Cassius Clay

17 de gener de 2007

Cassius Clay

El nostre és un món que confon en massa ocasions la glòria amb la fama. La primera pertany als herois, la segona als humans. La fama és la mera opinió comuna i compartida que moltes persones tenen d'algú pel que és o per alguna cosa que ha fet. L'escàndol és la variant ofesa, hipòcrita o sincera, de la fama. La glòria, en canvi, s'obté després de realitzar una missió impossible per a tots els altres, tasca per a la qual està predestinat i de la qual l'heroi no pot eludir dur a terme. Triomfarà o fracassarà en la seva resolució que és inevitable per ser ineludible.

Cassius Marcellus Clay va conèixer la glòria, Mohammad Ali, en canvi, la fama i l'escàndol, començant per aquest mateix canvi de nom, en considerar que el nom repudiat ho era per ser el d'un esclau, i el del Profeta, en canvi, el d'un home lliure. Encara que fos així, haver mantingut amb orgull el que li van donar els seus pares hagués estat un desafiament encara més valent, tot i que sens dubte no més molest. Molts dels seus primers admiradors mai vam arribar a entendre aquesta substitució per innecessària, el seu propi ímpetu podia defensar-lo sense disfresses culturals. En aquells anys, la lluita de la minoria negra (afroamericana ara), passava per la renúncia explícita dels pilars de la civilització nord-americana.

Persona tan intel·ligent com controvertida, sempre ha estat envoltat d'interessant i viva polèmica. A l'admiració, l'amor, el menyspreu i l'odi que van suscitar entre els seus compatriotes les seves opinions i decisions, cal afegir ara la compassió i l'admiració que provoquen la seva lluita contra la malaltia del Parkinson que castiga sense misericòrdia aquest cos seu de Tità que en el seu dia va ser un portent. Versificador nat, superdotat de ment i matèria, sabia usar les paraules tan magistralment com sabia fer servir els seus punys i la seva arrogància sense límits, que desarmaven i derrotaven als seus oponents abans de pujar al ring, vençuts per endavant per aquell fill d'africans captius que durant un curt instant van estimar els déus. El suficient per acceptar-lo al seu costat.

En el fons, però, també va ser un heroi amb els peus de fang de les llums equívoques i encegadores de la fàcil corrupció mediàtica. Els herois moderns no disposen de Homers al seu servei, com a màxim del espetec del neó i dels raigs catòdics, que amb una facilitat sorprenent converteixen la glòria en fama.

Mai més veurem el seu cos imponent, pesat, lleuger i ben format, "voletejar com una papallona i agullonar com una vespa". Mai més. Això va passar el 25 de febrer de 1964 a Miami Beach, Florida, quan Cassius va conquistar per primera vegada el títol dels pesos pesats davant del grandíssim Sonny Liston. Mai tal proesa tornarà a ocórrer.

17 de enero de 2007

Cassius Clay

El nuestro es un mundo que confunde en demasiadas ocasiones la gloria con la fama. La primera pertenece a los héroes, la segunda a los humanos. La fama es la mera opinión común y compartida que muchas personas tienen de alguien por lo que es o por algo que ha hecho. El escándalo es la variante ofendida, hipócrita o sincera, de la fama. La gloria, en cambio, se obtiene después de realizar una misión imposible para todos los demás, tarea para la que se está predestinado y frente a la cual el héroe no puede eludir llevar a cabo. Triunfará o fracasará en su resolución que es inevitable por ser ineludible.

Cassius Marcellus Clay conoció la gloria, Mohammad Alí, en cambio, la fama y el escándalo, empezando por ese mismo cambio de nombre, al considerar que el nombre repudiado lo era por ser el de un esclavo, y el del Profeta, en cambio, el de un hombre libre. Aunque así fuera, haber mantenido con orgullo el que le dieron sus padres hubiese sido un desafío todavía más valiente, aunque sin duda no más molesto. Muchos de sus primeros admiradores nunca llegamos a entender esta sustitución por innecesaria, su propio ímpetu podía defenderlo sin disfraces culturales. En aquellos años, la lucha de la minoría negra (afro-americana ahora), pasaba por la renuncia explícita de los pilares de la civilización norteamericana.

Persona tan inteligente como controvertida, siempre ha estado rodeado de interesante y viva polémica. A la admiración, el amor, el desprecio y el odio que suscitaron entre sus compatriotas sus opiniones y decisiones, hay que añadir ahora la compasión y la admiración que provocan su lucha contra la enfermedad del Parkinson que castiga sin misericordia ese cuerpo suyo de Titán que en su día fue un portento. Versificador nato, superdotado de mente y materia, sabía usar las palabras tan magistralmente como sabía usar sus puños y su arrogancia sin límites, que desarmaban y derrotaban a sus oponentes antes de subir al ring, vencidos de antemano por aquel hijo de africanos cautivos que durante un corto instante amaron los dioses. El suficiente para encumbrarlo a su lado.

En el fondo, fue un espléndido héroe con los pies de barro de las luces equívocas y cegadoras de la fácil corrupción mediática. Los héroes modernos no disponen de Homeros a su servicio, a lo sumo del chasquido del neón y de los rayos catódicos, que con una facilidad pasmosa convierten la gloria en fama.

Nunca más veremos su cuerpo imponente, pesado, ligero y bien formado, “revolotear como una mariposa y aguijonear como una avispa”. Nunca más. Eso sucedió el 25 de febrero de 1964 en Miami Beach, Florida, cuando Cassius conquistó por primera vez el título de los pesos pesados frente al grandísimo Sonny Liston. Jamás tal proeza volverá a ocurrir.