre muchas otras cosas, la muerte de su esposa y las relaciones que mantiene con varias mujeres, entre ellas su cuñada. En ningún momento se menciona el título de su libro, ni explícita, ni implícitamente. No hay ningún párrafo donde aparezca la frase: “la bondad de las mujeres”, dejando pues al lector el trabajo de deducir y averiguar en qué consiste tal cosa, si es que tal cosa existe y no es una mera invención de su autor, de alguien, de un hombre,  profundamente afligido por la muerte accidental y desgraciada de su esposa y medio enloquecido por la deriva de drogas y alcohol en la que sumerge su vida a partir de entonces, y donde debe asumir la promiscuidad salvaje de una de sus amantes que va y viene sin decir ni hola ni adiós.

Lawrence Durrell publicó en 1957 Justine, la primera de las novelas de su Cuarteto de Alejandría. En ella, un hombre que debe cuidar de una hija que no es suya se enamora de una mujer, Justine, que tampoco es suya ni de nadie. Ella le corresponderá tanto como mucho y tanto como nada. Yendo y viniendo, estando y marchándose, en una Alejandría que, ahora sí, ya no existe. Esa Justine de la que nos habla Durrell, no es la fantasía que se imaginó el Marqués de Sade, sino una de peor o de diferente.

Fortuny murió joven, como corresponde a todo un virtuoso que llegó a ser un genio. A pesar de su corta vida tuvo el tiempo suficiente y el privilegio de retratar a Carmen Bastián, esa niña mujer que le enseñó -y al enseñárselo a él nos lo enseña a todos-  aquello que otro pintor, Courbet, llamó: El origen del mundo y del que pintó un primer plano banal, demasiado obvio y elemental. Difícil trabajo ese de pintar, y más difícil todavía ese de enseñar para que miremos y no dejemos de mirar aquello que fue creado para ser mirado a la vez que escondido. 

Tourmaline

Tippi Hedren, The birds

12 juliol 2006

Tourmaline

Dir que el millor de la pel·lícula Els ocells de l'Alfred Hitchcock és l'abric curt de visó de color tourmaline que porta la Melanie Daniels, interpretada per la Tippi Hedren, és una exageració, perquè no és veritat. El patró és senzill i correcte, però no és un bon abric, el visons amb què està confeccionada la peça tenen poc pèl i s'obren per les costures. Bé és cert que la Melanie no el tracta molt bé, però això no té importància. Tampoc els ocells ajuden, però això tampoc té importància. L'abric és dolent i barat. Sí que és un encert, en canvi, el color tourmaline; aquest color de sorra intens és perfecte per al verd pàl·lid del seu vestit jaqueta i el gris del descapotable. I per als seus cabells rossos tacats de sang.

Melanie és una nena malcriada, però almenys té bon gust al vestir. Bon gust que segons sembla no comparteixen ni les gavines ni els corbs que l'ataquen folls. Haurien de respectar-la, perquè ella és una bona mostra de la bellesa de l'espècie humana que cal preservar, però aquesta lògica els ocells no l'entenen, si bé és cert també, que una cura d'humilitat no li ve malament. Melanie necessita una bona bufetada a temps i els ocells s'encarreguen de donar-li. A partir d'aquest dia en què la natura s'ha capgirat Melanie és una altra dona. Però Hitchcock no ens la mostra del tot, no sabem ni sabrem mai que succeeix després. Arriba a casar-se amb Mitch Brenner?, arriba a desempallegar-se de la seva dominant sogra?

El tourmaline és un color natural, suau i sofisticat, aconseguit artificialment després de múltiples creuaments i mestissatges en les granges de visons. L'abric curt és una peça de dia, molt apropiat per treballar o anar de compres. Per exemple, una parella de periquitos que hauràs de portar en el teu esportiu descapotable a una bonica població de la costa californiana, un decorat idíl·lic. Un cop allà creuar un llac remant, penetrar furtivament en una casa aliena i dipositar als maleïts periquitos al saló. I un cop fet tot això, desencadenar sense saber-ho les fúries més terribles de la Mare Natura.

"Tot això va començar a passar a partir que ella va arribar", li diuen a la cara a la pobra Melanie els habitants de Badia Bodega. Perfecte, ja tenen identificat el boc expiatori, el cap de turc. A punt estan de consumar el sacrifici i d'apaivagar als déus foscos, quan aquests, cada cop més trasbalsats i embogits, la salven a ella sense voler -i segur que també al seu abric curt de visó tourmaline- d'una mort segura i d'una rapinya .

Els ocells és una pel·lícula que dóna per a molt, fins i tot per parlar d'un mal abric curt de visó. I aixecar acta pel que faci falta, fins i tot, si cal, de la nostra crítica més absoluta a la cap de vestuari del film, Edith Head, per no saber trobar un abric amb millors visons. Així com també la nostra felicitació més entusiasta a l’Alfred Hitchcock per no permetre que cap ocell faci les seves necessitats ni en públic ni damunt del nostre estimat i mal abric de visó tourmaline. Que consti.

Tippi Hedren, The birds

12 de julio de 2006

Tourmaline

Decir que lo mejor de la película Los pájaros de Alfred Hitchcock es el abrigo corto de visón de color tourmaline que lleva Melanie Daniels, interpretada por Tippi Hedren, es una exageración,  porque no es verdad. La hechura es sencilla y correcta, pero no es un buen abrigo, lo visones con los que está confeccionada la prenda tienen poco pelo y se abren en las costuras. Bien es cierto que Melanie no lo trata muy bien, pero eso no tiene importancia. Tampoco los pájaros ayudan, pero eso tampoco tiene importancia. El abrigo es malo y barato. Sí que es un acierto, en cambio, el color tourmaline; ese color de arena intenso es perfecto para el verde pálido de su traje chaqueta y el gris del descapotable. Y para sus cabellos rubios manchados de sangre.

Melanie es una niña malcriada, pero por lo menos tiene buen gusto al vestir. Buen gusto que según parece no comparten ni las gaviotas ni los cuervos que la atacan enloquecidamente. Deberían respetarla, porque ella es una buena muestra de la belleza de la especie humana que hay que preservar, pero esta lógica los pájaros no la entienden, si bien es cierto también, que una cura de humildad no le viene mal. Melanie necesita una buena bofetada a tiempo y los pájaros se encargan de dársela. A partir de este día en que la naturaleza se ha trastocado Melanie es otra. Pero Hitchcock no nos la muestra del todo, no sabemos ni sabremos jamás que ocurre después. ¿Llega a casarse con Mitch Brenner?, ¿llega a deshacerse de su dominante suegra?

El tourmaline es un color natural, suave y sofisticado, conseguido artificialmente después de múltiples cruces en las granjas de visones. El abrigo corto es una pieza de día, muy apropiado para trabajar o ir de compras. Por ejemplo, una pareja de periquitos que habrás de llevar en tu deportivo descapotable a un encantador pueblo de la costa californiana, un decorado idílico. Una vez allí cruzar un lago remando, allanar una morada ajena y depositar a los malditos periquitos en el salón. Y una vez hecho todo esto, desencadenar sin saberlo a las furias más terribles de la Madre Naturaleza.  

“Todo esto empezó a ocurrir a partir de que ella llegó”, le espetan en la cara a la pobre Melanie los habitantes de Bahía Bodega. Perfecto, ya tienen identificado al chivo expiatorio. A punto están de consumar el sacrificio y de apaciguar a los dioses oscuros, cuando éstos, cada vez más desquiciados, la salvan a ella sin querer -y seguro que también a su abrigo corto de visón tourmaline- de una muerte segura y de una rapiña.

Los pájaros es una película que da para mucho, incluso para hablar de un mal abrigo corto de visón. Y levantar acta para lo que haga falta, incluso, si es necesario, de nuestra crítica más absoluta a la jefa de vestuario del film, Edith Head, por no saber encontrar un abrigo con mejores visones. Así como también nuestra felicitación más entusiasta a Alfred Hitchcock por no permitir que ningún pájaro haga sus necesidades ni en público ni encima de nuestro querido y mal abrigo de visón tourmaline. Que conste.

Tippi Hedren, The birds

El pelleter campestre

Le Dejeuner sur l'herbe

25 d’octubre del 2006

El pelleter campestre

Le Dejeuner sur l'herbe és una pintura estranya i ambigua, i ho és per la convivència gens innocent d'elements iconogràfics diferents i discordants. Homes vestits al costat de dones nues i mig nues. Tots ells gaudint d'una jornada de clima afable, de la conversa agradable, del no fer res o buscant trèvols de quatre fulles per entre les herbes del bosc. La dona nua, asseguda a l'esquerra de la tela, mira al pintor. En l'art aquesta ha estat sempre una pulsió satisfeta o reprimida segons el cas: la necessitat de Déu. La seva proximitat, la seva calor o la seva estranyesa, llunyana, i amagada. La mirada d'aquesta dona representa la solitud del món.

Manet és un déu curiós i proper, només, que no solitari. Per això la dona el mira i amb ell ens mira a nosaltres. Al centre, la seva companya ajupida, entre vestida o despullada, amb la seva cara oculta, busca pel terra del prat alguna cosa que ha perdut o alguna cosa que no troba. Els dos homes conversen amigablement, vestits de cap a peus. Les interpretacions òbvies de l'escena són moltes, nosaltres no les exposarem ni en farem cap de pròpia, només recordarem a Giogione i la seva Tempesta. En ella ens trobem amb dos déus, un de fals està ocult rere els núvols i la pluja. Els trons que no sentim i els raigs que veiem ens el recorden poderós i temible. Alienes a aquest déu vociferant, tres figures humanes desprotegides, amenaçades per la intempèrie prossegueixen amb la seva vida; un home de peu, vestit, observa o vigila amb la seva llança com una dona nua, asseguda a terra i protegida només per un petita tela col·locada sobre les seves espatlles, dóna el pit al seu fill també nu. Mentre l'alimenta, ens mira o mira a l'altre déu.

A Picnic, la pel·lícula de Joshua Logan, també hi ha un berenar campestre. En ella, encara que tots van vestits, hi ha dos personatges que es comporten com si fossin nus.

A la pintura de Manet tota l'escena rememora un sabor i una aroma clàssics, mediterranis, la dolça camp francès. En Giogione la foscor d'una tardor matiner o la d'una primavera encara per arribar, enfosqueix els colors com si volgués tapar el tendre abraçada d'una mare que sembla que ha estat abandonada. En la pel·lícula, l'aroma del mig oest americà envolta la calor humà i el vent salvatge. El sabor és de carn cremada i l'alè procedeix de goles tancades que estan a punt de cridar més fort que un huracà.

Acaba l'estiu, cal donar gràcies per la collita, les sitges estan plens. Ho celebrem tots i ens alegrem d'estar junts, des dels avis als néts. Tirats a l'herba vam jugar i mengem com vam fer un cop fa milers d'anys. Igual que llavors, encenem focs i vam ballar al seu voltant.

En la pel·lícula, els homes i les dones canten cançons que tots coneixen, ho fan satisfets mentre el crepuscle enrogeix i els nens, entre els braços de les seves mares, s'adormen tranquils. A prop d'allà, en un racó d'algun camí, no veiem com transita un carro ple de fenc fins a rebentar, seguit de la seva cort d'éssers terribles i abominables. Mentrestant, tota aquesta comunitat confiada tria a la seva reina per un dia. És una de ells. Ella encarnarà les seves virtuts i serà el seu mirall. La música l'acompanya i l'anuncia i les aigües la transporten com una Venus d'opereta, amb la seva capa i la seva corona de paper a punt de incendiar-se. El piròman no pertany a la tribu, és algú de fora. Ha estat ben rebut, se li ha donat de menjar i aixopluc. No porta equipatge, la seva camisa li ve petita o el seu cos li ve gran. Tot el seu patrimoni són les seves botes i les seves mans obertes i buides. El foraster es guanya la confiança i la simpatia de tots. La seva esplendor els sedueix i en ell s'abandonen. Estan assedegats, tenen els llavis ressecs i estan cansats i gairebé exhausts quan comencen a sonar els tambors, la música i el ball. La reina escollirà al seu rei, està en el seu dret. I ho farà bé, el foraster porta sang nova, regeneradora, valenta i neta. La seva fecunditat li farà sentir-se confiadament poderós, no sospita que aviat serà sacrificat. Cap bon déu es lliura d'aquest destí. Està condemnat a que els seus fills, tot i que donin lloc a populoses estirps, siguin orfes de pare. Des del principi dels temps ha estat així, fins avui. En canvi, en el nostre món modern, el final és feliç, el noi aconsegueix fugir amb la noia, muntats tots dos al sostre d'un tren de mercaderies que passava per allà.

Vestit es poden fer moltes coses, nu poques. Potser hauria de ser al revés, però les coses són com són. No naixem amb butxaques al cos. Què fan doncs dos homes joves, perfectament vestits, parlant entre si, acompanyats de dues dones, nua una i mig vestida altra? Mai ho sabrem, però tots semblen satisfets.

La tempesta

25 de octubre de 2006

El peletero campestre

Le Dejeuner sur l’herbe es una pintura extraña y ambigua, y lo es por la convivencia nada inocente de elementos iconográficos distintos y discordantes. Hombres vestidos junto a mujeres desnudas y medio desnudas. Todos ellos disfrutando de una jornada de clima apacible, de la conversación agradable, del no hacer nada o buscando tréboles de cuatro hojas por entre las hierbas del bosque. La mujer desnuda, sentada a la izquierda de la tela, mira al pintor. En el arte ésta ha sido siempre una pulsión satisfecha o reprimida según el caso: la necesidad de Dios. Su proximidad, su calor o su extrañeza, lejana, y escondida. La mirada de esta mujer representa la soledad del mundo.

Manet es un dios curioso y cercano, solo, que no solitario. Por eso la mujer lo mira y con él nos mira a nosotros. En el centro, su compañera agachada, entre vestida o desvestida, con su rostro oculto, busca por el suelo del prado algo que ha perdido o algo que no encuentra. Los dos hombres conversan amigablemente, vestidos de la cabeza a los pies. Las interpretaciones obvias de la escena son muchas, nosotros no las expondremos ni haremos ninguna propia, sólo recordaremos a Giogione y su Tempestad. En ella nos encontramos con dos dioses, uno, falso, está oculto tras las nubes y la lluvia. Los truenos que no oímos y los rayos que vemos nos lo recuerdan poderoso y temible. Ajenas a ese dios vociferante, tres figuras humanas desprotegidas, amenazadas por la intemperie prosiguen con su vida; un hombre de pie, vestido, observa o vigila con su lanza cómo una mujer desnuda, sentada en el suelo y protegida sólo por un pequeña tela colocada sobre sus espaldas, da el pecho a su hijo también desnudo. Mientras lo alimenta, nos mira o mira al otro dios.

En Picnic, la película de Joshua Logan, también hay una merienda campestre. En ella, aunque todos van vestidos, hay dos personajes que se comportan como si fueran desnudos.

En la pintura de Manet toda la escena rememora un sabor y un aroma clásicos, mediterráneos, la dulce campiña francesa. En Giogione la oscuridad de un otoño tempranero o la de una primavera aun por llegar, oscurece los colores como si quisiera tapar el tierno abrazo de una madre que parece que ha sido abandonada. En la película, el aroma del medio oeste americano envuelve el calor humano y el viento salvaje. El sabor es de carne quemada y el aliento procede de gargantas cerradas que están a punto de gritar más fuerte que un huracán.

Termina el verano, hay que dar gracias por la cosecha, los silos están llenos. Lo celebramos todos y nos alegramos de estar juntos, desde los abuelos a los nietos. Echados en la hierba jugamos y comemos como hicimos una vez hace miles de años. Igual que entonces, encendemos fuegos y bailamos a su alrededor.

En la película, los hombres y las mujeres cantan canciones que todos conocen, lo hacen satisfechos mientras el crepúsculo enrojece y los niños, entre los brazos de sus madres, se adormecen tranquilos. Cerca de allí, en un recodo de algún camino, no vemos cómo transita un carro lleno de heno hasta reventar, seguido de su corte de seres terribles y abominables. Mientras tanto, toda esta comunidad confiada elige a su reina por un día. Es una de ellos. Ella encarnará sus virtudes y será su espejo. La música la acompaña y la anuncia y las aguas la transportan como una Venus de opereta, con su capa y su corona de papel a punto de incendiarse. El pirómano no pertenece a la tribu, es alguien de fuera. Ha sido bien recibido, se le ha dado de comer y cobijo. No lleva equipaje, su camisa le viene pequeña o su cuerpo le viene grande. Todo su patrimonio son sus botas y sus manos abiertas y vacías. El forastero se gana la confianza y la simpatía de todos. Su esplendor los seduce y en él se abandonan. Están sedientos, tienen los labios resecos y están cansados y casi exhaustos cuando empiezan a sonar los tambores, la música y el baile. La reina escogerá a su rey, está en su derecho. Y lo hará bien, el forastero trae sangre nueva, regeneradora, valiente y limpia. Su fecundidad le hará sentirse confiadamente poderoso, no sospecha que pronto será sacrificado. Ningún buen dios se libra de ese destino. Está condenado a que sus hijos, aunque den lugar a populosas estirpes, sean huérfanos de padre. Desde el principio de los tiempos ha sido así, hasta hoy. En cambio, en nuestro mundo moderno, el final es feliz, el chico logra huir con la chica, montados ambos en el techo de un tren de mercancías que pasaba por allí.

Vestido se pueden hacer muchas cosas, desnudo pocas. Tal vez habría de ser al revés, pero las cosas son como son. No nacemos con bolsillos en el cuerpo. ¿Qué hacen pues dos hombres jóvenes, perfectamente vestidos, hablando entre sí, acompañados de dos mujeres, desnuda una y medio vestida otra? Jamás lo sabremos, pero todos parecen satisfechos.

Picnic

El pelleter jardiner

Vista del Jardí de Vila Médicis, Velázquez

15 novembre 2006

El pelleter jardiner

Hi ha moltes persones a les que els agrada fer llistes, detallades i exhaustives. És una manera eficient d'ordenar el dia. I Fins i tot per als més optimistes, d'albirar el futur. No obstant això, nosaltres, intrèpids i nostàlgics, elaborarem una com si fos un recopilació o com si anéssim a passar comptes de la feina feta. Per ser la nostra primera llista, ens limitarem només a allò que el mateix Gènesi considera que va ser el que primer van veure els ulls d'Adam: El Jardí.

La llista és la següent i sense ànim d'ordre ni de rigor: test, balcó o finestra amb flors, hort, pati o jardí del darrere, claustre, jardí francès, jardí anglès, jardí japonès, jardí zen, jardí botànic, jardí laberint , jardí místic, jardí poètic, jardí secret, jardí penjant, jardí persa, hivernacle, parc, carrer arbrat, àrea de descans d'una autopista, cementiri, camp de golf, piscina abandonada i, finalment, l'Edèn, que no va ser ni idea nostra, ni ens pertany per allò que ja sabem. No està malament, oi ?, hem treballat dur. Sens dubte m'oblido d'algun a propòsit, com la corona fúnebre, el gerro, el ram de flors o la flor en el pèl i la flor al trau, o la flor tatuada, o un acolorida font plena de fruites. M’oblido d'ells per no ser elements arquitectònics, encara que algun és decoratiu, que gairebé és el mateix.

El jardí, com sabem, està en el principi i sembla estar també al final, on la casa, la cabana, la botiga o la cova són només passos intermedis. La topografia és una tècnica, una disciplina científica que, en aliar-se amb l'arquitectura per substituir la naturalesa pel paisatge, inventa el jardí. De tota la llista abans relacionada, si haguéssim de triar algun d'ells segons les nostres preferències, triaríem el francès i el secret. També el japonès, però per pertànyer a un altre món mental el vorejarem, preferim quedar-nos a prop de casa.

El jardí francès és el més urbanitzat de tots ells, és el que menys imita la naturalesa i és el que més obra d'enginyeria necessita, fonts, brolladors, canalitzacions, escales, miradors, terrasses, pèrgoles, balustrades, grups escultòrics. Molta tanca, molta graveta i poca gespa. I també mostra, segons la seva grandària, passejos i avingudes. Per tot això, quan està mal cuidat i abandonat i les aigües dels estanys estan embassades i florides, el seu atractiu augmenta tant com ho pot fer una ruïna arqueològica envaïda per l'heura. És en aquest instant precís de metamorfosi, quan el jardí pot convertir-se en jardí secret, però només si el seu amo el guarda per a si i potser per a uns pocs elegits.

En aquest jardí secret les males herbes conviuen desordenadament amb flors d'hivernacle i aquestes amb les seves germanes silvestres. Branques sense tallar i arrels que sobresurten per espatllar els camins de grava i de pisa, que algú en el seu dia es va esforçar a construir. Fulles seques podrint-se entapissen el sòl per on llisca algun nou llangardaix. Des de les altures canten els ocells que nien o volen i sense que ningú els ho impedeixi. Els seus trins competeixen amb els vells amfibis raucant en les basses putrefactes. Entre pedra i pedra tallada apareix desvergonyit la verdor. Les estàtues van perdent inexorablement les extremitats, les orelles o el nas, també els braços, algunes fins i tot el cap. Un conjunt promiscu, bigarrat i acotat dins dels seus quatre murs. Una perfecta imatge real i simbòlica de la ment i la psicologia humana, atreta i, al mateix temps, rebel·lada contra l'abandonament i la indolència salvatge del temps.

Molts han estat els jardins pintats i molts els artistes que han tractat de conèixer el seu misteri, des dels egipcis i els medievals fins a Van Gogh, Klimt, Singer Sargent, Sorolla, Rusiñol, Monet..., però cap d'ells es va atrevir a pintar-ne des de l’exterior . Això només ho va fer el silenciós Velázquez.

Què s'amagarà darrera d'aquesta porta de fusta vella que va pintar el sevillà, en aquesta decrèpita Vista del Jardí de Vila Médicis de Roma que encapçala aquest post? Porta de fusta?, ni tan sols això, quatre trossos gairebé a punt de caure que baren el pas i uns vigilants que es passegen avorrits per les seves afores. Des de dalt, algú ha penjat un llençol blanc. Un estendard o una senyal de rendició? Ni una cosa ni l'altra, només una humil tela que deu estar abandonada o assecant-se lentament sota un sol trist.

------------------------------------------------------

15 de noviembre de 2006

El peletero jardinero

Hay muchas personas a las que les gusta hacer listas, detalladas y exhaustivas. Es una manera eficiente de ordenar el día.  E Incluso para los más optimistas, de vislumbrar el futuro. Sin embargo, nosotros, intrépidos nostálgicos, elaboraremos una como si fuera un recopilatorio o como si fuéramos a pasar cuentas del trabajo hecho. Por ser nuestra primera lista, nos limitaremos sólo a aquello que el mismo Génesis considera que fue lo que primero vieron los ojos de Adán: El Jardín. 

La lista es como sigue y sin ánimo de orden ni de rigor: tiesto, balcón o ventana con flores, almunia, huerto, patio o jardín trasero, claustro, jardín francés, jardín inglés, jardín japonés, jardín zen, jardín botánico, jardín laberinto, jardín místico, jardín poético, jardín secreto, jardín colgante, jardín persa, invernadero, parque, calle arbolada, área de descanso de una autopista, cementerio, campo de golf, piscina abandonada y, por último, el Edén, que no fue ni idea nuestra, ni nos pertenece por aquello que ya sabemos. No está mal, ¿verdad?, hemos trabajado duro. Sin duda me olvido de alguno a propósito, como la corona fúnebre, el florero, el ramo de flores, la flor tatuada o la flor en el pelo y la flor en el ojal, o una coloreada fuente llena de frutas. Me olvido de ellos por no ser elementos arquitectónicos, aunque alguno sí lo es decorativo, que casi es lo mismo.

El jardín, como sabemos, está en el principio y parece estar también en el final, donde la casa, la cabaña, la tienda o la cueva son sólo pasos intermedios. La topografía es una técnica, una disciplina científica que, al aliarse con la arquitectura para sustituir a la naturaleza por el paisaje, inventa el jardín. De toda la lista antes relacionada, si tuviéramos que escoger alguno de ellos según nuestras preferencias, elegiríamos el francés y el secreto. También el japonés, pero por pertenecer a otro mundo mental lo bordearemos, preferimos quedarnos cerca de casa.

El jardín francés es el más urbanizado de todos ellos, es el que menos imita a la naturaleza y es el que más obra de ingeniería necesita, fuentes, surtidores, canalizaciones, escaleras, miradores, terrazas, pérgolas, balaustradas, grupos escultóricos. Mucho seto, mucha gravilla y poco césped. Y también tiene, según su tamaño, paseos y avenidas. Por todo ello, cuando está mal cuidado y abandonado y las aguas de sus estanques están encharcadas y mohosas, su atractivo aumenta tanto como lo puede hacer una ruina arqueológica invadida por la hiedra. Es en este instante preciso de metamorfosis, cuando el jardín puede convertirse en jardín secreto, pero sólo si su amo lo guarda para sí y quizás para unos pocos elegidos.

En ese jardín secreto las malas hierbas conviven desordenadamente con flores de invernadero y éstas con sus hermanas silvestres. Ramas sin cortar y raíces que sobresalen para estropear los caminos de grava y de loza, que alguien en su día se esforzó en construir. Hojas secas pudriéndose tapizan el suelo por donde se desliza algún nuevo lagarto. Desde las alturas cantan los pájaros que anidan donde quieren y sin que nadie se lo impida. Sus trinos compiten con los viejos anfibios croando en charcas putrefactas. Entre piedra y piedra tallada aparece desvergonzado el verdor. Las estatuas van perdiendo inexorablemente las extremidades, las orejas o la nariz, también los brazos, algunas incluso la cabeza. Un conjunto promiscuo, abigarrado y acotado dentro de sus cuatro muros. Una perfecta imagen real y simbólica de la mente y la psicología humana, atraída y, al mismo tiempo, rebelada contra el abandono y la indolencia salvaje del tiempo.

Muchos han sido los jardines pintados y muchos los artistas que han tratado de conocer su misterio, desde los egipcios y los medievales hasta Van Gogh, Klimt, Singer Sargent, Sorolla, Rusiñol, Monet…, pero ninguno de ellos se atrevió a pintarlo desde fuera. Eso sólo lo hizo el silencioso Velázquez.

¿Qué se esconderá detrás de esa puerta de madera vieja que pintó el sevillano, en esa decrépita Vista del Jardín de Villa Médicis de Roma que encabeza este post? ¿Puerta de madera?, ni siquiera eso, cuatro tablas casi a punto de caer que barren el paso y unos vigilantes que se pasean aburridos por sus afueras. Desde lo alto, alguien ha colgado una sábana blanca. ¿Un estandarte o una señal de rendición? Ni una cosa ni otra, sólo una humilde tela que debe de estar abandonada o secándose lentamente bajo un sol triste.

El pelleter ornitòleg

Saul Bass To kill a mockingbird

5 juliol 2006

El pelleter ornitòleg

Al nostre pelleter ornitòleg li hagués agradat tenir a Jean Louise "Scout" com a filla tot i no ser ell cap ocell atenenc, ni agradar-li tampoc la metàfora del rossinyol. Ni tan sols quan recordava que no havia plorat mai tant, com quan de nen va veure morir de vell a la seva cadernera engabiada, ni tan sols llavors aconseguia no veure en el rossinyol més que una metàfora vulgar de la bondat i la bellesa, sent ambdues les coses menys vulgars de la creació.

El pelleter ornitòleg s'estremeix al recordar a l’Atticus Finch assegut davant de la presó que alberga a un innocent, jove, sa, bell i tolit. Allà ha anat l’Atticus, a guardar-lo, allà ha anat Sant Jordi intercanviant el seu paper amb el drac, a protegir-lo de la bogeria aliena. És un porter que no borda, ni mossega, ni espanta. Indefens, amb el seu llibre a la mà, quan es presenta la torba és un ésser inert, no ha pogut o no ha volgut prendre més precaucions. Tan honest com arrogant s'oblida que quan va fer falta va matar d'un tret precís al gos que li va voler mossegar la seva ràbia. Irresponsable i tan disposat al martiri, que el seu deure sembla ser el seu sacrifici i el del seu protegit.

Al pelleter ornitòleg li sorprèn la valentia, sap que en ella només habita el fracàs i que com la poesia o l'amor, és filla de la solitud. Potser per això la seva estupefacció és enorme quan veu els tres nens sortir del no-res per mostrar impúdicament al costat de l'Atticus la seva debilitat i determinació, àngels de la guarda de carn i ossos que amb només la seva presència aconsegueixen espantar el mal. Ni Jesús ho hagués fet millor.

Atticus Finch conversa amb la seva filla Scout de rossinyols, de bellesa i de bondat. Scout, una nena sensible i intel·ligent, sabrà veure en el moment adequat al rossinyol del que el seu pare li parla, personificat en un veí deficient mental, homicida, perspicaç, atent i afectuós, amb bon criteri, valent i amb una total determinació.

Atticus es quedarà sense paraules. Ell, un advocat que les fa servir com a instrument de la seva feina, es quedarà sense. La realitat i la contundència dels fets el deixaran mut. El veí, minusvàlid intel·lectual,  ha salvat als seus fills matant aquell que borratxo els assetjava i perseguia, aquell que, falsejant el seu testimoni, ha enviat al patíbul a un innocent. Aquell que volia venjar-se en els pobres nens de la seva pròpia indignitat.

Atticus creu en una justícia poderosa i cega, però ara se n’adona que també és sorda i muda. Atticus creu que la veritat necessàriament ha de triomfar, i ara Atticus, aconsellat pel Sheriff i el sentit comú, calla i amb el seu silenci salva al seu veí, l'àngel venjador. L'entranyable idiota seguirà sent un company misteriós, estimat i vigilant.

A l'Extremadura espanyola de postguerra, el pobre Azarias, no tindrà la mateixa sort. Després de venjar-se penjant al senyoret Iván, que acaba de matar a la seva milana bonita, serà internat per boig i de per vida en un d'aquests tristos centres per sants innocents assassins.

El pelleter ornitòleg només li parla a la seva filla en somnis. Al despertar pensa en una vall flanquejada per poderoses muntanyes nevades i en Shane, el ros i estrany pistoler ensenyant a un nen a fer servir el revòlver. Més tard, el noi que juga a matar, veurà, amagat darrera d'una porta, com l'àngel de la mort és abatut a trets per Shane, salvant així als seus amics i a tota una comunitat de la tirania.

Complert el seu destí, Shane, haurà de marxar d'aquest paradís amb un braç ferit, paradís que, com tots, haurà estat construït amb sang, el millor abonament per a les flors més belles i pels arbres amb les arrels més profundes.

5 de julio de 2006

El peletero ornitólogo

A nuestro peletero ornitólogo le hubiese gustado tener a Jean Louise “Scout” como hija a pesar de no ser él ningún pájaro ateniense, ni gustarle tampoco la metáfora del ruiseñor. Ni siquiera cuando recordaba que no había llorado nunca tanto, como cuando de niño vio morir de viejo a su jilguero enjaulado, ni siquiera entonces conseguía no ver en el ruiseñor más que una metáfora vulgar de la bondad y la belleza, siendo ambas las dos cosas menos vulgares de la creación.

El peletero ornitólogo se estremece al recordar a Atticus Finch sentado delante de la cárcel que alberga a un inocente, joven, sano, bello y tullido. Allí ha ido Atticus, a guardarlo, allí ha ido San Jorge intercambiando su papel con el dragón, a protegerlo de la locura ajena. Es un Cancerbero que no ladra, ni muerde, ni asusta. Indefenso, con su libro en la mano, cuando se presenta la turba es un ser inerte, no ha podido o no ha querido tomar más precauciones. Tan honesto como arrogante se olvida que cuando hizo falta mató de un disparo certero al perro que le quiso morder su rabia. Irresponsable y tan dispuesto al martirio, que su deber parece ser su sacrificio y el de su protegido.

Al peletero ornitólogo le sorprende la valentía, sabe que en ella sólo habita el fracaso y que como la poesía o el amor, es hija de la soledad. Tal vez por eso su estupefacción es enorme cuando ve a los tres niños salir de la nada para mostrar impúdicamente junto a Atticus su debilidad y determinación, ángeles de la guarda de carne y hueso que con sólo su presencia consiguen ahuyentar el mal. Ni Jesucristo lo hubiese hecho mejor.

Atticus Finch habla con su hija Scout de ruiseñores, de belleza y de bondad. Scout, una niña sensible e inteligente, sabrá ver en el momento adecuado al ruiseñor del que su padre le habla, personificado en un vecino deficiente mental, homicida, perspicaz y atento, cariñoso, con buen criterio, valiente y con una total determinación.

Atticus se quedará sin palabras. Él, un abogado que las usa como instrumento de su trabajo, se quedará sin ellas. La realidad y la contundencia de los hechos lo dejarán mudo. El vecino minusválido intelectual ha salvado a sus hijos matando aquél que borracho los acosaba y perseguía, aquél que, falseando su testimonio, ha enviado al patíbulo a un inocente. Aquél que quería vengarse en los pobres niños de su propia indignidad.

Atticus cree en la justicia poderosa y ciega, pero ahora se da cuenta que también es sorda y muda. Atticus cree que la verdad necesariamente ha de triunfar, y ahora Atticus, aconsejado por el Sheriff y el sentido común, calla y con su silencio salva a su vecino, el ángel vengador. El entrañable idiota seguirá siendo un compañero misterioso, querido y vigilante.

En la Extremadura española de posguerra, el pobre Azarías, no tendrá la misma suerte. Después de vengarse ahorcando al señorito Iván, que acaba de matar a su milana bonita, será internado por loco y de por vida en uno de esos tristes centros para santos inocentes asesinos.

El peletero ornitólogo sólo le habla a su hija en sueños. Al despertar piensa en un valle flanqueado por poderosas montañas nevadas y en Shane, el rubio y extraño pistolero enseñando a un niño a usar el revólver. Más tarde, el chiquillo que juega a matar, verá, escondido tras una puerta, cómo el ángel de la muerte es abatido a tiros por Shane, salvando así a sus amigos y a toda una comunidad de la tiranía.

Cumplido su destino, Shane, tendrá que irse de este paraíso con un brazo herido, paraíso que, como todos, habrá sido construido con sangre, el mejor abono para las flores más hermosas y para los árboles con las raíces más profundas.

Saul Bass To kill a mockingbird

El sarcòfag

Al fayum

28 octubre 2006

El sarcòfag

Un vell lloc comú, constantment actualitzat, lliga indissolublement la vida amb la mort, els morts amb els vius, on els primers depenen dels segons per seguir estant presents, encara que no se sap a on. Gràcies als vius, el Cel aconsegueix mantenir-se en el seu lloc, encara que tampoc se sap a on.

En el vell Egipte es van forjar les mil i una maneres de mantenir vius els morts. Els egipcis van irradiar el seu saber funerari amb el seu reeixit servei de pompes fúnebres. Els romans, tan pràctics ells, simplement incineraven als cadàvers; no sabem si aquesta barbacoa fúnebre era per treure d'una forma elegant una cosa que feia nosa i que ocupava lloc i que a més pudia. De Roma prové la famosa frase "treure's el mort de sobre". Doncs bé, abans d'encendre la pira, treien màscares de cera dels seus estimats coetanis acabats de finir per afegir-les a la col·lecció que la "família" mantenia en el petit racó sagrat que hi havia a cada llar. Aquestes tradicions recorden el culte als avantpassats que en extrem orient se segueix amb espartana disciplina samurai. Fins fa poc, a occident, la màscara mortuòria era un homenatge que la societat dispensava als seus prohoms i pròcers. L'aparició de la fotografia, va permetre democratitzar l'última imatge.

Tot això forma part del passat, fins i tot del recent. En el nostre món modern hem perdut aquest costum tan arrelat de retratar els morts. Primer era el bateig, (encara que perdent terreny davant l'ecografia), després la primera comunió (encara que perdent terreny davant els successius aniversaris), el servei militar (encara que perdent terreny davant de no res), la foto carnet, el casament, els fills , el que fos necessari, per arribar, al final, a un dels moments cims més importants de la vida: la mort. Ara es considera de mal gust; el pollastre només es pot mostrar viu o cuinat. Avui dia només tenen aquesta prerrogativa els famosos, encara que en forma d'estàtua de cera, un succedani de la vida, i una premonició de la mort embalsamada en material que es fon. Però ara també es retrata tot, bàsicament nadons i mascotes, de manera compulsiva, qualsevol cosa, fins i tot el pollastre rostit que també és un cadàver.

Els retrats del Fayum han resistit al temps, i no per molt coneguts deixen de sorprendre’ns cada vegada que els mirem i ens miren. Són un rai en un mar tempestuós, llançant caps cap al vaixell salvador que el vent allunya irremeiablement. Encara no havia nascut el costum de tancar els ulls als cadàvers?, aquests romans egipcis, ben oberts els tenen, pintats en el millor dels seus moments. La tècnica és romana, els ulls grans i ametllats són egipcis, la seva frontalitat és moderna i la seva serenitat és sàvia, i estranyament cap somriu. Quan estaven vius potser eren ignorants, ara no, ara ja ho saben tot, per això estan a un pas de entristir-se, estan gairebé a punt de no estar morts. O gairebé a punt de tornar a ser persones. Persona en llatí significa, precisament, "màscara", i emmascarats els morts ens entreveuen als que seguim vius per una escletxa com les d'aquestes ulleres que fan servir els esquimals per limitar l’entrada de llum als ulls que produeix la blancor de la neu.

L'existència de retrats és un fet tan misteriós com el que tinguem rostre. Mans, cames, tors, cara, és normal tenir-los, fins i tot dits. Però tenir rostre, és alguna cosa més, és l'ésser encarnat, el rostre és la nostra ànima. Les coses es diferencien per característiques que poden ser mesurades. Les seves baules primordials com els quantum i els gens, són intercanviables entre si. Tot pot canviar i seguir igual al mateix temps, com en política. Els rostres no, són insubstituïbles, és la prova més irrefutable sobre la individualitat de l'ésser, en contra d'aquestes nefastes teories que anhelen la seva dissolubilitat de la identitat en el cosmos uterí o el no-res estèril. I tot i la cirurgia plàstica.

Déu és un encara que tri, nosaltres també, de no vius passem a estar-ho per acabar morts. Molts volen seguir estant vius fins després de morts. Un retrat és un bon passaport, encara que ningú sap a on.

---------------------------------

28 Octubre 2006

El sarcófago

Un viejo lugar común, constantemente actualizado, ata indisolublemente la vida con la muerte, los muertos con los vivos, donde los primeros dependen de los segundos para seguir estando presentes, aunque no se sabe dónde. Gracias a los vivos, el Cielo consigue mantenerse en su lugar, aunque tampoco se sabe dónde.

En el viejo Egipto se fraguaron las mil y una maneras de mantener vivos a los muertos. Los egipcios irradiaron su saber funerario con su exitoso servicio de pompas fúnebres. Los romanos, tan prácticos ellos, simplemente incineraban a los cadáveres; no sabemos si esta barbacoa fúnebre era para quitarse de una forma elegante un estorbo que ocupaba lugar y que además olía mal. De Roma proviene la famosa frase “quitarse el muerto de encima”. Pues bien, antes de encender la pira, sacaban máscaras de cera de sus queridos coetáneos acabados de fenecer para añadirlas a la colección que la “familia” mantenía en el pequeño rincón sagrado que había en cada hogar. Esas tradiciones recuerdan el culto a los antepasados que en extremo oriente se sigue con espartana disciplina samurái. Hasta hace poco, en occidente, la máscara mortuoria era un homenaje que la sociedad dispensaba a sus prohombres y próceres. La aparición de la fotografía, permitió democratizar la última imagen.

Todo esto forma parte del pasado, incluso del reciente. En nuestro mundo moderno hemos perdido esta costumbre tan arraigada de retratar a los muertos. Primero era el bautizo, (aunque perdiendo terreno frente la ecografía), luego la primera comunión (aunque perdiendo terreno frente a los sucesivos cumpleaños), el servicio militar (aunque perdiendo terreno frente a nada), la foto carné, la boda, los hijos, lo que fuera necesario, para llegar, al final, a uno de los momentos cumbres más importantes de la vida: la muerte. Ahora se considera de mal gusto; el pollo sólo se puede mostrar vivo o cocinado. Hoy en día sólo tienen esta prerrogativa los famosos, aunque en forma de estatua de cera, un sucedáneo de la vida, y una premonición de la muerte embalsamada en material que se derrite. Pero ahora también se retrata todo, básicamente bebés y mascotas, de forma compulsiva, cualquier cosa, incluso el pollo asado que también es un cadáver.

Los retratos del Fayum han resistido al tiempo, y no por muy conocidos dejan de sorprender cada vez que los miramos y nos miran. Son una almadía en un mar tormentoso, lanzando cabos hacia el barco salvador que el viento aleja irremediablemente. ¿Aun no había nacido la costumbre de cerrar los ojos a los cadáveres?, estos romanos egipcios, bien abiertos los tienen, pintados en el mejor de sus momentos. La técnica es romana, los ojos grandes y almendrados son egipcios, su frontalidad es moderna y su serenidad es sabia, y extrañamente ninguno sonríe. Cuando estaban vivos tal vez eran ignorantes, ahora no, ahora ya lo saben todo, por eso están a un paso de entristecerse, están casi a punto de no estar… muertos. O casi a punto de volver a ser personas. “Persona” en latín significa, precisamente, “máscara”, y enmascarados los muertos nos entrevén a los que seguimos vivos por una rendija como las de esas gafas que usan los esquimales para limitar la entrada de luz en los ojos que produce la blancura de la nieve.

La existencia de retratos es un hecho tan misterioso como el que tengamos rostro. Manos, piernas, torso, cara, es normal tenerlos, incluso hasta dedos. Pero tener rostro, es algo más, es el ser encarnado, el rostro es el nuestra alma. Las cosas se diferencian por características que pueden ser medidas. Sus eslabones primordiales como los quantum y los genes, son intercambiables entre sí. Todo puede cambiar y seguir igual al mismo tiempo, como en política. Los rostros no, son insustituibles, es la prueba más irrefutable sobre la individualidad del ser, en contra de estas nefastas teorías que anhelan su disolubilidad en el cosmos uterino o la nada estéril. Y a pesar de la cirugía plástica.

Dios es uno aunque trino, nosotros también, de no vivos pasamos a estarlo para terminar muertos. Muchos quieren seguir estando vivos hasta después de muertos. Un retrato es un buen pasaporte, aunque nadie sabe a dónde.

Màscara mortuoria de Richard Wagner