"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

diumenge, 3 d’abril del 2016

Coco Chanel



8 de març de 2008

Coco Chanel

Coco Chanel va tenir quatre grans encerts en la seva vida, el primer va consistir en ser una dona lliure i independent i, suposadament, despresa de prejudicis i de les convencions socials de l'època respecte de les dones. Gràcies a això va poder escalar els cims del poder, els diners i la fama que, segons sembla, agraden tant a les persones. Per això tampoc va tenir cap inconvenient en associar-se amb homes rics, en ells va obtenir suport econòmic sense cap mena de vergonya per començar a sobresortir i donar a conèixer el seu nom.

El segon encert va ser inventar el vestit jaqueta seguint la inspiració d'aquelles que usaven, rivetejades de pell, l’antic cos militar dels hússars. Invent que encara perdura en les col·leccions que la seva casa segueix presentant cada any, ara, dirigides per Karl Lagerfeld

El tercer d'aquests quatre grans encerts va ser el tall de cabell a l'estil garçon, cabell curt com un noi, però que necessita, tant en ells com en elles, d’un bon crani per poder lluir-lo com ha de ser.

I per fi, Coco Chanel, va inventar el collaret de perles irregular on cap de les perles enfilades té la mateixa mida. Tal cosa diuen que va ocórrer de forma casual al trencar-se el que portava i procurar reparar-lo de manera descuidada. Sigui com sigui això que va fer va consistir en desigualar allò que prèviament era igual. Ni l'art japonès aconseguí una proesa similar amb els seus jardins de pedres.

Aquesta gesta és de la mateixa categoria que la que va esdevenir en el Cosmos després del Big Bang, i que tots els astrofísics continuen preguntant-se per què diables succeí això tan misteriós que consisteix en que del igual surti el desigual.

No obstant, s'ha de reconèixer que bona part del paràgraf anterior és inexacte i trampós perquè el collaret consistia originalment en unes perles grans al centre i altres de progressivament més petites en els extrems. És a dir, al no haver-hi cap perla igual, aquest suposat gran invent va ser motivat únicament per les presses en recollir les perles caigudes i tenir-les que tornar a enfilar ràpidament. El resultat, sorprenentment, encara que casual va ser magistral.

Moltes vegades la moda i la vida consisteixen precisament en això tan simple i que al mateix temps posa en dubte la famosa frase de "vesteix-me a poc a poc que tinc pressa", trencant les barreres de l'interior i de l'exterior. A casa es vesteix igual que al carrer i al carrer igual que a casa en nom d'una suposada i beneficiosa naturalitat. Però ni la vida ni el vestir ni molt menys la moda han estat mai naturals com tampoc ho va ser Coco Chanel.

------------------------------------------

8 de marzo de 2008

Coco Chanel

Coco Chanel tuvo cuatro grandes aciertos en su vida, el primero fue ser una mujer libre e independiente y, supuestamente, desprendida de prejuicios y de las convenciones sociales de la época respecto de las mujeres. Gracias a ello pudo escalar las cumbres del poder, el dinero y la fama que, según parece, gustan tanto a las personas. Para ello tampoco tuvo ningún reparo en asociarse con hombres ricos, en ellos se apoyó económicamente sin ninguna clase de vergüenza para empezar a sobresalir y dar a conocer su nombre.

El segundo acierto fue inventar el traje chaqueta siguiendo la inspiración de aquellas que usaban,  ribeteadas de piel, el antiguo cuerpo militar de los húsares. Invento que todavía perdura en las colecciones que su casa sigue presentando cada año, ahora, dirigidas por Karl Lagerfeld

El tercero de esos cuatro grandes aciertos fue el corte de pelo a lo garçon, pelo corto como un chico, pero que necesita, tanto en ellos como en ellas, un buen cráneo para poder lucirlo como debe de ser.

Y por fin, Coco Chanel, inventó el collar de perlas irregular donde ninguna de las perlas ensartadas tiene el mismo tamaño. Tal cosa dicen que ocurrió de forma casual al rompérsele el que llevaba y procurar repararlo de forma descuidada. Sea como fuere eso que hizo consistió en desigualar aquello que previamente era igual. Ni el arte japonés logró una proeza semejante con sus jardines de piedras.

Esa gesta es de la misma categoría que la que aconteció en el Cosmos después del Big Bang, y que todos los astrofísicos continúan preguntándose por qué diablos sucedió eso tan misterioso que consiste en que de lo igual salga lo desigual.

Sin embargo, hay que reconocer que buena parte del párrafo anterior es inexacto y tramposo porque el collar consistía originalmente en unas perlas grandes en el centro y otras progresivamente más pequeñas en los extremos. Es decir, al no haber ninguna perla igual, ese supuesto gran invento fue motivado únicamente por las prisas en recoger las perlas caídas y tenerlas que volver a ensartar rápidamente. El resultado, sorprendentemente, aunque casual fue magistral.

Muchas veces la moda y la vida consisten precisamente en eso tan simple y que al mismo tiempo pone en entredicho la famosa frase de “vísteme despacio que tengo prisa”, rompiendo las barreras del interior y del exterior. En casa se viste igual que en la calle y en la calle igual que en casa en aras de una supuesta y beneficiosa naturalidad. Pero ni la vida ni el vestir ni mucho menos la moda han sido jamás naturales como tampoco lo fue Coco Chanel.

dissabte, 2 d’abril del 2016

Anouk Aimée

Fotograma de la pel·lícula La dolce vita de Fellini. En ella apareix Marcello Mastroniani, Nini Madda i Anouk Aimée


18 de gener de 2008

Anouk Aimée

Françoise Soraya Dreyfus (Anouk Aimée), va néixer a Paris algun dia del passat segle. I encara segueix viva. Va guanyar un Oscar a la millor interpretació femenina l'any 1967, per la pel·lícula Un homme et une femme de Claude Lelouch.

El seu cognom l'assenyala com a jueva, i també la seva bellesa semita i mediterrània amb aquest aspecte que a mi m'agrada de prostituta bíblica, de Judith, de Ruth, d'Esther. Fins i tot de troiana, d'Helena o d'Afrodita fosca, bruna i negra, també amb aquest negre platejat que tenen els taurons del Mar Roig. La seva bellesa és tan compacta i aguda com espès és el seu mar, aquell que està mort i que rep, no sabem per a què, al riu Jordà. Aigua morta i sola, una solitud topogràfica i gairebé topo-tràgica com ho és la solitud de les pedres que no tenen nom encara que siguin negres i caigudes del cel. Negra com qualsevol nit romana, o alexandrina, càlida, calorosa i espessa. Com les nits del desert. Fèrria. Sòlida.

Sempre escortada per algú que sembla no tenir cap mena de problemes, o acompanyada per Marcello, el indolent Marcello, el bell Marcello que no sap com ha d'escriure el seu llibre ni exactament què ha d'escriure en ell.

Anouk amb les seves ulleres de sol en plena nit i disposada a portar a casa, en el seu esplèndid  i car esportiu, a una prostituta de carrer que ja ha acabat la seva jornada laboral. Portar-la no pas per caritat, o per fer-li un favor, no, només per curiositat, res més que per això.

Simple curiositat, però... curiositat, de què? Ni ella ho sap. En canvi nosaltres sí sabem que la imatge que reproduïm no és una fotografia, només és un fotograma d'una pel·lícula, i ambdues coses són molt diferents, però ens agrada dir que semblen Jesús, Magdalena i la Mare de Déu encara que no sigui veritat, i a continuació destacar que la prostituta a qui mira, no és a ell, sinó a ella.

Això és el que Pere sempre afirmava entre homes de confiança. "Les bones prostitutes saben que amb qui han de tractar és amb ella i no pas amb ell".

I això, tu com ho saps? -li preguntava jo. Llavors reia i ens explicava aventures de la guerra, en les que sempre apareixia alguna que altra morena maca que similar a Françoise.

Christos l'escoltava somrient i divertit, mentre Dimitris se'l mirava callat i atent perquè ell havia viscut experiències similars.


Al volant, Vanguelis conduïa com un arcàngel el seu BMW.

----------------------------------------

18 de enero de 2008

Anouk Aimée

Françoise Sorya Dreyfus (Anouk Aimée), nació en Paris algún día del pasado siglo. Y todavía sigue viva. Ganó un Oscar a la mejor interpretación femenina el año 1967, por la película Un homme et une femme de Claude Lelouch.

Su apellido la señala como judía, y también su belleza semita y mediterránea con ese aspecto que a mi me gusta de prostituta bíblica, de Judith, de Ruth, de Esther. Incluso de troyana, de Helena o de Afrodita oscura, morena y negra, también con ese negro plateado que tienen los tiburones del Mar rojo. Su belleza es tan compacta y aguda como espeso es su mar, ese que está muerto y que recibe, no sabemos para qué, al río Jordán. Agua muerta y sola, una soledad topográfica y casi topo-trágica como lo es la soledad de las piedras que todavía no tienen nombre aunque sean negras y caídas del cielo. Negra como cualquier noche romana, o alejandrina, cálida, calurosa y espesa. Como las noches del desierto. Férrea. Sólida.

Siempre escoltada por alguien que parece no tener ninguna clase de problemas, o acompañada por Marcello, el indolente Marcello, el bello Marcello que no sabe cómo ha de escribir su libro ni exactamente qué ha de escribir en él.

Anouk con sus gafas de sol en plena noche y dispuesta a llevar a su casa, en su flamante y caro deportivo, a una prostituta callejera que ya ha terminado su jornada laboral. Llevarla no por caridad, o por hacerle un favor, no, solamente por curiosidad, nada más que por eso.

Simple curiosidad, pero… curiosidad, ¿de qué? Ni ella lo sabe. En cambio nosotros sabemos que la imagen que reproducimos no es una fotografía, sólo un fotograma de una película, y ambas cosas son muy diferentes, pero nos gusta decir que parecen Jesús, Magdalena y la Virgen María aunque no sea verdad y a continuación destacar que la prostituta a quien mira, no es a él, sino a ella.

Eso es lo que Pere siempre afirmaba entre hombres de confianza. “Las buenas prostitutas saben que con quién deben tratar es con ella y no con él ”.

Y eso, ¿tú cómo lo sabes? -le preguntaba yo. Entonces se reía y nos contaba aventuras de la guerra, en las que siempre aparecía por allí alguna que otra morena guapa parecida a Françoise.

Christos lo escuchaba sonriente y divertido, mientras Dimitris se lo miraba callado y atento porque él había vivido experiencias similares.

Al volante, Vanguelis conducía como un arcángel su BMW.


divendres, 1 d’abril del 2016

Cassius Clay




17 de gener de 2007

Cassius Clay

El nostre és un món que confon en massa ocasions la glòria amb la fama. La primera pertany als herois, la segona als humans. La fama és la mera opinió comuna i compartida que moltes persones tenen d'algú pel que és o per alguna cosa que ha fet. L'escàndol és la variant ofesa, hipòcrita o sincera, de la fama. La glòria, en canvi, s'obté després de realitzar una missió impossible per a tots els altres, tasca per a la qual està predestinat i de la qual l'heroi no pot eludir dur a terme. Triomfarà o fracassarà en la seva resolució que és inevitable per ser ineludible.

Cassius Marcellus Clay va conèixer la glòria, Mohammad Ali, en canvi, la fama i l'escàndol, començant per aquest mateix canvi de nom, en considerar que el nom repudiat ho era per ser el d'un esclau, i el del Profeta, en canvi, el d'un home lliure. Encara que fos així, haver mantingut amb orgull el que li van donar els seus pares hagués estat un desafiament encara més valent, tot i que sens dubte no més molest. Molts dels seus primers admiradors mai vam arribar a entendre aquesta substitució per innecessària, el seu propi ímpetu podia defensar-lo sense disfresses culturals. En aquells anys, la lluita de la minoria negra (afroamericana ara), passava per la renúncia explícita dels pilars de la civilització nord-americana.

Persona tan intel·ligent com controvertida, sempre ha estat envoltat d'interessant i viva polèmica. A l'admiració, l'amor, el menyspreu i l'odi que van suscitar entre els seus compatriotes les seves opinions i decisions, cal afegir ara la compassió i l'admiració que provoquen la seva lluita contra la malaltia del Parkinson que castiga sense misericòrdia aquest cos seu de Tità que en el seu dia va ser un portent. Versificador nat, superdotat de ment i matèria, sabia usar les paraules tan magistralment com sabia fer servir els seus punys i la seva arrogància sense límits, que desarmaven i derrotaven als seus oponents abans de pujar al ring, vençuts per endavant per aquell fill d'africans captius que durant un curt instant van estimar els déus. El suficient per acceptar-lo al seu costat.

En el fons, però, també va ser un heroi amb els peus de fang de les llums equívoques i encegadores de la fàcil corrupció mediàtica. Els herois moderns no disposen de Homers al seu servei, com a màxim del espetec del neó i dels raigs catòdics, que amb una facilitat sorprenent converteixen la glòria en fama.

Mai més veurem el seu cos imponent, pesat, lleuger i ben format, "voletejar com una papallona i agullonar com una vespa". Mai més. Això va passar el 25 de febrer de 1964 a Miami Beach, Florida, quan Cassius va conquistar per primera vegada el títol dels pesos pesats davant del grandíssim Sonny Liston. Mai tal proesa tornarà a ocórrer.


17 de enero de 2007

Cassius Clay

El nuestro es un mundo que confunde en demasiadas ocasiones la gloria con la fama. La primera pertenece a los héroes, la segunda a los humanos. La fama es la mera opinión común y compartida que muchas personas tienen de alguien por lo que es o por algo que ha hecho. El escándalo es la variante ofendida, hipócrita o sincera, de la fama. La gloria, en cambio, se obtiene después de realizar una misión imposible para todos los demás, tarea para la que se está predestinado y frente a la cual el héroe no puede eludir llevar a cabo. Triunfará o fracasará en su resolución que es inevitable por ser ineludible.

Cassius Marcellus Clay conoció la gloria, Mohammad Alí, en cambio, la fama y el escándalo, empezando por ese mismo cambio de nombre, al considerar que el nombre repudiado lo era por ser el de un esclavo, y el del Profeta, en cambio, el de un hombre libre. Aunque así fuera, haber mantenido con orgullo el que le dieron sus padres hubiese sido un desafío todavía más valiente, aunque sin duda no más molesto. Muchos de sus primeros admiradores nunca llegamos a entender esta sustitución por innecesaria, su propio ímpetu podía defenderlo sin disfraces culturales. En aquellos años, la lucha de la minoría negra (afro-americana ahora), pasaba por la renuncia explícita de los pilares de la civilización norteamericana.

Persona tan inteligente como controvertida, siempre ha estado rodeado de interesante y viva polémica. A la admiración, el amor, el desprecio y el odio que suscitaron entre sus compatriotas sus opiniones y decisiones, hay que añadir ahora la compasión y la admiración que provocan su lucha contra la enfermedad del Parkinson que castiga sin misericordia ese cuerpo suyo de Titán que en su día fue un portento. Versificador nato, superdotado de mente y materia, sabía usar las palabras tan magistralmente como sabía usar sus puños y su arrogancia sin límites, que desarmaban y derrotaban a sus oponentes antes de subir al ring, vencidos de antemano por aquel hijo de africanos cautivos que durante un corto instante amaron los dioses. El suficiente para encumbrarlo a su lado.

En el fondo, fue un espléndido héroe con los pies de barro de las luces equívocas y cegadoras de la fácil corrupción mediática. Los héroes modernos no disponen de Homeros a su servicio, a lo sumo del chasquido del neón y de los rayos catódicos, que con una facilidad pasmosa convierten la gloria en fama.

Nunca más veremos su cuerpo imponente, pesado, ligero y bien formado, “revolotear como una mariposa y aguijonear como una avispa”. Nunca más. Eso sucedió el 25 de febrero de 1964 en Miami Beach, Florida, cuando Cassius conquistó por primera vez el título de los pesos pesados frente al grandísimo Sonny Liston. Jamás tal proeza volverá a ocurrir.


dimecres, 30 de març del 2016

Diana Krall


11 de novembre de 2006

Diana Krall

El seu rostre ovalat, ben dibuixat i el seu crani en forma de meló haguessin enamorat al mateix Dino Segre, àlies Pitigrilli, autor de la curiosa novel·la Dolicocèfala rossa. Però Diana Krall és canadenca i no pas belga com ho és l'heroïna del relat de l'autor italo-argentí, tot i que ben mirat, les dues coses poden ser molt similarss si les observem una mica de costat i amb un ull tancat.

La seva poderosa mandíbula ja ens promet una veu esplèndida, dura, profunda i ben tibada, i també unes quantes mossegades dolces i doloroses. Front àmplia, nas fi, ulls grisos i una boca amb només dos llavis, no necessita tampoc més, amb tots dos té prou per fer el que amb ells li vingui de gust fer i cantar.

Galtones, alta, de cames i passos llargs, proporcionada, esvelta, femenina i forta. Elegant, molt ben vestida, d'home o de dona, tant és. Fins i tot quan està nua el vestit que usa sempre és el més adequat. Ben calçada, amb sabates enguantades de talons alts, punxeguts i afilats. Rossa, mitja cabellera, sempre despentinada, que desitgem sigui per mans alienes a les seves.

I els seus dits, com pinzells de marta cibelina, d'ungles curtes i clares. Sense pintar.

Dona i també cantant, pianista de jazz, crooner. Bella, de rissa masculina. Admirada i desitjada, tant si està sola amb el seu piano o si està envoltada d'homes, acompanyant-la i obeint-la.

Les ganyotes de concentració, quan interpreta la seva música, ens fan pensar en moments innombrables, íntims i secrets. Els seus cops de cap i de mentó, els seus cabells caient-li pel front, tapant-li els ulls, són tan seductors com els pèls de la nuca que no podem veure. Mentrestant, durant o després, ens anirà ensenyant el seu somriure, el seu agraïment i una seguretat en si mateixa treballada durament des del bressol.

Diana Krall, una veritable dolicocèfala rossa. No en hi ha moltes més com ella.

------------------------------------------

11 de noviembre de 2006

Diana Krall

Su rostro ovalado, bien dibujado y su cráneo en forma de melón hubieran enamorado al mismísimo Dino Segre, alias Pitigrilli, autor de la curiosa novela Dolicocéfala rubia. Pero Diana Krall es canadiense y no belga como lo es la heroína del relato del autor italo-argentino, aunque bien mirado, ambas cosas pueden ser muy parecidas si las observamos un poco de lado y con un ojo cerrado.

Su poderosa mandíbula ya nos promete una voz espléndida, dura, honda y bien tensada, y también unos cuantos mordiscos dulces y dolorosos. Frente amplia, nariz fina, ojos grises y una boca con sólo dos labios, no necesita tampoco más, con ambos tiene suficiente para hacer lo que con ellos le venga en gana hacer y cantar.

Mofletuda, alta, de piernas y pasos largos, proporcionada, esbelta, femenina y fuerte. Elegante, muy bien vestida, de hombre o de mujer, da igual. Incluso cuando está desnuda el vestido que usa siempre es el más adecuado. Bien calzada, con zapatos apretados de tacones altos, puntiagudos y afilados. Rubia, media melena, siempre despeinada, que deseamos sea por manos ajenas a las suyas.

Y sus dedos, como pinceles de marta cibelina, de uñas cortas y claras. Sin pintar.

Mujer y también cantante, pianista de jazz, crooner. Bella, de risa masculina. Admirada y deseada, tanto si está sola con su piano o si está rodeada de hombres, acompañándola y obedeciéndola.

Las muecas de concentración, cuando interpreta su música, nos hacen pensar en momentos innombrables, íntimos y secretos. Sus golpes de cabeza y de mentón, sus cabellos sobre la frente, tapándole los ojos, son tan seductores como los pelos de su nuca que no podemos ver. Mientras, durante o después, nos irá enseñando su sonrisa, su agradecimiento y una seguridad en sí misma trabajada duramente desde la cuna.

Diana Krall, una verdadera dolicocéfala rubia. No hay muchas más como ella.

dimecres, 23 de març del 2016

Pasolini



(Amb la música de "The Köln Concert" de Keith Jarrett, fons musical de l'episodi dedicat a Pasolini de la pel·lícula Caro Diario de Nanni Moretti, el més commovedor homenatge que hagi pogut fer un cineasta a un altre).


18 novembre 2006

Pasolini

Molt pocs intel·lectuals i artistes contemporanis han tingut una visió tan àmplia i precisa de la societat, cultura i política del seu temps com la va tenir Pier Paolo Pasolini. La seva imatge pública va ser tan atractiva com inimitable, tan incòmoda com fascinant, tan diàfana com pertorbadora, tan fosca com lluminosa i tan certa com inacceptable.

El seu influx tenia tant a veure amb els seus postulats i obres com amb el seu magnetisme personal. L'atractiu provenia del marge, del que era poc comú i acceptat, del tall afilat d'una intel·ligència superior, una talaia tan sensible com racional i exigent. La seva persona transmetia respecte i por, i només la simpatia de la seva obra el feia més càlidament humà.

Una característica d'aquesta intel·ligència única la defineix la seva originalitat, una mirada singular que en res s'assemblava ni s'assembla a cap altra. Perquè ella provenia, precisament, del seu afany per trobar "l’origen" que condueix a tota veritat. Un afany segurament ingenu, fins i tot va, però que en bona part del seu llegat vam aconseguir percebre els seus centelleigs.

L'atractiu físic el transmetia el seu rostre, una màscara tan autèntica amb la seva personalitat que gairebé semblava no ser d'aquest món. Meitat àngel meitat diable, el seu trets de pagès i obrer es transmutaven, amb un lleu gir de coll, a la fesomia d'un delinqüent, un aristòcrata, un dandi que provocava vertigen. Les seves eternes ulleres de sol eren un antifaç en un carnaval al qual havia estat convidat l'últim, o en el qual, potser, era el seu amfitrió. Una ombrívola mirada que amagava la seva dolça tristesa. L'autoritat del seu pensament l’encarnaven els seus trets i aquesta figura elegant i distant que com un anacoreta predicava en silenci encara que la seva veu sonés estrepitosa.

En els seus assajos, la seva poesia, les seves novel·les, els seus articles, el seu cinema, Pasolini ens parla constantment del present o directament del passat per advertir-nos del futur. La seva cultura li servia de trampolí des d'on ens atordia amb les seves ràpides i perfectes piruetes, tan simples i ben traçades com la seva impecable caiguda vertical. Un podia no estar en absolut d'acord amb molts dels seus arguments polítics, però podia reconèixer una estranya premonició que els sustentava, una innata intuïció de visionari.

L'obra i persona de Pasolini tenen molt de malastrucs, de esgarriacries, com l'espectre fosc que ens anuncia la mala nova, però aquest aparent fantasma de la mort és el baix relleu de tot el contrari que, per contrast, ens mostra la celebració de la vida en tota la seva efímera crueltat i bellesa.

El centre de plenitud del seu treball està fet d'una poètica crítica molt personal, en constant controvèrsia amb el poder i el subjecte, la cobdícia, la ignorància, la banalitat, i... també amb si mateix. La seva silueta i la seva ombra eren el transsumpte físic d'aquesta tasca, a ella dedicada com a missió ineludible. Pasolini es mostrava com un príncep del lumpen proletari, transvestit de místic, xulo, detectiu, o filòleg de la seva Friule natal. El talent el s'imposava amb discreció, però també amb fúria o còlera, si convenia. La seva presència era abrupta, intempestiva, inesperada, com el del nuvi que no va poder ser o l'amic perdut que, després de molts anys, de cop i volta torna al seu poble, al seu barri, per desassossec de tots.

En les seves pel·lícules, alguns dels seus actors fetitxe són motlles gairebé exactes del seus mateixos traços facials, una coincidència inquietant amb la del Caravaggio, obra, vida i mort amb la que guarda moltes similituds.

Però Pasolini, que estimava tant la vida que veia escapar-se, no podia per menys que mostrar-se també rialler, encara que fos de forma transcendent i enigmàtica. Si no, com s'explica que fos capaç de convertir un meravellós còmic en hores baixes com Totó en un actor de cinema mut, en una curiosa barreja de Charlot i Keaton a la italiana?

Una mostra d'aquest pessimisme tramat d'optimisme el tenim en un assaig exemplar en el qual analitza i raona els motius pels quals Alberto Sordi no provocava el riure als espectadors de la puritana Europa del nord. Només una ment tan disciplinada i privilegiada podia haver observat aquesta extravagant paradoxa del seu col·lega i amic. En aquest text, Pasolini se n’adona que només l'humorisme tenyit de bondat és universal, i Sordi representava la comicitat amoral, fins i tot perversa, sense cap mena de pietat: "Vam riure i vam sortir del cinema avergonyits d'haver rigut, perquè ens hem rigut de la nostra vilesa, del nostre qualunquisme, del nostre infantilisme ".

El seu do poètic i capacitat analítica li va permetre albirar i anunciar el món per venir, fins i tot amb misteriosa, sàvia i serena anticipació a la seva pròpia i tràgica mort.

Albert Culleré

--------------------------------------

El dia de la meva mort

En una ciutat, Trieste o Udine,
per un carrer de til·lers,
quan a la primavera muden
de color les fulles
jo cauré mort
sota el sol que crema,
ros i alt,
i tancaré les parpelles
deixant el cel en la seva esplendor.

Sota un til·ler tebi de verd,
cauré en el negre
de la meva mort que dispersa
els til·lers i el sol.
Els bells jovenets
correran cap a aquesta llum
que recentment he perdut,
volant fora de l'escola,
amb rínxols al front.

Jo seré encara jove,
amb una camisa clara
i amb els dolços cabells que plouen
sobre la pols amarga.
Estaré encara amb calor,
i un noiet corrent per l'asfalt
tebi de l'albereda
em posarà una mà
sobre el ventre de vidre.

El cos de Pasolini

18 de Noviembre de 2006

Pasolini

Muy pocos intelectuales y artistas contemporáneos han tenido una visión tan amplia y precisa de la sociedad, cultura y política de su tiempo como la tuvo Pier Paolo Pasolini. Su imagen pública fue tan atractiva como inimitable, tan incómoda como fascinante, tan diáfana como perturbadora, tan oscura como luminosa y tan cierta como inaceptable.

Su influjo tenía tanto que ver con sus postulados y obras como con su magnetismo personal. El atractivo provenía del margen, de lo poco común y aceptado, del filo cortante de una inteligencia superior, una atalaya tan sensible como racional y exigente. Su persona transmitía respeto y miedo, y sólo la simpatía de su obra lo hacía más cálidamente humano.

Una característica de esta inteligencia única la define su originalidad, una mirada singular que en nada se parecía ni se parece a ninguna otra. Porque ella provenía, precisamente, de su afán por encontrar el “origen” que conduce a toda verdad. Un empeño seguramente ingenuo, incluso vano, pero que en buena parte de su legado conseguimos percibir sus destellos.

El atractivo físico lo transmitía su rostro, una máscara tan auténtica con su personalidad que casi parecía no ser de este mundo. Mitad ángel mitad diablo, su rasgos de campesino y obrero se transmutaban, con un leve giro de cuello, en la fisonomía de un delincuente, un aristócrata, un dandi que provocaba vértigo. Sus eternas gafas de sol eran su antifaz en un carnaval al que había sido invitado el último, o en el que, tal vez, era su anfitrión. Una sombría mirada que escondía su dulce tristeza. La autoridad de su pensamiento lo encarnaban sus rasgos y esta figura elegante y distante que como un anacoreta predicaba en silencio aunque su voz sonara estruendosa.

En sus ensayos, su poesía, sus novelas, sus artículos, su cine, Pasolini nos habla constantemente del presente o directamente del pasado para advertirnos del futuro. Su cultura le servía de trampolín desde donde nos aturdía con sus rápidas y perfectas piruetas, tan simples y bien trazadas como su impecable caída vertical. Uno podía no estar en absoluto de acuerdo con muchos de sus argumentos políticos, pero podía reconocer una extraña premonición que los sustentaba, una innata intuición de visionario.

La obra y persona de Pasolini tienen mucho de agoreros, de aguafiestas, como el espectro oscuro que nos anuncia la mala nueva, pero este aparente fantasma de la muerte es el bajorrelieve de todo lo contrario que, por contraste, nos muestra la celebración de la vida en toda su efímera crueldad y belleza.

El centro de plenitud de su trabajo está hecho de una poética crítica muy personal, en constante controversia con el poder y el sujeto, la codicia, la ignorancia, la banalidad, y… también consigo mismo. Su silueta y su sombra eran el trasunto físico de esta tarea, a ella dedicada como misión ineludible. Pasolini se mostraba como un príncipe del lumpen proletario, travestido de místico, chulo, detective, o filólogo de su Friule natal. El talento lo imponía con discreción, pero también con furia o cólera, si convenía. Su presencia era abrupta, intempestiva, inesperada, como el del novio que no pudo ser o el amigo perdido que, después de muchos años, de repente regresa a su pueblo, a su barrio, para desasosiego de todos.

En sus películas, algunos de sus actores fetiche son moldes casi exactos de sus mismos trazos faciales, una coincidencia inquietante con la de su compatriota Caravaggio, con cuya obra, vida y muerte guarda tantas similitudes.

Pero Pasolini, que amaba tanto la vida que veía escaparse, no podía por menos que mostrarse también risueño, auque fuera de forma trascendente y enigmática. Si no, ¿cómo se explica que fuera capaz de convertir a un maravilloso cómico en horas bajas como Totó en un actor de cine mudo, en una curiosa mezcla de Charlot y Keaton a la italiana?

Una muestra de este pesimismo tramado de optimismo lo tenemos en un ensayo ejemplar en el que analiza y razona los motivos por los cuales Alberto Sordi no provocaba la risa a los espectadores de la puritana Europa del norte. Sólo una mente tan disciplinada y privilegiada podía haber observado esta extravagante paradoja de su colega y amigo. En este texto, Pasolini se da cuenta de que sólo el humorismo teñido de bondad es universal, y Sordi representaba la comicidad amoral, incluso perversa, sin ninguna clase de piedad: “Reímos y salimos del cine avergonzados de haber reído, porque nos hemos reído de nuestra vileza, de nuestro cualunquismo, de nuestro infantilismo”.

Su don poético y capacidad analítica le permitió vislumbrar y anunciar el mundo por venir, incluso con misteriosa, sabia y serena anticipación a su propia y trágica muerte.

Albert Culleré

--------------------------------------

El día de mi muerte

En una ciudad, Trieste o Udine,
por una calle de tilos,
cuando en la primavera mudan
de color las hojas
yo caeré muerto
bajo el sol que arde,
rubio y alto,
y cerraré los párpados
dejando el cielo en su esplendor.

Bajo un tilo tibio de verde,
caeré en el negro
de mi muerte que dispersa
los tilos y el sol.
Los bellos jovencitos
correrán en esa luz
que recién he perdido,
volando fuera de la escuela,
con rizos en la frente.

Yo seré todavía joven,
con una camisa clara
y con los dulces cabellos que llueven
sobre el polvo amargo.
Estaré todavía con calor,
y un muchachito corriendo por el asfalto
tibio de la alameda
me posará una mano
sobre el vientre de cristal.


(Con la música de “The Köln Concert” de Keith Jarrett, fondo musical del episodio dedicado a Pasolini de la película Caro Diario de Nanni Moretti, el más conmovedor homenaje que haya podido hacer un cineasta a otro). 


diumenge, 20 de març del 2016

La dona morta

Audrey Hepburn, fotografiada pel departament de publicitat de la Paramount Pictures


15 de gener de 2008

La dona morta

Hi ha coses que un intueix, i sense saber com, encerta. I potser en aquest cas no vaig ser jo i si ella naixent a Bèlgica. Em refereixo a Audrey Hepburn que apareix guapíssima en aquesta preciosa fotografia. Té això alguna mena de sentit?, indubtablement no, gairebé no el té ni tan sols per a mi que sóc el que ho escriu. Però havia de escriure-ho tal qual, sense sentit, i recordar aquella monja que no va poder evitar no ser santa en una de les seves memorables pel·lícules.

Avui en dia, a inicis del 2008, Audrey està de moda i això sempre és dolent, encara que ja estigui morta i a ella no li afecti, però m'afecta a mi i això per a mi és molt més important que per a ella, que ja està morta . Morta per a sempre i no només morta per uns dies o per una estona mentre dura la pel·lícula. Està massa morta i està massa de moda, i això és encara pitjor. Molt pitjor. El món l'ha redescobert i ha tornat a veure-hi alguna cosa que no té significat ni lògica, i que només pot ser explicat a força de paradoxes tan sense sentit com la que inicia aquest text en prosa, aquest absurd d'encertar per néixer a Bèlgica, un quasi "no país", en què el seu rei, el rei dels belgues, va tenir un imperi a l'Àfrica que va espoliar com si fos Àtila.

Exactament igual que aquella mirada teva que em mirava mirant una altra cosa. Suposar que el miren a un quan l’estan mirant és una presumpció totalment fora de lloc que la realitat, tard o d'hora, s'encarregarà de desmentir potser entre les llàgrimes i el dolor de la decepció.

En aquests casos un ha d’anar-se’n un cap de setmana llarg a Ostende, passejar-se per aquesta ciutat decadent, caminar per les platges, les platges amples del Canal i del Mar del Nord, que gairebé són un tros de mar a la intempèrie, amb restes disseminades de derelictes, algues i peixos morts.

Serà adequat i necessari prendre també una bona xocolata calenta, una xocolata belga, en qualsevol terrassa de cafè que doni al mar, i rellegir una curiosa novel·la que té lloc per aquests carrers, Dolicocèfala rossa, de Pitigrilli. I així, content i feliç, gaudint del moment i del lloc, imaginar a aquesta rossa perfecta, anomenada Giudi Olper, tan jove, tan espigada i sensual, tan summament intel·ligent i atrevida, seduir amb bones intencions al pobre Teodoro Zweifel.

Quan s'acabi la xocolata i comenci a enfosquir i a refrescar, tornaràs a preguntar-te per enèsima vegada, què dimonis miraves?, a Déu?, a la Fera?, perquè a mi segur que no em miraves. A mi no. Jo crec saber a qui miraves, em puc equivocar, és clar, i em puc equivocar molt, però crec suposar que et miraves a tu, cosa que d'altra banda és la que més sentit té de totes les dites fins ara.

El que ja no sé és si et vas veure.



15 de enero de 2008

La mujer muerta

Hay cosas que uno intuye, y sin saber cómo, acierta. Y quizás en este caso no fui yo y sí ella naciendo en Bélgica. Me refiero a Audrey Hepburn que aparece guapísima en esta preciosa fotografía. ¿Tiene eso alguna clase de sentido?, indudablemente no, casi no lo tiene ni siquiera para mí que soy el que lo escribe. Pero debía escribirlo tal cual, sin sentido, y recordar aquella monja que no pudo evitar no ser santa en una de sus memorables películas.

Hoy en día, a inicios del 2008, Audrey está de moda y eso siempre es malo, aunque ya esté muerta y a ella no le afecte, pero me afecta a mí y eso para mí es mucho más importante que para ella, que ya está muerta. Muerta para siempre y no solamente muerta por unos días o por un rato mientras dura la película. Está demasiado muerta y está demasiado de moda, y eso es todavía peor. Mucho peor. El mundo la ha redescubierto y ha vuelto a ver en ella algo que no tiene significado ni lógica, y que solamente puede ser explicado a base de paradojas tan sin sentido como la que inicia este texto en prosa, este absurdo de acertar por nacer en Bélgica, un casi “no país”, en el que su rey, el rey de los belgas, tuvo un imperio en África que expolió como si fuera Atila.

Exactamente igual que aquella mirada tuya que me miraba mirando otra cosa. Suponer que lo miran a uno cuando lo están mirando es una presunción totalmente fuera de lugar que la realidad, tarde o temprano, se encargará de desmentir tal vez entre las lágrimas y el dolor de la decepción. 

En esos casos uno debe tomarse un fin de semana largo en Ostende, pasearse por esa ciudad decadente, caminar por sus playas, las playas anchas del Canal y del Mar del Norte, que casi son un trozo de mar a la intemperie, con restos diseminados de pecios, algas y peces muertos.

Será adecuado y necesario tomarse también un buen chocolate caliente, un chocolate belga,  en cualquier terraza de café que dé al mar, y releer una curiosa novela que tiene lugar por estas calles, Dolicocéfala rubia, de Pitigrilli.  Y así, contento y feliz, disfrutando del momento y del lugar, imaginar a esa rubia perfecta, llamada Giudi Olper, tan joven, tan espigada y sensual, tan sumamente inteligente y atrevida, seducir con buenas intenciones al pobre Teodoro Zweifel.

Cuando se termine el chocolate y empiece a oscurecer y a refrescar, volverás a preguntarte por enésima vez, ¿qué demonios mirabas?, ¿a Dios?, ¿a la Fiera?, porque a mí seguro que no me mirabas. A mí no. Yo creo saber a quién mirabas, me puedo equivocar, claro, y me puedo equivocar mucho, pero creo suponer que te mirabas a ti, cosa que por otra parte es la que más sentido tiene de todas las dichas hasta ahora.

Lo que ya no sé es si te viste.

dimecres, 16 de març del 2016

Balenciaga


9 desembre 2006

Balenciaga

L'art del vestir és una lluita titànica en contra del temps. Cristóbal Balenciaga va arribar a ser un baluard i un estendard en aquesta desigual contesa que mai acabarà. La llei de la gravetat va ser una de les més importants armes que va utilitzar. Aquesta llei que regeix la caiguda de les coses és una aliada fidel i segura, encara que sempre difícil d'acomodar, exigent i poderosa mai hi ha res que la desviï del seu deure, només i a vegades el temps aconsegueix doblegar-la. Amb ella dins del cap, Balenciaga va esculpir una nova anatomia humana.

L'angle recte que formaven el seu polze i el seu índex va ser l'esquadra que li va permetre cartografiar les cises i els escots, els baixos i les pinces de pit. Va lluitar sense descans contra la resistència que manifesten els teixits a deixar-se domesticar o es va aliar amb ells si aquesta era la predisposició natural que manifestaven. El caràcter de les coses pot jugar a favor o en contra; la personalitat indomable de les teles o la seva capacitat de submissió eren els pols de la seva batalla.

La memòria o l'amnèsia dels materials en recobrar la forma "lliure" i l'exigència dels cossos en ser coberts, vestits i adornats, són els proveïdors de tot aquest enorme arsenal de forces i resistències que facilita o entorpeix, en aquest àmbit del vestir, tot intent decidit de construir un "atractor".

Un atractor és una regió de l'espai-temps cap a on convergeixen les trajectòries originades en una altra regió diferent. Una trajectòria és allò que ens fa relliscar sense remissió cap a aquest punt, alguns aconsegueixen lliscar, n'hi ha que aconsegueixen arribar fins i tot patinant i amb una certa elegància, altres, en canvi, cauen, trencant-se ossos i cartílags. Els vestits de Balenciaga eren i són un atractor. Cap a ells convergim. Quan això passa el caos es descavalca a si mateix i trota. A vegades camina agafat per nosaltres de les regnes, manso però desconfiat. En termes psicològics podem anomenar-ho seducció, fascinació o, fins i tot, atracció fatal.

Sobri, guipuscoà i solter. No la va usar mai, suposem, però semblava anar sempre vestit amb una sotana, cordada sencera en els seus mil botons i traus, el vestit perfecte. No obstant això, la bata blanca immaculada que sí portava, la qual l'assimilava a un cirurgià, enguantades les seves mans en seda. Rebia a la seva "casa", mostrava en els seus "salons" i treballava en el seu "taller". Casa, saló, taller. Dissenyava, tallava i cosia, sabia fer-ho tot. Res estava a punt fins al final que mai arribava, descosint i recosint. Sempre corregint. Per imperatiu estètic i per lògica artesanal, el seu treball mai acabava.

Balenciaga sempre va concebre els seus vestits com un pont penjant o suspès. Suspesos d'un cos, d'ell penjaven, tensos, oscil·lants i vibrants. Afinats. La seva obsessió per les mànigues i la seva posada a punt era indubtable i tenaç. Molts l'han qualificat, amb raó, d'arquitecte; els seus vestits són una complicada xarxa de contraforts i contrapesos que mantenen l'obra en peu perquè tothom pugui veure-la i admirar-la. I també heretar-la, perquè ara, les filles d'aquelles mares són les noves usuàries, orgulloses i generoses també al poder donar públicament les seves col·leccions per a l'elogi de tots i l'estudi admirat d'alguns.

Els fonaments, la bastida i tota la tasca d'enginyeria de les seves obres romanen amagats. Per observar-los, cal estripar les peces, descosir-les i desmuntar-les. Només així veurem les costures, les pinces i els talls ocults; fins i tot les plomades que posava en les vores són imperceptibles. Arquitectura, però també escultura i, per descomptat, representació, on tot l'artifici, la seva maquinària i engranatge romanen darrere, fora de l'escenari on té lloc l'espectacle. Allà, en aquell recòndit lloc al qual encara no ha sabut arribar cap bisturí sense provocar la mort, ell, va amagar el seu secret.

Balenciaga va viure i va poder gaudir dels millors anys de l'alta costura en un món satisfet i confiat. Els desastres de la guerra encara eren recents, davant el seu dolorós i desgraciat record només hi cabia la fugida i la recuperació vana del temps perdut. Una minoria privilegiada va gaudir de l'alegria de sempre i dels tresors que Balenciaga i altres posaven a les seves mans. La festa va durar fins molt avançada la matinada. Lentament la indústria de la moda i les generacions que la dirigien van anar mudant i mutant. Tot canviava perquè tot seguís igual. En un d'aquests moments va caldre posar fi i Balenciaga es va retirar. No obstant això, la festa continua impertorbable en altres noves matinades i en moltes més que han de venir mentre aconseguim seguir fugint. Sense mirar mai enrere. Per això estan els museus.

Des l'inevitable tancament, la casa, el saló i el taller, bulliciosos i càlids llavors, romanen ara buits. Els seus mobles, els seus llums i les seves màquines de cosir continuen coberts per enormes llençols. La seva blancor plena de pols i ja bruta recorda tant un paisatge gelat i hostil, com les sales abandonades d'un dipòsit de cadàvers.

---------------------------------------

9 de diciembre de 2006

Balenciaga

El arte del vestir es una lucha titánica en contra del tiempo. Cristóbal Balenciaga llegó a ser un baluarte y un estandarte en esta desigual contienda que nunca terminará. La ley de la gravedad fue una de las más importantes armas que utilizó. Esa ley que rige la caída de las cosas es una aliada fiel y segura, aunque siempre difícil de acomodar, exigente y poderosa nunca hay nada que la desvíe de su deber, y sólo a veces el tiempo consigue doblegarla. Con ella dentro de la cabeza, Balenciaga esculpió una nueva anatomía humana.

 El ángulo recto que formaban su pulgar y su índice fue la escuadra que le permitió cartografiar las sisas y los escotes, los bajos y las pinzas de pecho. Luchó sin descanso contra la resistencia que manifiestan los tejidos a dejarse domesticar o se alió con ellos si esa era la predisposición natural que manifestaban. El carácter de las cosas puede jugar a favor o en contra; la personalidad indomable de las telas o su capacidad de sumisión eran los polos de su batalla.

 La memoria o la amnesia de los materiales en recobrar la forma “libre” y la exigencia de los cuerpos en ser cubiertos, vestidos y adornados, son los proveedores de todo este enorme arsenal de fuerzas y resistencias que facilita o entorpece, en este ámbito del vestir,  todo intento decidido de construir un “atractor”.

Un atractor es una región del espacio-tiempo hacia donde convergen las trayectorias originadas en otra región distinta. Una trayectoria es aquello que nos hace resbalar sin remisión hacia ese punto, algunos consiguen deslizarse, los hay que logran llegar incluso patinando y con cierta elegancia, otros en cambio caen, rompiéndose huesos y cartílagos. Los vestidos de Balenciaga eran y son un atractor. Hacia ellos convergemos. Cuando eso ocurre el caos se descabalga a sí mismo y trota. A veces camina asido por nosotros de las riendas, manso pero desconfiado. En términos psicológicos podemos llamarlo seducción, fascinación o, incluso, atracción fatal.

Sobrio, guipuzcuano y soltero. No la usó nunca, suponemos, pero parecía ir siempre vestido con una sotana, abrochada entera en sus mil botones y ojales, el vestido perfecto. Sin embargo, la bata blanca inmaculada que sí llevaba, lo asemejaba a un cirujano, enguantadas sus manos en seda. Recibía en su “casa”, mostraba en sus “salones” y trabajaba en su “taller”. Casa, salón, taller. Diseñaba, cortaba y cosía, sabía hacerlo todo. Nada estaba listo hasta el final que nunca llegaba, descosiendo y recosiendo. Siempre corrigiendo. Por imperativo estético y por lógica artesanal, su trabajo nunca terminaba.

Balenciaga siempre concibió sus vestidos como un puente colgante. Suspendidos de un cuerpo, de él pendían, tensos, oscilantes y vibrantes. Afinados. Su obsesión por las mangas y su puesta a punto era indubitada y tenaz. Muchos lo han calificado, con razón,  de arquitecto; sus vestidos son una complicada red de contrafuertes y contrapesos que mantienen la obra en pie para que todos puedan verla y admirarla. Y también heredarla, porque ahora, las hijas de aquellas madres son las nuevas usuarias, orgullosas de ello y generosas también al poder donar públicamente sus colecciones para el elogio de todos y el estudio admirado de algunos.

Los cimientos, el andamiaje y toda la labor de ingeniería de sus obras permanecen escondidos. Para observarlos, hay que destripar las piezas, descoserlas y desmontarlas. Sólo así veremos las costuras, las pinzas y los cortes ocultos; incluso las plomadas que ponía en los dobladillos son imperceptibles. Arquitectura, pero también escultura y, por supuesto, representación, donde todo el artificio, su maquinaria y engranaje permanecen detrás, fuera del escenario donde tiene lugar el espectáculo. Allí, en aquel recóndito lugar al que todavía no ha sabido llegar ningún bisturí sin provocar la muerte, él, escondió su secreto.

Balenciaga vivió y pudo disfrutar de los mejores años de la alta costura en un mundo satisfecho y confiado. Los desastres de la guerra aun eran recientes, frente a su doloroso y desgraciado recuerdo sólo cabía la huida y la recuperación vana del tiempo perdido. Una minoría privilegiada disfrutó de la alegría de siempre y de los tesoros que Balenciaga y otros ponían en sus manos. Su fiesta duró hasta muy avanzada la madrugada. Lentamente la industria de la moda y las generaciones que la dirigían fueron mudando y mutando. Todo cambiaba para que todo siguiera igual. En uno de esos momentos hubo que poner fin y Balenciaga se retiró. Sin embargo, la fiesta continúa imperturbable en otras nuevas madrugadas y en muchas más que han de venir mientras consigamos seguir huyendo. Sin mirar jamás atrás. Para eso están los museos.

Desde el inevitable cierre, la casa, el salón y el taller, bulliciosos y cálidos entonces,  permanecen ahora vacíos. Sus muebles, sus lámparas y sus máquinas de coser continúan cubiertos por enormes sábanas. Su blancura polvorienta y ya sucia recuerda tanto un paisaje helado y hostil, como las salas abandonadas de un depósito de cadáveres.