"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dijous, 10 de març del 2016

La dona despentinada

Charlotte Rampling fotografiada por Bettina Rheims, 1985

23 d'abril de 2008

La dona despentinada

Potser m'equivoqui, però crec recordar que els perruquers van ser els primers a desestructurar allò que té una difícil estructura, els cabells, la caiguda lliure per als lacis o l'espiral per als arrissats. Els primers, amb prou feines ben pentinats, adquireixen l'harmonia d'un esbart i els segons d'un ramat.

Charlotte Rampling no està despentinada, per descomptat que no, però aquest ventilador que segur deu tenir a la seva dreta, deixa a la vista els talls hàbils de les tisores del perruquer, que tallen deixant puntes soltes, flocs lliures, com si fossin flames de algun foc, o les cues d'algun peix.

Charlotte és una de les dones amb els pits petits més sensuals del món de l'espectacle, que aquí veiem insinuar sense acabar de mostrar res. Amb la seva mà dreta mal fotografiada, semblant més una urpa que una ma humana amb la suavitat i l'habilitat que segur conté, però mal col·locada, recolzant-se en el maluc, mentre l'esquerra ens promet el que anhelem i que mai tindrem, almenys nosaltres, malauradament, no .

Charlotte és una d’aquestes dones que han sabut madurar amb la valentia als ulls, que si no són de vidre han de ser de diamant, de carboni petrificat en les més dures condicions de pressió i de calor. Què deuen haver vist el que mai ens explicarà la seva boca?, tan especial, tan difícil i tan morfològicament arriscada.

Està en el límit més delicat, el més difícil, gairebé a punt per acabar sent la seva boca una simple caricatura. Boca gran, llavis no gruixuts i el superior que munta lleugerament en l'inferior. Aquesta és la clau de la seva morbiditat, aquesta i els seus mugrons que un dia molt llunyà vam veure en una porteria nocturna. Grans, erectes, com si fossin atributs masculins.

Nosaltres li demanem que ens els doni, ho fem perquè els necessitem. Hi ha alguna cosa important, vital, que fa que els hi tinguem que demanar, el silenci del nostre pare?, la seva mudesa provocada per l’Alzheimer  i els seus ulls murris? Els pits de la nostra mare anciana, bells encara, amb la seva famosa piga a prop de l'aurèola del dret i de la qual ella tant presumia?

És això? Ho ignoro completament, l'únic que sé és que si fos dona m'agradaria ser ella.

--------------------------------

23 de abril de 2008

La mujer despeinada

Quizás me equivoque, pero creo recordar que los peluqueros fueron los primeros en desestructurar aquello que tiene una difícil estructura, los cabellos, la caída libre para los lacios o la espiral para los rizados. Los primeros, apenas bien peinados, adquieren la armonía de una bandada y los segundos de un rebaño.

Charlotte Rampling no está despeinada, por supuesto que no, pero ese ventilador que seguro debe de tener a su derecha, deja a la vista los cortes hábiles de las tijeras del peluquero, que cortan dejando puntas sueltas, mechones libres, como si fuesen llamas de algún fuego, o las colas de algún pez.

Charlotte es una de las mujeres con los pechos pequeños más sensuales del mundo del espectáculo, que aquí vemos insinuar sin terminar de mostrar nada. Con su mano derecha mal fotografiada, pareciendo más una garra que una mano humana con la suavidad y la habilidad que seguro contiene, pero mal colocada, apoyándose en la cadera, mientras la izquierda nos promete lo que ansiamos y que nunca tendremos, al menos nosotros, desgraciadamente, no.

Charlotte es una de esas mujeres que han sabido madurar con la valentía en los ojos, que si no son de cristal han de ser de diamante, de carbono petrificado en las más duras condiciones de presión y de calor. ¿Qué deben de haber visto que nunca nos contará su boca?, tan especial, tan difícil y tan morfológicamente arriesgada.

Está en el límite más delicado, el más difícil, casi a punto para terminar siendo su boca una simple caricatura. Boca grande, labios no gruesos y el superior que monta ligeramente en el inferior. Esa es la clave de su morbilidad, ésa y sus pezones que un día muy lejano vimos en una portería nocturna. Grandes, erectos, como si fueran atributos masculinos.

Nosotros le pedimos que nos los dé, lo hacemos porque los necesitamos. Hay algo importante, vital, que nos impele a pedírselos, ¿el silencio de nuestro padre?, ¿su mudez provocada por el Alzheimer y sus ojos pillos? ¿Los pechos de nuestra madre anciana, hermosos todavía, con su famosa peca cerca de la aureola del derecho y de la que tanto ella presumía?


¿Es eso? Lo ignoro completamente, lo único que sé es que si fuera mujer me gustaría ser ella.

dimarts, 8 de març del 2016

Tarita Teriipia


26 de juliol del 2008

Tarita Teriipia.

Aquest era el seu nom, es deia Tarita Teriipia.

Nom que vaig saber només veure-la, aquell any llunyà de 1962 quan jo, tot just, acabava de fer set anys. Set anys són molt pocs per conèixer la transcendència d’una cosa d’aquestes, però al cas es que fou així.

En una cambra negra l’evidència se’m va aparèixer sortida directament de l’Edèn.  En aquella sala fosca la mateixa vida era la que se’m mostrava d’una manera tant contundent com atraient. La vida i la seva condemna també, implacable com si fos un sobrepreu devastador, totes dues juntes. Si la primera era el pecat, la segona havia de ser la penitencia. La certesa se’m revelava com ho devia haver fet en les primitives càmeres que fotografiaven les primeres cares, o com una d’aquestes capses quàntiques on mai se sap si el gat es viu o és mort fins que no l’obres.

Jo l’havia obert i sabia exactament a qui veia i cóm es deia.  Tot i no haver-la vist mai abans, i no haver-ho llegit pas enlloc, no en vaig tenir pas cap dubte, sabia el seu nom de la mateixa manera que també sabia el meu.

Aquella noia es deia Tarita Teriipia.

No era cap endevinalla encertada ni tampoc una premonició o un presagi, ni molt menys un do ni cap virtut . Tal vegada fou un càstig. Simplement ho sabia, era la veritat. La veritat més certa i segura que he sabut mai. Sabia cóm es deia aquella desconeguda. Em va passar llavors, amb els meus curts set anys, i no em va sorprendre, era la cosa més natural del món saber el seu nom només mirant-la. 

No em podia moure, ni deixar de mirar tampoc, clavat com estava al seient del cinema, aquella enorme nau, la Bounty,  de veles gegantines, travessar l’Atlàntic i superar després el cap de Hornos en mig de tempestes i de la por ofegada dels propis mariners. No podia apartar la mirada de la pantalla al veure’ls arribar a tots a Tahití, més estalvis que sans, i més fatigats que cansats i plens d’un ànsia molt especial.

Tampoc podia evitar contemplar somrient i amb una sana enveja la benvinguda que els hi donaven. Eren homes valents, bruts, incultes, espantosament rossos, peluts, de pells fastigosament  pàl·lides i plens de taques rosses com escamarlans duts als fogons de la cuina. Aquells nois arribaven a uns paisatges impossibles.  El contrast amb la gent d’aquelles illes era revelador d’alguna veritat només pensada en desig i en el silenci.

Arribaven al Sud.

Anys més tard, quan ja era un adolescent, vaig buscar, altre volta, la mateixa clarividència en les pintures de Gauguin, que també se’n va anar a Tahití després de passar per Panamà i la Martinica.

La vaig buscar entre les estampes japoneses que tant li agradaven al pintor francés i fins i tot vaig llegir un llibret de Somerset Maugham, titulat,  “The Moon and Sixpence“ (La lluna i sis penics), aquí  batejat “Supèrbia” , un nom ben estrany per retratar la vida de Gauguin, un home que abandonant-ho tot  també va partir per trobar casa seva més enllà del tròpic de Càncer.

Somerset Maugham sempre ha estat un escriptor entranyable per a mi quan vaig descobrir que també era petit i tartamut com jo. Més tard he volgut creure que aquesta condició, la tartamudesa, es el senyal físic que delata, anticipant-la, la paraula a l’objecte, en un exercici de precipitació i d’urgència vital, de necessitat que et permet veure clar abans el nom que la cosa. Es una manera com qualsevol altre d’intentar guanyar-li la ma a la mort, de voler anar més de pressa que ella.

Tot això va ocórrer quan només tenia set anys, però molts temps més tard va succeir una segona vegada quan ja era completament  adult.

En aquesta ocasió fou també una altra dona jove que era mare d’un vailet espavilat i  que “curiosament i casual” tenia uns trets racials tant similars als de Tarita  que gairebé ambdues semblaven bessones, i que, com era d’esperar, geogràficament  també era propera als seus mars.

Tot i que s’amagava els ulls darrera unes ulleres fosques, unes de sol, de sol immodest i alt, vaig saber immediatament cóm es deia al només mirar-la.

Al veure-la la vaig retrobar, i al fer-ho vaig haver de d’emmudir tot i que el silenci havia estat ja massa llarg, tant com ho pot ser tota una vida sense dir el seu nom.

Des de llavors he sabut que la infantesa és el patrimoni que l’amor mai pot amortitzar.

En aquesta fotografia que mostro, en blanc i negre, Tarita, ja estava casada amb en Marlon Brando. En ella hi ha també  els seus dos fills tinguts amb l’actor nord-americà , Simon Tehotu, el noi eixerit que veiem a l’esquerra de la imatge, i Cheyenne, la nena petita asseguda a les cames de la seva mare, i que es va suïcidar l’any 1995.

Hi ha fotografies en les que Tarita està molt més maca i bonica, però la meva preferida sempre ha estat aquesta. Ja no és una noia, és una dona, jove, però una dona. M’agrada veure-la amb el seus dos fills, que no sé per què m’imagino que són els meus.

No sé per què.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

Hi ha al món unes illes que exerceixen sobre els viatgers una irresistible i misteriosa fascinació. Pocs són els homes que les abandonen després d’haver-les conegut; la majoria deixen que el seus cabells es tornin blancs en els mateixos indrets on desembarcaren; fins el dia de la seva mort, a l’ombra de les palmeres, sota els vents alisis, alguns acaricien el somni d’un retorn al país natal que mai compliran. Aquestes illes son les Illes del Sud. Conten que en elles hi va haver, fa temps, el Paradís  

(L. Stevenson, "Illes del Sud”)

_______________________________________________________________

26 de julio de 2008

Tarita Teriipia

Ése era su nombre, se llamaba Tarita Teriipia.

Nombre que supe nada más verla, aquel año lejano de 1962 cuando apenas acababa de cumplir los siete años. Siete años son muy pocos para conocer la trascendencia de algo como eso, pero el caso es que así fue.

En una estancia negra la evidencia se me apareció salida directamente del Edén. En aquella sala oscura la misma vida era la que se me mostraba de una manera tan contundente como atrayente. La vida y su condena también, implacable como si fuera un sobreprecio devastador, las dos juntas. Si la primera era el pecado, la segunda debía ser la penitencia. La certeza se me revelaba como debía haberlo hecho en las primitivas cámaras que fotografiaban las primeras caras, o como una de esas cajas cuánticas donde nunca se sabe si el gato está vivo o muerto hasta que no la abres.

Yo la había abierto y sabía exactamente a quién veía y cómo se llamaba. A pesar de no haberla visto nunca antes, y no haberlo leído en ninguna parte, no tuve ninguna duda, sabía su nombre de la misma manera que también sabía el mío.

Aquella muchacha se llamaba Tarita Teriipia.

No era ninguna adivinanza acertada, ni tampoco una premonición o un presagio, ni mucho menos un don ni ninguna virtud. Tal vez fue un castigo. Simplemente lo sabía, era la verdad. La verdad más cierta y segura que he sabido nunca. Sabía cómo se llamaba aquella desconocida. Me sucedió entonces, con mis cortos siete años, y no me sorprendió, era la cosa más natural del mundo saber su nombre sólo mirándola.

No me podía mover ni tampoco dejar de mirar, clavado como estaba en el asiento de la sala de cine, a aquella enorme nave, la Bounty, de velas gigantescas, atravesar el Atlántico y superar después el cabo de Hornos en medio de tempestades y del miedo ahogado de los propios marineros. No podía apartar la mirada de la pantalla al verlos llegar a todos a Tahití, más salvos que sanos,  más fatigados que cansados y llenos de un ansia muy especial.

Tampoco podía evitar contemplar sonriente y con una sana envidia la bienvenida que les daban. Eran hombres valientes, sucios, incultos, espantosamente rubios, velludos, de pieles asquerosamente pálidas y llenos de manchas rosáceas como langostinos llevados a los fogones de la cocina. Aquellos muchachos llegaban a unos paisajes imposibles. El contraste con la gente de aquellas islas era revelador de alguna verdad innombrable, solo pensada en el deseo y en el silencio,

Llegaban al Sur

Años más tarde, cuando era un adolescente, busqué, otra vez, la misma clarividencia en las pinturas de Gauguin, que también se fue a Tahití después de pasar por Panamá y la Martinica

La busqué  entre las estampas japonesas que tanto le gustaban al pintor francés, e incluso leí un librito de Somerset Maugham, titulado,  “The Moon and Sixpence“ (La luna y seis peniques), aquí llamado “Soberbia”, un título muy extraño para retratar la vida de Gauguin, un hombre que abandonándolo todo también partió para encontrar su casa más allá del Trópico de Cáncer.

Somerset Maugham siempre ha sido un escritor entrañable para mí cuando descubrí que también era pequeño y tartamudo como yo. Más tarde he querido creer que esta condición, la tartamudez, es la señal física que delata, anticipándola, la palabra al objeto, en un ejercicio de precipitación y urgencia vital, de necesidad que te permite ver claro antes el nombre que la cosa. Es una manera como cualquier otra de intentar ganarle la mano a la muerte, de querer ir más deprisa que ella.

Todo eso ocurrió cuando apenas tenía siete años, pero mucho tiempo más tarde sucedió una segunda vez cuando ya era completamente adulto.

En esta ocasión fue también otra mujer joven, una madre de un muchacho listo y que casual y  curiosamente tenía unos rasgos raciales tan similares a los de Tarita que ambas casi parecían mellizas, y que, como era de esperar, geográficamente también era cercana a sus mares.

A pesar de que escondía sus ojos tras unas gafas oscuras, unas de sol, de sol inmodesto y alto, supe inmediatamente cómo se llamaba sólo al mirarla.

Al verla la reencontré, y al hacerlo hube de enmudecer a pesar de que el silencio había sido ya demasiado largo, tanto como lo puede ser toda una vida sin pronunciar su nombre.

Desde entonces he sabido que la infancia es el patrimonio que el amor nunca puede amortizar.

En esta fotografía que muestro, en blanco y negro, Tarita, ya estaba casada con Marlon Brando. En ella vemos también a sus dos hijos tenidos con el actor norteamericano. Simon Tehotu, el niño avispado que sonríe en la izquierda de la imagen, y Cheyenne, la niña pequeña, y que se suicidó el año 1995, sentada en las piernas de su madre

Hay fotografías en las que Tarita está mucho más bonita, pero mi preferida siempre ha sido ésa. Ya no es una muchacha, es una mujer, joven, pero una mujer. Me gusta verla con sus dos hijos, que no sé por qué me imagino  que son los míos.

No sé por qué.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

Hay en el mundo unas islas que ejercen sobre los viajeros una irresistible y misteriosa fascinación. Pocos son los hombres que las abandonan después de haberlas conocido; la mayoría dejan que sus cabellos se vuelvan blancos en los mismos lugares donde desembarcaron; hasta el día de su muerte, a la sombra de las palmeras, bajo los vientos alisios, algunos acarician el sueño de un regreso al país natal que jamás cumplirán. Esas islas
son las Islas del Sur. Cuentan que en ellas estuvo en tiempos el Paraíso.

(L. Stevenson, "Islas del Sur”)

dimecres, 2 de març del 2016

Guadalupe

Sally Mann

24 març 2007

Guadalupe

Estaven els tres nus, ella i els dos gossos. Era desafiant aquest contrast entre el seu cabell ros i el seu pubis fosc i també aquesta seguretat en la mirada; el seu cos en semicreu amb els braços oberts igual que les ales esteses d'un àngel sexuat, era, en aquell temps, una epifania sagrada. Ella s'obria i obria també el seu cos per a mi, o això vaig voler creure jo.

Mentre els animals dormien als seus peus, els ocells i els àngels ja volaven cap al sud, s’acostava l’hivern.

La Mare de Déu trepitja una serp que representa el diable. En aquesta fotografia en canvi, els peluts gossos que jeuen a terra flanquejant a la seva propietària i senyora, semblen uns guardians confiats, mandrosos i ganduls.

El paisatge que veiem no és urbà, ens anuncia una naturalesa propera, i,sospitem també ,que amenaçant a l’entreveure en la fotografia aquesta cantonada d'arquitectura de supervivència que ens va acollir durant aquells dies, i que serveix de marc a l'escena. Davant l'esplendor del seu cos jove i ben format, la fusta de la casa sembla vella i corcada. Això no és el que vaig voler mostrar quan la vaig fotografiar aquell dia de finals d'estiu. El seu cos nu encara conserva, quan el miro, part de la calor d'aquelles nits que ja estaven a punt d'acabar.

Els gossos han d'estar encara somiant una cosa inconcebible per a nosaltres, i la distància que ens separa d'ella és ja infranquejable.

Les distàncies, normalment, sempre són insalvables. En ocasions molt rares el coratge combinat amb la poesia permet crear les condicions necessàries perquè la casualitat tingui lloc, doncs ella, la casualitat, és l'única que pot esvair aquesta distància que es un buit.

En aquest cas és molt improbable que arribi a ocórrer tal miracle. La Providència no trencarà l'encanteri que ens manté allunyats. Les nostres paraules no seran capaços d'aconseguir-ho, la nostra voluntat tampoc. I el desig àvid encara, estarà sempre condemnat al fracàs més absolut.

Aleshores?

No res.

Només cal confiar en la memòria, i la d'ella sé amb certesa que va estar i segueix estant malalta.

Es deia Guadalupe i no era mexicana.

----------------------------------------

24 de marzo de 2007

Guadalupe

Estaban los tres desnudos, ella y los dos perros. Era desafiante ese contraste entre su cabello rubio y su pubis moreno y también esa seguridad en la mirada; su cuerpo en semicruz con los brazos abiertos al igual que las alas extendidas de un ángel sexuado, era, en aquel entonces, una epifanía sagrada. Ella se abría y abría también su cuerpo para mí, o eso quise creer yo.

Mientras los animales dormitaban a sus pies, las aves y los ángeles ya volaban hacia el sur. Se acercaba el invierno.

La Virgen María pisa una serpiente que representa al diablo. En esta fotografía en  cambio, los peludos perros que yacen en el suelo flanqueando a su dueña y señora, parecen unos guardianes confiados, perezosos y gandules.

El paisaje que vemos no es urbano, nos anuncia una naturaleza cercana, y, sospechamos también, que amenazante al atisbar en la fotografía esa esquina de arquitectura de supervivencia que nos cobijó durante aquellos días, y que sirve de marco a la escena. Frente al esplendor de su cuerpo joven y bien formado, la madera de la casa parece vieja y carcomida. Eso no es lo que quise mostrar cuando la fotografié aquel día de finales de verano. Su cuerpo desnudo aun conserva, cuando lo miro, parte del calor de aquellas noches que ya estaban a punto de terminar.

Los perros deben de estar todavía soñando algo inconcebible para nosotros, y la distancia que nos separa de ella es ya infranqueable.

Las distancias, normalmente, siempre son insalvables. En ocasiones muy raras el coraje combinado con la poesía permite crear las condiciones necesarias para que la casualidad tenga lugar, pues ella, la casualidad, es la única que puede desvanecer esa distancia que es un vacío.

En este caso es harto improbable que llegue a ocurrir tal milagro. La Providencia no romperá el hechizo que nos mantiene alejados. Nuestras palabras no serán capaces de lograrlo, nuestra voluntad tampoco. Y el deseo ávido aun, estará siempre condenado al fracaso más absoluto.

¿Entonces?

Nada.

Solamente cabe confiar en la memoria, y la de ella sé con certeza que estuvo y sigue estando enferma.


Se llamaba Guadalupe y no era mejicana. 

dimarts, 1 de març del 2016

La bondat de les dones

Carmen Bastián de Fortuny


13 gener 2007

La bondat de les dones

La pintura escandalosa més famosa de la història és, segurament, l'orgullosa Olimpia de Manet. No obstant això Marià Fortuny, amb molta més modèstia va aconseguir alguna cosa molt millor, retratar la jove gitana Carmen Bastián, aixecant-se només la faldilla per mostrar-nos explícitament a tots els que la mirem el seu frondós sexe.

Carmen és una noia molt guapa, morena, de pell canyella, torrada com una pinya i perfumada de sí mateixa, que jugant es resisteix al que el pintor li demana i que, jugant també, finalment es deixa convèncer per ell. I entre rialles i picardies s'aixeca la faldilla per mostrar-nos la seva segona boca, frondosa, salvatge, secreta i també voraç. Estirada de dreta a esquerra no esperava la nostra visita, però ja que hi som i sense saber qui som ens oferirà allò que ningú coneix.

Olímpia és completament diferent. Asseguda d'esquerra a dreta ella sí que ens està esperant. Amb aire altiu no es sorprèn de la nostra visita, ja sap qui som i a què hem vingut. Manet la va pintar amb un fons fosc, com la pell de la seva serventa, perquè així els llençols blancs del seu llit acullin degudament el rosat de la seva carn. Aquest contrast de colors, clarors i foscors aconsegueix proporcionar tant volum al seu cos nu que acaba per sobresortir del quadre i permetre'ns a nosaltres, espectadors enlluernats, tocar-la. La seva mà esquerra es posa sobre la cuixa dreta ocultant el borrissol del seu pubis, si és que encara el conserva. Més tímida en la seva postura que la Maca de Goya, és, però, més descarada per la seva mirada directa i desafiant. Inquisidora, ens observa i examina, i segons sigui el que li donem, ella ens donarà, simulant donar-se perquè li donem més del que ja l’hi hem donat, que és més del que ens ha demanat, que ja és molt. I després de nosaltres, altres, i altres més després, en fila o asseguts en els seus salons fruint del plaer de mirar les pintures de dones nues penjades de les parets, o a aquestes mateixes dones passejant gandules davant de nosaltres o assegudes indolents al nostre costat. Aquest és el tracte, doncs hi ha tracte. Amor tractat perquè sembli que no hi ha tracte o perquè sembli que no hi ha amor que de tot hi ha als salons de l’Olimpia, aquesta dona que aconsegueix estar dreta estant ajaguda, sense ni tan sols mirar les flors que l'esclava li porta d'un admirador .

James G. Ballard va publicar en 1991 La bondat de les dones. Novel·la autobiogràfica, on narra, entre moltes altres coses, la mort de la seva esposa i les relacions que manté amb diverses dones, entre elles la seva cunyada. En cap moment s'esmenta el títol del seu llibre, ni explícita, ni implícitament. No hi ha cap paràgraf on aparegui la frase: "la bondat de les dones", deixant doncs al lector la feina de deduir i esbrinar en què consisteix tal cosa, si és que tal cosa existeix i no és una mera invenció del seu autor, un home, profundament afligit per la mort accidental i desgraciada de la seva esposa i mig embogit per la deriva de drogues i alcohol en la qual submergeix la seva vida a partir de llavors, i on ha d'assumir la promiscuïtat salvatge d'una de les seves amants que va i ve sense dir ni hola ni adéu.

Lawrence Durrell va publicar en 1957 Justine, la primera de les novel·les del seu Quartet d'Alexandria. En ella, un home que ha de tenir cura d'una filla que no és seva s'enamora d'una dona, Justine, que tampoc és seva ni de ningú. Ella li correspondrà tant com a molt i tant com no res. Anant i venint, estant i marxant, en una Alexandria que, ara sí, ja no existeix. Aquesta Justine de la qual ens parla Durrell, no és la fantasia que es va imaginar el Marquès de Sade, sinó una de pitjor o de diferent.

Fortuny va morir jove, com correspon a tot un virtuós que va arribar a ser un geni. Malgrat la seva curta vida va tenir el temps suficient i el privilegi de retratar a Carmen Bastián, aquesta nena dona que li va ensenyar -i a l'ensenyar-li a ell ens ho ensenya a tots- allò que un altre pintor, Courbet, va anomenar: L'origen del món i del que va pintar un primer pla banal, massa obvi i elemental. Difícil treball aquest de pintar, i més difícil encara aquest d'ensenyar perquè mirem i no deixem de mirar allò que va ser creat per ser mirat alhora que amagat

Olimpia de Manet

13 de enero del 2007

La bondad de las mujeres

La pintura escandalosa más famosa de la historia es, seguramente, la orgullosa Olimpia de Manet. Sin embargo Mariano Fortuny, con  mucha más modestia logró algo mucho mejor, retratar a la joven gitana Carmen Bastián, levantándose solamente la falda para mostrarnos explícitamente a todos los que la miramos su tupido sexo.

Carmen es una muchacha muy guapa, morena, de piel canela, tostada como una piña y perfumada de sí misma, que jugando se resiste a eso que el pintor le pide y que, jugando también, finalmente se deja convencer por él. Y entre risas y picardías se levanta la falda para mostrarnos su segunda boca, frondosa, salvaje, secreta y también voraz. Tumbada de derecha a izquierda no esperaba nuestra visita, pero ya que hemos llegado y sin conocernos de nada nos ofrecerá aquello que nadie conoce.

Olimpia es completamente distinta. Sentada de izquierda a derecha ella sí que nos está esperando. Con aire altivo no se sorprende de nuestra visita, ya sabe quienes somos y a qué hemos venido. Manet la pintó con un fondo oscuro, como la piel de su sirvienta, para que así las sábanas blancas de su cama acojan debidamente el sonrosado de su carne. Este contraste de colores, claridades y oscuridades consigue proporcionar tanto volumen a su cuerpo desnudo que acaba por sobresalir del cuadro y permitirnos a nosotros, espectadores deslumbrados, tocarla. Su mano izquierda se posa sobre su muslo derecho ocultándonos el vello de su pubis, si es que aún lo conserva. Más recatada en su postura que la Maja de Goya, es sin embargo más descarada por su mirada directa y desafiante. Inquisidora, nos observa y examina, y según sea lo que le demos, ella nos dará, simulando darse para que le demos más de lo que ya les hemos dado, que es más de lo que nos ha pedido, que ya es mucho. Y después de nosotros, otros, y otros más después, en fila o sentados en sus salones degustando el placer de mirar las pinturas de mujeres desnudas colgadas de sus paredes, o a esas mismas mujeres paseando holgazanas ante nosotros o sentadas indolentes a nuestro lado. Ese es el trato, pues hay trato. Amor tratado para que parezca que no hay trato o para que parezca que no hay amor que de todo hay en los salones de Olimpia, esa mujer que consigue estar erguida estando tumbada, sin ni siquiera mirar las flores que la esclava le lleva de un admirador.

James G. Ballard publicó en 1991 La bondad de las mujeres. Novela autobiográfica, donde narra, entre muchas otras cosas, la muerte de su esposa y las relaciones que mantiene con varias mujeres, entre ellas su cuñada. En ningún momento se menciona el título de su libro, ni explícita, ni implícitamente. No hay ningún párrafo donde aparezca la frase: “la bondad de las mujeres”, dejando pues al lector el trabajo de deducir y averiguar en qué consiste tal cosa, si es que tal cosa existe y no es una mera invención de su autor, de alguien, de un hombre,  profundamente afligido por la muerte accidental y desgraciada de su esposa y medio enloquecido por la deriva de drogas y alcohol en la que sumerge su vida a partir de entonces, y donde debe asumir la promiscuidad salvaje de una de sus amantes que va y viene sin decir ni hola ni adiós.

Lawrence Durrell publicó en 1957 Justine, la primera de las novelas de su Cuarteto de Alejandría. En ella, un hombre que debe cuidar de una hija que no es suya se enamora de una mujer, Justine, que tampoco es suya ni de nadie. Ella le corresponderá tanto como mucho y tanto como nada. Yendo y viniendo, estando y marchándose, en una Alejandría que, ahora sí, ya no existe. Esa Justine de la que nos habla Durrell, no es la fantasía que se imaginó el Marqués de Sade, sino una de peor o de diferente.

Fortuny murió joven, como corresponde a todo un virtuoso que llegó a ser un genio. A pesar de su corta vida tuvo el tiempo suficiente y el privilegio de retratar a Carmen Bastián, esa niña mujer que le enseñó -y al enseñárselo a él nos lo enseña a todos-  aquello que otro pintor, Courbet, llamó: El origen del mundo y del que pintó un primer plano banal, demasiado obvio y elemental. Difícil trabajo ese de pintar, y más difícil todavía ese de enseñar para que miremos y no dejemos de mirar aquello que fue creado para ser mirado a la vez que escondido. 


dissabte, 27 de febrer del 2016

Tourmaline

Tippi Hedren, The birds

12 juliol 2006

Tourmaline

Dir que el millor de la pel·lícula Els ocells de l'Alfred Hitchcock és l'abric curt de visó de color tourmaline que porta la Melanie Daniels, interpretada per la Tippi Hedren, és una exageració, perquè no és veritat. El patró és senzill i correcte, però no és un bon abric, el visons amb què està confeccionada la peça tenen poc pèl i s'obren per les costures. Bé és cert que la Melanie no el tracta molt bé, però això no té importància. Tampoc els ocells ajuden, però això tampoc té importància. L'abric és dolent i barat. Sí que és un encert, en canvi, el color tourmaline; aquest color de sorra intens és perfecte per al verd pàl·lid del seu vestit jaqueta i el gris del descapotable. I per als seus cabells rossos tacats de sang.

Melanie és una nena malcriada, però almenys té bon gust al vestir. Bon gust que segons sembla no comparteixen ni les gavines ni els corbs que l'ataquen folls. Haurien de respectar-la, perquè ella és una bona mostra de la bellesa de l'espècie humana que cal preservar, però aquesta lògica els ocells no l'entenen, si bé és cert també, que una cura d'humilitat no li ve malament. Melanie necessita una bona bufetada a temps i els ocells s'encarreguen de donar-li. A partir d'aquest dia en què la natura s'ha capgirat Melanie és una altra dona. Però Hitchcock no ens la mostra del tot, no sabem ni sabrem mai que succeeix després. Arriba a casar-se amb Mitch Brenner?, arriba a desempallegar-se de la seva dominant sogra?

El tourmaline és un color natural, suau i sofisticat, aconseguit artificialment després de múltiples creuaments i mestissatges en les granges de visons. L'abric curt és una peça de dia, molt apropiat per treballar o anar de compres. Per exemple, una parella de periquitos que hauràs de portar en el teu esportiu descapotable a una bonica població de la costa californiana, un decorat idíl·lic. Un cop allà creuar un llac remant, penetrar furtivament en una casa aliena i dipositar als maleïts periquitos al saló. I un cop fet tot això, desencadenar sense saber-ho les fúries més terribles de la Mare Natura.

"Tot això va començar a passar a partir que ella va arribar", li diuen a la cara a la pobra Melanie els habitants de Badia Bodega. Perfecte, ja tenen identificat el boc expiatori, el cap de turc. A punt estan de consumar el sacrifici i d'apaivagar als déus foscos, quan aquests, cada cop més trasbalsats i embogits, la salven a ella sense voler -i segur que també al seu abric curt de visó tourmaline- d'una mort segura i d'una rapinya .

Els ocells és una pel·lícula que dóna per a molt, fins i tot per parlar d'un mal abric curt de visó. I aixecar acta pel que faci falta, fins i tot, si cal, de la nostra crítica més absoluta a la cap de vestuari del film, Edith Head, per no saber trobar un abric amb millors visons. Així com també la nostra felicitació més entusiasta a l’Alfred Hitchcock per no permetre que cap ocell faci les seves necessitats ni en públic ni damunt del nostre estimat i mal abric de visó tourmaline. Que consti.

Tippi Hedren, The birds

12 de julio de 2006

Tourmaline

Decir que lo mejor de la película Los pájaros de Alfred Hitchcock es el abrigo corto de visón de color tourmaline que lleva Melanie Daniels, interpretada por Tippi Hedren, es una exageración,  porque no es verdad. La hechura es sencilla y correcta, pero no es un buen abrigo, lo visones con los que está confeccionada la prenda tienen poco pelo y se abren en las costuras. Bien es cierto que Melanie no lo trata muy bien, pero eso no tiene importancia. Tampoco los pájaros ayudan, pero eso tampoco tiene importancia. El abrigo es malo y barato. Sí que es un acierto, en cambio, el color tourmaline; ese color de arena intenso es perfecto para el verde pálido de su traje chaqueta y el gris del descapotable. Y para sus cabellos rubios manchados de sangre.

Melanie es una niña malcriada, pero por lo menos tiene buen gusto al vestir. Buen gusto que según parece no comparten ni las gaviotas ni los cuervos que la atacan enloquecidamente. Deberían respetarla, porque ella es una buena muestra de la belleza de la especie humana que hay que preservar, pero esta lógica los pájaros no la entienden, si bien es cierto también, que una cura de humildad no le viene mal. Melanie necesita una buena bofetada a tiempo y los pájaros se encargan de dársela. A partir de este día en que la naturaleza se ha trastocado Melanie es otra. Pero Hitchcock no nos la muestra del todo, no sabemos ni sabremos jamás que ocurre después. ¿Llega a casarse con Mitch Brenner?, ¿llega a deshacerse de su dominante suegra?

El tourmaline es un color natural, suave y sofisticado, conseguido artificialmente después de múltiples cruces en las granjas de visones. El abrigo corto es una pieza de día, muy apropiado para trabajar o ir de compras. Por ejemplo, una pareja de periquitos que habrás de llevar en tu deportivo descapotable a un encantador pueblo de la costa californiana, un decorado idílico. Una vez allí cruzar un lago remando, allanar una morada ajena y depositar a los malditos periquitos en el salón. Y una vez hecho todo esto, desencadenar sin saberlo a las furias más terribles de la Madre Naturaleza.  

Todo esto empezó a ocurrir a partir de que ella llegó”, le espetan en la cara a la pobre Melanie los habitantes de Bahía Bodega. Perfecto, ya tienen identificado al chivo expiatorio. A punto están de consumar el sacrificio y de apaciguar a los dioses oscuros, cuando éstos, cada vez más desquiciados, la salvan a ella sin querer -y seguro que también a su abrigo corto de visón tourmaline- de una muerte segura y de una rapiña.

Los pájaros es una película que da para mucho, incluso para hablar de un mal abrigo corto de visón. Y levantar acta para lo que haga falta, incluso, si es necesario, de nuestra crítica más absoluta a la jefa de vestuario del film, Edith Head, por no saber encontrar un abrigo con mejores visones. Así como también nuestra felicitación más entusiasta a Alfred Hitchcock por no permitir que ningún pájaro haga sus necesidades ni en público ni encima de nuestro querido y mal abrigo de visón tourmaline. Que conste.

Tippi Hedren, The birds

divendres, 26 de febrer del 2016

El pelleter campestre

Le Dejeuner sur l'herbe

25 d’octubre del 2006

El pelleter campestre

Le Dejeuner sur l'herbe és una pintura estranya i ambigua, i ho és per la convivència gens innocent d'elements iconogràfics diferents i discordants. Homes vestits al costat de dones nues i mig nues. Tots ells gaudint d'una jornada de clima afable, de la conversa agradable, del no fer res o buscant trèvols de quatre fulles per entre les herbes del bosc. La dona nua, asseguda a l'esquerra de la tela, mira al pintor. En l'art aquesta ha estat sempre una pulsió satisfeta o reprimida segons el cas: la necessitat de Déu. La seva proximitat, la seva calor o la seva estranyesa, llunyana, i amagada. La mirada d'aquesta dona representa la solitud del món.

Manet és un déu curiós i proper, només, que no solitari. Per això la dona el mira i amb ell ens mira a nosaltres. Al centre, la seva companya ajupida, entre vestida o despullada, amb la seva cara oculta, busca pel terra del prat alguna cosa que ha perdut o alguna cosa que no troba. Els dos homes conversen amigablement, vestits de cap a peus. Les interpretacions òbvies de l'escena són moltes, nosaltres no les exposarem ni en farem cap de pròpia, només recordarem a Giogione i la seva Tempesta. En ella ens trobem amb dos déus, un de fals està ocult rere els núvols i la pluja. Els trons que no sentim i els raigs que veiem ens el recorden poderós i temible. Alienes a aquest déu vociferant, tres figures humanes desprotegides, amenaçades per la intempèrie prossegueixen amb la seva vida; un home de peu, vestit, observa o vigila amb la seva llança com una dona nua, asseguda a terra i protegida només per un petita tela col·locada sobre les seves espatlles, dóna el pit al seu fill també nu. Mentre l'alimenta, ens mira o mira a l'altre déu.

A Picnic, la pel·lícula de Joshua Logan, també hi ha un berenar campestre. En ella, encara que tots van vestits, hi ha dos personatges que es comporten com si fossin nus.

A la pintura de Manet tota l'escena rememora un sabor i una aroma clàssics, mediterranis, la dolça camp francès. En Giogione la foscor d'una tardor matiner o la d'una primavera encara per arribar, enfosqueix els colors com si volgués tapar el tendre abraçada d'una mare que sembla que ha estat abandonada. En la pel·lícula, l'aroma del mig oest americà envolta la calor humà i el vent salvatge. El sabor és de carn cremada i l'alè procedeix de goles tancades que estan a punt de cridar més fort que un huracà.

Acaba l'estiu, cal donar gràcies per la collita, les sitges estan plens. Ho celebrem tots i ens alegrem d'estar junts, des dels avis als néts. Tirats a l'herba vam jugar i mengem com vam fer un cop fa milers d'anys. Igual que llavors, encenem focs i vam ballar al seu voltant.

En la pel·lícula, els homes i les dones canten cançons que tots coneixen, ho fan satisfets mentre el crepuscle enrogeix i els nens, entre els braços de les seves mares, s'adormen tranquils. A prop d'allà, en un racó d'algun camí, no veiem com transita un carro ple de fenc fins a rebentar, seguit de la seva cort d'éssers terribles i abominables. Mentrestant, tota aquesta comunitat confiada tria a la seva reina per un dia. És una de ells. Ella encarnarà les seves virtuts i serà el seu mirall. La música l'acompanya i l'anuncia i les aigües la transporten com una Venus d'opereta, amb la seva capa i la seva corona de paper a punt de incendiar-se. El piròman no pertany a la tribu, és algú de fora. Ha estat ben rebut, se li ha donat de menjar i aixopluc. No porta equipatge, la seva camisa li ve petita o el seu cos li ve gran. Tot el seu patrimoni són les seves botes i les seves mans obertes i buides. El foraster es guanya la confiança i la simpatia de tots. La seva esplendor els sedueix i en ell s'abandonen. Estan assedegats, tenen els llavis ressecs i estan cansats i gairebé exhausts quan comencen a sonar els tambors, la música i el ball. La reina escollirà al seu rei, està en el seu dret. I ho farà bé, el foraster porta sang nova, regeneradora, valenta i neta. La seva fecunditat li farà sentir-se confiadament poderós, no sospita que aviat serà sacrificat. Cap bon déu es lliura d'aquest destí. Està condemnat a que els seus fills, tot i que donin lloc a populoses estirps, siguin orfes de pare. Des del principi dels temps ha estat així, fins avui. En canvi, en el nostre món modern, el final és feliç, el noi aconsegueix fugir amb la noia, muntats tots dos al sostre d'un tren de mercaderies que passava per allà.

Vestit es poden fer moltes coses, nu poques. Potser hauria de ser al revés, però les coses són com són. No naixem amb butxaques al cos. Què fan doncs dos homes joves, perfectament vestits, parlant entre si, acompanyats de dues dones, nua una i mig vestida altra? Mai ho sabrem, però tots semblen satisfets.

La tempesta

25 de octubre de 2006

El peletero campestre

Le Dejeuner sur l’herbe es una pintura extraña y ambigua, y lo es por la convivencia nada inocente de elementos iconográficos distintos y discordantes. Hombres vestidos junto a mujeres desnudas y medio desnudas. Todos ellos disfrutando de una jornada de clima apacible, de la conversación agradable, del no hacer nada o buscando tréboles de cuatro hojas por entre las hierbas del bosque. La mujer desnuda, sentada a la izquierda de la tela, mira al pintor. En el arte ésta ha sido siempre una pulsión satisfecha o reprimida según el caso: la necesidad de Dios. Su proximidad, su calor o su extrañeza, lejana, y escondida. La mirada de esta mujer representa la soledad del mundo.

Manet es un dios curioso y cercano, solo, que no solitario. Por eso la mujer lo mira y con él nos mira a nosotros. En el centro, su compañera agachada, entre vestida o desvestida, con su rostro oculto, busca por el suelo del prado algo que ha perdido o algo que no encuentra. Los dos hombres conversan amigablemente, vestidos de la cabeza a los pies. Las interpretaciones obvias de la escena son muchas, nosotros no las expondremos ni haremos ninguna propia, sólo recordaremos a Giogione y su Tempestad. En ella nos encontramos con dos dioses, uno, falso, está oculto tras las nubes y la lluvia. Los truenos que no oímos y los rayos que vemos nos lo recuerdan poderoso y temible. Ajenas a ese dios vociferante, tres figuras humanas desprotegidas, amenazadas por la intemperie prosiguen con su vida; un hombre de pie, vestido, observa o vigila con su lanza cómo una mujer desnuda, sentada en el suelo y protegida sólo por un pequeña tela colocada sobre sus espaldas, da el pecho a su hijo también desnudo. Mientras lo alimenta, nos mira o mira al otro dios.

En Picnic, la película de Joshua Logan, también hay una merienda campestre. En ella, aunque todos van vestidos, hay dos personajes que se comportan como si fueran desnudos.

En la pintura de Manet toda la escena rememora un sabor y un aroma clásicos, mediterráneos, la dulce campiña francesa. En Giogione la oscuridad de un otoño tempranero o la de una primavera aun por llegar, oscurece los colores como si quisiera tapar el tierno abrazo de una madre que parece que ha sido abandonada. En la película, el aroma del medio oeste americano envuelve el calor humano y el viento salvaje. El sabor es de carne quemada y el aliento procede de gargantas cerradas que están a punto de gritar más fuerte que un huracán.

Termina el verano, hay que dar gracias por la cosecha, los silos están llenos. Lo celebramos todos y nos alegramos de estar juntos, desde los abuelos a los nietos. Echados en la hierba jugamos y comemos como hicimos una vez hace miles de años. Igual que entonces, encendemos fuegos y bailamos a su alrededor.

En la película, los hombres y las mujeres cantan canciones que todos conocen, lo hacen satisfechos mientras el crepúsculo enrojece y los niños, entre los brazos de sus madres, se adormecen tranquilos. Cerca de allí, en un recodo de algún camino, no vemos cómo transita un carro lleno de heno hasta reventar, seguido de su corte de seres terribles y abominables. Mientras tanto, toda esta comunidad confiada elige a su reina por un día. Es una de ellos. Ella encarnará sus virtudes y será su espejo. La música la acompaña y la anuncia y las aguas la transportan como una Venus de opereta, con su capa y su corona de papel a punto de incendiarse. El pirómano no pertenece a la tribu, es alguien de fuera. Ha sido bien recibido, se le ha dado de comer y cobijo. No lleva equipaje, su camisa le viene pequeña o su cuerpo le viene grande. Todo su patrimonio son sus botas y sus manos abiertas y vacías. El forastero se gana la confianza y la simpatía de todos. Su esplendor los seduce y en él se abandonan. Están sedientos, tienen los labios resecos y están cansados y casi exhaustos cuando empiezan a sonar los tambores, la música y el baile. La reina escogerá a su rey, está en su derecho. Y lo hará bien, el forastero trae sangre nueva, regeneradora, valiente y limpia. Su fecundidad le hará sentirse confiadamente poderoso, no sospecha que pronto será sacrificado. Ningún buen dios se libra de ese destino. Está condenado a que sus hijos, aunque den lugar a populosas estirpes, sean huérfanos de padre. Desde el principio de los tiempos ha sido así, hasta hoy. En cambio, en nuestro mundo moderno, el final es feliz, el chico logra huir con la chica, montados ambos en el techo de un tren de mercancías que pasaba por allí.

Vestido se pueden hacer muchas cosas, desnudo pocas. Tal vez habría de ser al revés, pero las cosas son como son. No nacemos con bolsillos en el cuerpo. ¿Qué hacen pues dos hombres jóvenes, perfectamente vestidos, hablando entre sí, acompañados de dos mujeres, desnuda una y medio vestida otra? Jamás lo sabremos, pero todos parecen satisfechos.

Picnic

dimecres, 24 de febrer del 2016

El pelleter jardiner

Vista del Jardí de Vila Médicis, Velázquez


15 novembre 2006

El pelleter jardiner

Hi ha moltes persones a les que els agrada fer llistes, detallades i exhaustives. És una manera eficient d'ordenar el dia. I Fins i tot per als més optimistes, d'albirar el futur. No obstant això, nosaltres, intrèpids i nostàlgics, elaborarem una com si fos un recopilació o com si anéssim a passar comptes de la feina feta. Per ser la nostra primera llista, ens limitarem només a allò que el mateix Gènesi considera que va ser el que primer van veure els ulls d'Adam: El Jardí.

La llista és la següent i sense ànim d'ordre ni de rigor: test, balcó o finestra amb flors, hort, pati o jardí del darrere, claustre, jardí francès, jardí anglès, jardí japonès, jardí zen, jardí botànic, jardí laberint , jardí místic, jardí poètic, jardí secret, jardí penjant, jardí persa, hivernacle, parc, carrer arbrat, àrea de descans d'una autopista, cementiri, camp de golf, piscina abandonada i, finalment, l'Edèn, que no va ser ni idea nostra, ni ens pertany per allò que ja sabem. No està malament, oi ?, hem treballat dur. Sens dubte m'oblido d'algun a propòsit, com la corona fúnebre, el gerro, el ram de flors o la flor en el pèl i la flor al trau, o la flor tatuada, o un acolorida font plena de fruites. M’oblido d'ells per no ser elements arquitectònics, encara que algun és decoratiu, que gairebé és el mateix.

El jardí, com sabem, està en el principi i sembla estar també al final, on la casa, la cabana, la botiga o la cova són només passos intermedis. La topografia és una tècnica, una disciplina científica que, en aliar-se amb l'arquitectura per substituir la naturalesa pel paisatge, inventa el jardí. De tota la llista abans relacionada, si haguéssim de triar algun d'ells segons les nostres preferències, triaríem el francès i el secret. També el japonès, però per pertànyer a un altre món mental el vorejarem, preferim quedar-nos a prop de casa.

El jardí francès és el més urbanitzat de tots ells, és el que menys imita la naturalesa i és el que més obra d'enginyeria necessita, fonts, brolladors, canalitzacions, escales, miradors, terrasses, pèrgoles, balustrades, grups escultòrics. Molta tanca, molta graveta i poca gespa. I també mostra, segons la seva grandària, passejos i avingudes. Per tot això, quan està mal cuidat i abandonat i les aigües dels estanys estan embassades i florides, el seu atractiu augmenta tant com ho pot fer una ruïna arqueològica envaïda per l'heura. És en aquest instant precís de metamorfosi, quan el jardí pot convertir-se en jardí secret, però només si el seu amo el guarda per a si i potser per a uns pocs elegits.

En aquest jardí secret les males herbes conviuen desordenadament amb flors d'hivernacle i aquestes amb les seves germanes silvestres. Branques sense tallar i arrels que sobresurten per espatllar els camins de grava i de pisa, que algú en el seu dia es va esforçar a construir. Fulles seques podrint-se entapissen el sòl per on llisca algun nou llangardaix. Des de les altures canten els ocells que nien o volen i sense que ningú els ho impedeixi. Els seus trins competeixen amb els vells amfibis raucant en les basses putrefactes. Entre pedra i pedra tallada apareix desvergonyit la verdor. Les estàtues van perdent inexorablement les extremitats, les orelles o el nas, també els braços, algunes fins i tot el cap. Un conjunt promiscu, bigarrat i acotat dins dels seus quatre murs. Una perfecta imatge real i simbòlica de la ment i la psicologia humana, atreta i, al mateix temps, rebel·lada contra l'abandonament i la indolència salvatge del temps.

Molts han estat els jardins pintats i molts els artistes que han tractat de conèixer el seu misteri, des dels egipcis i els medievals fins a Van Gogh, Klimt, Singer Sargent, Sorolla, Rusiñol, Monet..., però cap d'ells es va atrevir a pintar-ne des de l’exterior . Això només ho va fer el silenciós Velázquez.

Què s'amagarà darrera d'aquesta porta de fusta vella que va pintar el sevillà, en aquesta decrèpita Vista del Jardí de Vila Médicis de Roma que encapçala aquest post? Porta de fusta?, ni tan sols això, quatre trossos gairebé a punt de caure que baren el pas i uns vigilants que es passegen avorrits per les seves afores. Des de dalt, algú ha penjat un llençol blanc. Un estendard o una senyal de rendició? Ni una cosa ni l'altra, només una humil tela que deu estar abandonada o assecant-se lentament sota un sol trist.

------------------------------------------------------

15 de noviembre de 2006

El peletero jardinero

Hay muchas personas a las que les gusta hacer listas, detalladas y exhaustivas. Es una manera eficiente de ordenar el día.  E Incluso para los más optimistas, de vislumbrar el futuro. Sin embargo, nosotros, intrépidos nostálgicos, elaboraremos una como si fuera un recopilatorio o como si fuéramos a pasar cuentas del trabajo hecho. Por ser nuestra primera lista, nos limitaremos sólo a aquello que el mismo Génesis considera que fue lo que primero vieron los ojos de Adán: El Jardín. 

La lista es como sigue y sin ánimo de orden ni de rigor: tiesto, balcón o ventana con flores, almunia, huerto, patio o jardín trasero, claustro, jardín francés, jardín inglés, jardín japonés, jardín zen, jardín botánico, jardín laberinto, jardín místico, jardín poético, jardín secreto, jardín colgante, jardín persa, invernadero, parque, calle arbolada, área de descanso de una autopista, cementerio, campo de golf, piscina abandonada y, por último, el Edén, que no fue ni idea nuestra, ni nos pertenece por aquello que ya sabemos. No está mal, ¿verdad?, hemos trabajado duro. Sin duda me olvido de alguno a propósito, como la corona fúnebre, el florero, el ramo de flores, la flor tatuada o la flor en el pelo y la flor en el ojal, o una coloreada fuente llena de frutas. Me olvido de ellos por no ser elementos arquitectónicos, aunque alguno sí lo es decorativo, que casi es lo mismo.

El jardín, como sabemos, está en el principio y parece estar también en el final, donde la casa, la cabaña, la tienda o la cueva son sólo pasos intermedios. La topografía es una técnica, una disciplina científica que, al aliarse con la arquitectura para sustituir a la naturaleza por el paisaje, inventa el jardín. De toda la lista antes relacionada, si tuviéramos que escoger alguno de ellos según nuestras preferencias, elegiríamos el francés y el secreto. También el japonés, pero por pertenecer a otro mundo mental lo bordearemos, preferimos quedarnos cerca de casa.

El jardín francés es el más urbanizado de todos ellos, es el que menos imita a la naturaleza y es el que más obra de ingeniería necesita, fuentes, surtidores, canalizaciones, escaleras, miradores, terrazas, pérgolas, balaustradas, grupos escultóricos. Mucho seto, mucha gravilla y poco césped. Y también tiene, según su tamaño, paseos y avenidas. Por todo ello, cuando está mal cuidado y abandonado y las aguas de sus estanques están encharcadas y mohosas, su atractivo aumenta tanto como lo puede hacer una ruina arqueológica invadida por la hiedra. Es en este instante preciso de metamorfosis, cuando el jardín puede convertirse en jardín secreto, pero sólo si su amo lo guarda para sí y quizás para unos pocos elegidos.

En ese jardín secreto las malas hierbas conviven desordenadamente con flores de invernadero y éstas con sus hermanas silvestres. Ramas sin cortar y raíces que sobresalen para estropear los caminos de grava y de loza, que alguien en su día se esforzó en construir. Hojas secas pudriéndose tapizan el suelo por donde se desliza algún nuevo lagarto. Desde las alturas cantan los pájaros que anidan donde quieren y sin que nadie se lo impida. Sus trinos compiten con los viejos anfibios croando en charcas putrefactas. Entre piedra y piedra tallada aparece desvergonzado el verdor. Las estatuas van perdiendo inexorablemente las extremidades, las orejas o la nariz, también los brazos, algunas incluso la cabeza. Un conjunto promiscuo, abigarrado y acotado dentro de sus cuatro muros. Una perfecta imagen real y simbólica de la mente y la psicología humana, atraída y, al mismo tiempo, rebelada contra el abandono y la indolencia salvaje del tiempo.

Muchos han sido los jardines pintados y muchos los artistas que han tratado de conocer su misterio, desde los egipcios y los medievales hasta Van Gogh, Klimt, Singer Sargent, Sorolla, Rusiñol, Monet…, pero ninguno de ellos se atrevió a pintarlo desde fuera. Eso sólo lo hizo el silencioso Velázquez.

¿Qué se esconderá detrás de esa puerta de madera vieja que pintó el sevillano, en esa decrépita Vista del Jardín de Villa Médicis de Roma que encabeza este post? ¿Puerta de madera?, ni siquiera eso, cuatro tablas casi a punto de caer que barren el paso y unos vigilantes que se pasean aburridos por sus afueras. Desde lo alto, alguien ha colgado una sábana blanca. ¿Un estandarte o una señal de rendición? Ni una cosa ni otra, sólo una humilde tela que debe de estar abandonada o secándose lentamente bajo un sol triste.