La dona despentinada

Charlotte Rampling fotografiada por Bettina Rheims, 1985

23 d'abril de 2008

La dona despentinada

Potser m'equivoqui, però crec recordar que els perruquers van ser els primers a desestructurar allò que té una difícil estructura, els cabells, la caiguda lliure per als lacis o l'espiral per als arrissats. Els primers, amb prou feines ben pentinats, adquireixen l'harmonia d'un esbart i els segons d'un ramat.

Charlotte Rampling no està despentinada, per descomptat que no, però aquest ventilador que segur deu tenir a la seva dreta, deixa a la vista els talls hàbils de les tisores del perruquer, que tallen deixant puntes soltes, flocs lliures, com si fossin flames de algun foc, o les cues d'algun peix.

Charlotte és una de les dones amb els pits petits més sensuals del món de l'espectacle, que aquí veiem insinuar sense acabar de mostrar res. Amb la seva mà dreta mal fotografiada, semblant més una urpa que una ma humana amb la suavitat i l'habilitat que segur conté, però mal col·locada, recolzant-se en el maluc, mentre l'esquerra ens promet el que anhelem i que mai tindrem, almenys nosaltres, malauradament, no .

Charlotte és una d’aquestes dones que han sabut madurar amb la valentia als ulls, que si no són de vidre han de ser de diamant, de carboni petrificat en les més dures condicions de pressió i de calor. Què deuen haver vist el que mai ens explicarà la seva boca?, tan especial, tan difícil i tan morfològicament arriscada.

Està en el límit més delicat, el més difícil, gairebé a punt per acabar sent la seva boca una simple caricatura. Boca gran, llavis no gruixuts i el superior que munta lleugerament en l'inferior. Aquesta és la clau de la seva morbiditat, aquesta i els seus mugrons que un dia molt llunyà vam veure en una porteria nocturna. Grans, erectes, com si fossin atributs masculins.

Nosaltres li demanem que ens els doni, ho fem perquè els necessitem. Hi ha alguna cosa important, vital, que fa que els hi tinguem que demanar, el silenci del nostre pare?, la seva mudesa provocada per l’Alzheimer  i els seus ulls murris? Els pits de la nostra mare anciana, bells encara, amb la seva famosa piga a prop de l'aurèola del dret i de la qual ella tant presumia?

És això? Ho ignoro completament, l'únic que sé és que si fos dona m'agradaria ser ella.

--------------------------------

23 de abril de 2008

La mujer despeinada

Quizás me equivoque, pero creo recordar que los peluqueros fueron los primeros en desestructurar aquello que tiene una difícil estructura, los cabellos, la caída libre para los lacios o la espiral para los rizados. Los primeros, apenas bien peinados, adquieren la armonía de una bandada y los segundos de un rebaño.

Charlotte Rampling no está despeinada, por supuesto que no, pero ese ventilador que seguro debe de tener a su derecha, deja a la vista los cortes hábiles de las tijeras del peluquero, que cortan dejando puntas sueltas, mechones libres, como si fuesen llamas de algún fuego, o las colas de algún pez.

Charlotte es una de las mujeres con los pechos pequeños más sensuales del mundo del espectáculo, que aquí vemos insinuar sin terminar de mostrar nada. Con su mano derecha mal fotografiada, pareciendo más una garra que una mano humana con la suavidad y la habilidad que seguro contiene, pero mal colocada, apoyándose en la cadera, mientras la izquierda nos promete lo que ansiamos y que nunca tendremos, al menos nosotros, desgraciadamente, no.

Charlotte es una de esas mujeres que han sabido madurar con la valentía en los ojos, que si no son de cristal han de ser de diamante, de carbono petrificado en las más duras condiciones de presión y de calor. ¿Qué deben de haber visto que nunca nos contará su boca?, tan especial, tan difícil y tan morfológicamente arriesgada.

Está en el límite más delicado, el más difícil, casi a punto para terminar siendo su boca una simple caricatura. Boca grande, labios no gruesos y el superior que monta ligeramente en el inferior. Esa es la clave de su morbilidad, ésa y sus pezones que un día muy lejano vimos en una portería nocturna. Grandes, erectos, como si fueran atributos masculinos.

Nosotros le pedimos que nos los dé, lo hacemos porque los necesitamos. Hay algo importante, vital, que nos impele a pedírselos, ¿el silencio de nuestro padre?, ¿su mudez provocada por el Alzheimer y sus ojos pillos? ¿Los pechos de nuestra madre anciana, hermosos todavía, con su famosa peca cerca de la aureola del derecho y de la que tanto ella presumía?

¿Es eso? Lo ignoro completamente, lo único que sé es que si fuera mujer me gustaría ser ella.