Fotograma de la pel·lícula La dolce vita de Fellini. En ella apareix Marcello Mastroniani,
Nini Madda i Anouk Aimée
18 de gener de 2008
Anouk Aimée
Françoise Soraya Dreyfus (Anouk Aimée), va néixer a
Paris algun dia del passat segle. I encara segueix viva. Va guanyar un Oscar a
la millor interpretació femenina l'any 1967, per la pel·lícula Un homme et une femme de Claude Lelouch.
El seu cognom l'assenyala com a jueva, i també la
seva bellesa semita i mediterrània amb aquest aspecte que a mi m'agrada de
prostituta bíblica, de Judith, de Ruth, d'Esther. Fins i tot de troiana,
d'Helena o d'Afrodita fosca, bruna i negra, també amb aquest negre platejat que
tenen els taurons del Mar Roig. La seva bellesa és tan compacta i aguda com
espès és el seu mar, aquell que està mort i que rep, no sabem per a què, al riu
Jordà. Aigua morta i sola, una solitud topogràfica i gairebé topo-tràgica com
ho és la solitud de les pedres que no tenen nom encara que siguin negres i
caigudes del cel. Negra com qualsevol nit romana, o alexandrina, càlida,
calorosa i espessa. Com les nits del desert. Fèrria. Sòlida.
Sempre escortada per algú que sembla no tenir cap
mena de problemes, o acompanyada per Marcello, el indolent Marcello, el bell
Marcello que no sap com ha d'escriure el seu llibre ni exactament què ha
d'escriure en ell.
Anouk amb les seves ulleres de sol en plena nit i
disposada a portar a casa, en el seu esplèndid i car esportiu, a una prostituta de carrer que
ja ha acabat la seva jornada laboral. Portar-la no pas per caritat, o per
fer-li un favor, no, només per curiositat, res més que per això.
Simple curiositat, però... curiositat, de què? Ni
ella ho sap. En canvi nosaltres sí sabem que la imatge que reproduïm no és una
fotografia, només és un fotograma d'una pel·lícula, i ambdues coses són molt
diferents, però ens agrada dir que semblen Jesús, Magdalena i la Mare de Déu
encara que no sigui veritat, i a continuació destacar que la prostituta a qui
mira, no és a ell, sinó a ella.
Això és el que Pere sempre afirmava entre homes de
confiança. "Les bones prostitutes
saben que amb qui han de tractar és amb ella i no pas amb ell".
I això, tu com ho saps? -li preguntava
jo. Llavors reia i ens explicava aventures de la guerra, en les que sempre
apareixia alguna que altra morena maca que similar a Françoise.
Christos l'escoltava somrient i divertit, mentre
Dimitris se'l mirava callat i atent perquè ell havia viscut experiències
similars.
Al volant, Vanguelis conduïa com un arcàngel el seu
BMW.
----------------------------------------
18 de enero de 2008
Anouk Aimée
Françoise Sorya Dreyfus (Anouk Aimée),
nació en Paris algún día del pasado siglo. Y todavía sigue viva. Ganó un Oscar
a la mejor interpretación femenina el año 1967, por la película Un homme et une femme de Claude Lelouch.
Su apellido la señala como judía, y también su belleza semita y mediterránea
con ese aspecto que a mi me gusta de prostituta bíblica, de Judith, de Ruth, de
Esther. Incluso de troyana, de Helena o de Afrodita oscura, morena y negra, también
con ese negro plateado que tienen los tiburones del Mar rojo. Su belleza es tan
compacta y aguda como espeso es su mar, ese que está muerto y que recibe, no
sabemos para qué, al río Jordán. Agua muerta y sola, una soledad topográfica y
casi topo-trágica como lo es la soledad de las piedras que todavía no tienen
nombre aunque sean negras y caídas del cielo. Negra como cualquier noche
romana, o alejandrina, cálida, calurosa y espesa. Como las noches del desierto.
Férrea. Sólida.
Siempre escoltada por alguien que parece no tener ninguna clase de problemas,
o acompañada por Marcello, el indolente Marcello, el bello Marcello que no sabe
cómo ha de escribir su libro ni exactamente qué ha de escribir en él.
Anouk con sus gafas de sol en plena noche y dispuesta a llevar a su casa,
en su flamante y caro deportivo, a una prostituta callejera que ya ha terminado
su jornada laboral. Llevarla no por caridad, o por hacerle un favor, no, solamente
por curiosidad, nada más que por eso.
Simple curiosidad, pero… curiosidad, ¿de qué? Ni ella lo sabe. En cambio
nosotros sabemos que la imagen que reproducimos no es una fotografía, sólo un
fotograma de una película, y ambas cosas son muy diferentes, pero nos gusta
decir que parecen Jesús, Magdalena y la Virgen María aunque no sea verdad y a
continuación destacar que la prostituta a quien mira, no es a él, sino a ella.
Eso es lo que Pere siempre afirmaba entre hombres de confianza. “Las
buenas prostitutas saben que con quién deben tratar es con ella y no con él ”.
Y eso, ¿tú cómo lo sabes? -le preguntaba yo. Entonces se reía y
nos contaba aventuras de la guerra, en las que siempre aparecía por allí alguna
que otra morena guapa parecida a Françoise.
Christos lo escuchaba sonriente y divertido, mientras Dimitris se lo
miraba callado y atento porque él había vivido experiencias similares.
Al volante, Vanguelis conducía como un arcángel su BMW.
No sabia que fos viva. Era una actriu maquíssima, amb una bellesa molt personal: semítica i mediterrània, com bé dius a l'apunt. Pensar en Anouk Aimée em porta a pensar també en el crític de cine Alfonso Sánchez, que era un incondicional d'ella i fins i tot alguna vegada havia confessat que n'estava enamorat.
ResponEliminaQue entranyable era aquest home, l’Alfons Sánchez, quins records em porta, amb quina passió i amb quin amor parlava de cine!, tant que no podies quedar indiferent al que deia. Ell, entre d’altres, va generar també la meva afició pel cinema, cosa per la que sempre li estaré profundament agraït.
Elimina