Coco Chanel va tenir quatre grans encerts en la seva
vida, el primer va consistir en ser una dona lliure i independent i,
suposadament, despresa de prejudicis i de les convencions socials de l'època
respecte de les dones. Gràcies a això va poder escalar els cims del poder, els
diners i la fama que, segons sembla, agraden tant a les persones. Per això tampoc
va tenir cap inconvenient en associar-se amb homes rics, en ells va obtenir
suport econòmic sense cap mena de vergonya per començar a sobresortir i donar a
conèixer el seu nom.
El segon encert va ser inventar el vestit jaqueta seguint
la inspiració d'aquelles que usaven, rivetejades de pell, l’antic cos militar
dels hússars. Invent que encara perdura en les col·leccions que la seva casa
segueix presentant cada any, ara, dirigides per Karl Lagerfeld
El tercer d'aquests quatre grans encerts va ser el tall
de cabell a l'estil garçon, cabell curt com un noi, però que necessita, tant en
ells com en elles, d’un bon crani per poder lluir-lo com ha de ser.
I per fi, Coco Chanel, va inventar el collaret de perles
irregular on cap de les perles enfilades té la mateixa mida. Tal cosa diuen que va
ocórrer de forma casual al trencar-se el que portava i procurar reparar-lo de
manera descuidada. Sigui com sigui això que va fer va consistir en desigualar
allò que prèviament era igual. Ni l'art japonès aconseguí una proesa similar
amb els seus jardins de pedres.
Aquesta gesta és de la mateixa categoria que la que va
esdevenir en el Cosmos després del Big Bang, i que tots els astrofísics
continuen preguntant-se per què diables succeí això tan misteriós que
consisteix en que del igual surti el desigual.
No obstant, s'ha de reconèixer que bona part del paràgraf anterior és
inexacte i trampós perquè el collaret consistia originalment en unes perles
grans al centre i altres de progressivament més petites en els extrems. És a
dir, al no haver-hi cap perla igual, aquest suposat gran invent va ser motivat
únicament per les presses en recollir les perles caigudes i tenir-les que tornar
a enfilar ràpidament. El resultat, sorprenentment, encara que casual va ser
magistral.
Moltes vegades la moda i la vida consisteixen precisament
en això tan simple i que al mateix temps posa en dubte la famosa frase de
"vesteix-me a poc a poc que tinc pressa", trencant les barreres de
l'interior i de l'exterior. A casa es vesteix igual que al carrer i al carrer
igual que a casa en nom d'una suposada i beneficiosa naturalitat. Però ni la
vida ni el vestir ni molt menys la moda han estat mai naturals com tampoc ho va
ser Coco Chanel.
------------------------------------------
8
de marzo de 2008
Coco
Chanel
Coco
Chanel tuvo cuatro grandes aciertos en su vida, el primero fue ser una mujer
libre e independiente y, supuestamente, desprendida de prejuicios y de las
convenciones sociales de la época respecto de las mujeres. Gracias a ello pudo escalar
las cumbres del poder, el dinero y la fama que, según parece, gustan tanto a
las personas. Para ello tampoco tuvo ningún reparo en asociarse con hombres
ricos, en ellos se apoyó económicamente sin ninguna clase de vergüenza para
empezar a sobresalir y dar a conocer su nombre.
El
segundo acierto fue inventar el traje chaqueta siguiendo la inspiración de
aquellas que usaban, ribeteadas de piel, el antiguo cuerpo militar de los
húsares. Invento que todavía perdura en
las colecciones que su casa sigue presentando cada año, ahora, dirigidas por
Karl Lagerfeld
El
tercero de esos cuatro grandes aciertos fue el corte de pelo a lo garçon, pelo corto como un chico, pero
que necesita, tanto en ellos como en ellas, un buen cráneo para poder lucirlo
como debe de ser.
Y
por fin, Coco Chanel, inventó el collar de perlas irregular donde ninguna de
las perlas ensartadas tiene el mismo tamaño. Tal cosa dicen que ocurrió de forma
casual al rompérsele el que llevaba y procurar repararlo de forma descuidada.
Sea como fuere eso que hizo consistió en desigualar aquello que previamente era
igual. Ni el arte japonés logró una proeza semejante con sus jardines de piedras.
Esa
gesta es de la misma categoría que la que aconteció en el Cosmos después del
Big Bang, y que todos los astrofísicos continúan
preguntándose por qué diablos sucedió eso tan misterioso que consiste en que de
lo igual salga lo desigual.
Sin
embargo, hay que reconocer que buena parte del párrafo anterior es inexacto y tramposo porque el
collar consistía originalmente en unas perlas grandes en el centro y otras
progresivamente más pequeñas en los extremos. Es decir, al no haber ninguna
perla igual, ese supuesto gran invento fue motivado únicamente por las prisas
en recoger las perlas caídas y tenerlas que volver a ensartar rápidamente. El
resultado, sorprendentemente, aunque casual fue magistral.
Muchas
veces la moda y la vida consisten precisamente en eso tan simple y que al mismo
tiempo pone en entredicho la famosa frase de “vísteme despacio que tengo prisa”,
rompiendo las barreras del interior y del exterior. En casa se viste igual que
en la calle y en la calle igual que en casa en aras de una supuesta y
beneficiosa naturalidad. Pero ni la vida ni el vestir ni mucho menos la moda
han sido jamás naturales como tampoco lo fue Coco Chanel.
Fotograma de la pel·lícula La dolce vita de Fellini. En ella apareix Marcello Mastroniani,
Nini Madda i Anouk Aimée
18 de gener de 2008
Anouk Aimée
Françoise Soraya Dreyfus (Anouk Aimée), va néixer a
Paris algun dia del passat segle. I encara segueix viva. Va guanyar un Oscar a
la millor interpretació femenina l'any 1967, per la pel·lícula Un homme et une femme de Claude Lelouch.
El seu cognom l'assenyala com a jueva, i també la
seva bellesa semita i mediterrània amb aquest aspecte que a mi m'agrada de
prostituta bíblica, de Judith, de Ruth, d'Esther. Fins i tot de troiana,
d'Helena o d'Afrodita fosca, bruna i negra, també amb aquest negre platejat que
tenen els taurons del Mar Roig. La seva bellesa és tan compacta i aguda com
espès és el seu mar, aquell que està mort i que rep, no sabem per a què, al riu
Jordà. Aigua morta i sola, una solitud topogràfica i gairebé topo-tràgica com
ho és la solitud de les pedres que no tenen nom encara que siguin negres i
caigudes del cel. Negra com qualsevol nit romana, o alexandrina, càlida,
calorosa i espessa. Com les nits del desert. Fèrria. Sòlida.
Sempre escortada per algú que sembla no tenir cap
mena de problemes, o acompanyada per Marcello, el indolent Marcello, el bell
Marcello que no sap com ha d'escriure el seu llibre ni exactament què ha
d'escriure en ell.
Anouk amb les seves ulleres de sol en plena nit i
disposada a portar a casa, en el seu esplèndid i car esportiu, a una prostituta de carrer que
ja ha acabat la seva jornada laboral. Portar-la no pas per caritat, o per
fer-li un favor, no, només per curiositat, res més que per això.
Simple curiositat, però... curiositat, de què? Ni
ella ho sap. En canvi nosaltres sí sabem que la imatge que reproduïm no és una
fotografia, només és un fotograma d'una pel·lícula, i ambdues coses són molt
diferents, però ens agrada dir que semblen Jesús, Magdalena i la Mare de Déu
encara que no sigui veritat, i a continuació destacar que la prostituta a qui
mira, no és a ell, sinó a ella.
Això és el que Pere sempre afirmava entre homes de
confiança. "Les bones prostitutes
saben que amb qui han de tractar és amb ella i no pas amb ell".
I això, tu com ho saps? -li preguntava
jo. Llavors reia i ens explicava aventures de la guerra, en les que sempre
apareixia alguna que altra morena maca que similar a Françoise.
Christos l'escoltava somrient i divertit, mentre
Dimitris se'l mirava callat i atent perquè ell havia viscut experiències
similars.
Al volant, Vanguelis conduïa com un arcàngel el seu
BMW.
----------------------------------------
18 de enero de 2008
Anouk Aimée
Françoise Sorya Dreyfus (Anouk Aimée),
nació en Paris algún día del pasado siglo. Y todavía sigue viva. Ganó un Oscar
a la mejor interpretación femenina el año 1967, por la película Un homme et une femme de Claude Lelouch.
Su apellido la señala como judía, y también su belleza semita y mediterránea
con ese aspecto que a mi me gusta de prostituta bíblica, de Judith, de Ruth, de
Esther. Incluso de troyana, de Helena o de Afrodita oscura, morena y negra, también
con ese negro plateado que tienen los tiburones del Mar rojo. Su belleza es tan
compacta y aguda como espeso es su mar, ese que está muerto y que recibe, no
sabemos para qué, al río Jordán. Agua muerta y sola, una soledad topográfica y
casi topo-trágica como lo es la soledad de las piedras que todavía no tienen
nombre aunque sean negras y caídas del cielo. Negra como cualquier noche
romana, o alejandrina, cálida, calurosa y espesa. Como las noches del desierto.
Férrea. Sólida.
Siempre escoltada por alguien que parece no tener ninguna clase de problemas,
o acompañada por Marcello, el indolente Marcello, el bello Marcello que no sabe
cómo ha de escribir su libro ni exactamente qué ha de escribir en él.
Anouk con sus gafas de sol en plena noche y dispuesta a llevar a su casa,
en su flamante y caro deportivo, a una prostituta callejera que ya ha terminado
su jornada laboral. Llevarla no por caridad, o por hacerle un favor, no, solamente
por curiosidad, nada más que por eso.
Simple curiosidad, pero… curiosidad, ¿de qué? Ni ella lo sabe. En cambio
nosotros sabemos que la imagen que reproducimos no es una fotografía, sólo un
fotograma de una película, y ambas cosas son muy diferentes, pero nos gusta
decir que parecen Jesús, Magdalena y la Virgen María aunque no sea verdad y a
continuación destacar que la prostituta a quien mira, no es a él, sino a ella.
Eso es lo que Pere siempre afirmaba entre hombres de confianza. “Las
buenas prostitutas saben que con quién deben tratar es con ella y no con él ”.
Y eso, ¿tú cómo lo sabes? -le preguntaba yo. Entonces se reía y
nos contaba aventuras de la guerra, en las que siempre aparecía por allí alguna
que otra morena guapa parecida a Françoise.
Christos lo escuchaba sonriente y divertido, mientras Dimitris se lo
miraba callado y atento porque él había vivido experiencias similares.
Al volante, Vanguelis conducía como un arcángel su BMW.
El nostre és un món que confon en massa ocasions la glòria amb la fama. La
primera pertany als herois, la segona als humans. La fama és la mera opinió
comuna i compartida que moltes persones tenen d'algú pel que és o per alguna
cosa que ha fet. L'escàndol és la variant ofesa, hipòcrita o sincera, de la
fama. La glòria, en canvi, s'obté després de realitzar una missió impossible
per a tots els altres, tasca per a la qual està predestinat i de la qual
l'heroi no pot eludir dur a terme. Triomfarà o fracassarà en la seva resolució
que és inevitable per ser ineludible.
Cassius Marcellus Clay va conèixer la glòria, Mohammad Ali, en canvi, la
fama i l'escàndol, començant per aquest mateix canvi de nom, en considerar que
el nom repudiat ho era per ser el d'un esclau, i el del Profeta, en canvi, el
d'un home lliure. Encara que fos així, haver mantingut amb orgull el que li van
donar els seus pares hagués estat un desafiament encara més valent, tot i que
sens dubte no més molest. Molts dels seus primers admiradors mai vam arribar a
entendre aquesta substitució per innecessària, el seu propi ímpetu podia
defensar-lo sense disfresses culturals. En aquells anys, la lluita de la
minoria negra (afroamericana ara), passava per la renúncia explícita dels
pilars de la civilització nord-americana.
Persona tan intel·ligent com controvertida, sempre ha estat envoltat
d'interessant i viva polèmica. A l'admiració, l'amor, el menyspreu i l'odi que
van suscitar entre els seus compatriotes les seves opinions i decisions, cal afegir
ara la compassió i l'admiració que provoquen la seva lluita contra la malaltia
del Parkinson que castiga sense misericòrdia aquest cos seu de Tità que en el
seu dia va ser un portent. Versificador nat, superdotat de ment i matèria,
sabia usar les paraules tan magistralment com sabia fer servir els seus punys i
la seva arrogància sense límits, que desarmaven i derrotaven als seus oponents
abans de pujar al ring, vençuts per endavant per aquell fill d'africans captius
que durant un curt instant van estimar els déus. El suficient per acceptar-lo
al seu costat.
En el fons, però, també va ser un heroi amb els peus de fang de les llums
equívoques i encegadores de la fàcil corrupció mediàtica. Els herois moderns no
disposen de Homers al seu servei, com a màxim del espetec del neó i dels raigs
catòdics, que amb una facilitat sorprenent converteixen la glòria en fama.
Mai més veurem el seu cos imponent, pesat, lleuger i ben format, "voletejar com una papallona i agullonar com
una vespa". Mai més. Això va passar el 25 de febrer de 1964 a Miami
Beach, Florida, quan Cassius va conquistar per primera vegada el títol dels
pesos pesats davant del grandíssim Sonny Liston. Mai tal proesa tornarà a
ocórrer.
17 de enero
de 2007
Cassius Clay
El nuestro
es un mundo que confunde en demasiadas ocasiones la gloria con la fama. La
primera pertenece a los héroes, la segunda a los humanos. La fama es la mera
opinión común y compartida que muchas personas tienen de alguien por lo que es
o por algo que ha hecho. El escándalo es la variante ofendida, hipócrita o
sincera, de la fama. La gloria, en cambio, se obtiene después de realizar una
misión imposible para todos los demás, tarea para la que se está predestinado y
frente a la cual el héroe no puede eludir llevar a cabo. Triunfará o fracasará
en su resolución que es inevitable por ser ineludible.
Cassius Marcellus
Clay conoció la gloria, Mohammad Alí, en cambio, la fama y el escándalo,
empezando por ese mismo cambio de nombre, al considerar que el nombre repudiado
lo era por ser el de un esclavo, y el del Profeta, en cambio, el de un hombre
libre. Aunque así fuera, haber mantenido con orgullo el que le dieron sus
padres hubiese sido un desafío todavía más valiente, aunque sin duda no más
molesto. Muchos de sus primeros admiradores nunca llegamos a entender esta
sustitución por innecesaria, su propio ímpetu podía defenderlo sin disfraces
culturales. En aquellos años, la lucha de la minoría negra (afro-americana
ahora), pasaba por la renuncia explícita de los pilares de la civilización
norteamericana.
Persona tan
inteligente como controvertida, siempre ha estado rodeado de interesante y viva
polémica. A la admiración, el amor, el desprecio y el odio que suscitaron entre
sus compatriotas sus opiniones y decisiones, hay que añadir ahora la compasión
y la admiración que provocan su lucha contra la enfermedad del Parkinson que
castiga sin misericordia ese cuerpo suyo de Titán que en su día fue un
portento. Versificador nato, superdotado de mente y materia, sabía usar las
palabras tan magistralmente como sabía usar sus puños y su arrogancia sin
límites, que desarmaban y derrotaban a sus oponentes antes de subir al ring,
vencidos de antemano por aquel hijo de africanos cautivos que durante un corto
instante amaron los dioses. El suficiente para encumbrarlo a su lado.
En el fondo,
fue un espléndido héroe con los pies de barro de las luces equívocas y
cegadoras de la fácil corrupción mediática. Los héroes modernos no disponen de
Homeros a su servicio, a lo sumo del chasquido del neón y de los rayos
catódicos, que con una facilidad pasmosa convierten la gloria en fama.
Nunca más
veremos su cuerpo imponente, pesado, ligero y bien formado, “revolotear como
una mariposa y aguijonear como una avispa”. Nunca más. Eso sucedió el 25 de
febrero de 1964 en Miami Beach, Florida, cuando Cassius conquistó por primera
vez el título de los pesos pesados frente al grandísimo Sonny Liston. Jamás tal
proeza volverá a ocurrir.
El seu rostre ovalat, ben dibuixat i el seu crani en forma de meló
haguessin enamorat al mateix Dino Segre, àlies Pitigrilli, autor de la curiosa
novel·la Dolicocèfala rossa. Però
Diana Krall és canadenca i no pas belga com ho és l'heroïna del relat de
l'autor italo-argentí, tot i que ben mirat, les dues coses poden ser molt similarss
si les observem una mica de costat i amb un ull tancat.
La seva poderosa mandíbula ja ens promet una veu esplèndida, dura, profunda
i ben tibada, i també unes quantes mossegades dolces i doloroses. Front àmplia,
nas fi, ulls grisos i una boca amb només dos llavis, no necessita tampoc més,
amb tots dos té prou per fer el que amb ells li vingui de gust fer i cantar.
Galtones, alta, de cames i passos llargs, proporcionada, esvelta, femenina
i forta. Elegant, molt ben vestida, d'home o de dona, tant és. Fins i tot quan
està nua el vestit que usa sempre és el més adequat. Ben calçada, amb sabates enguantades
de talons alts, punxeguts i afilats. Rossa, mitja cabellera, sempre
despentinada, que desitgem sigui per mans alienes a les seves.
I els seus dits, com pinzells de marta cibelina, d'ungles curtes i clares.
Sense pintar.
Dona i també cantant, pianista de jazz, crooner. Bella, de rissa masculina.
Admirada i desitjada, tant si està sola amb el seu piano o si està envoltada
d'homes, acompanyant-la i obeint-la.
Les ganyotes de concentració, quan interpreta la seva música, ens fan
pensar en moments innombrables, íntims i secrets. Els seus cops de cap i de
mentó, els seus cabells caient-li pel front, tapant-li els ulls, són tan
seductors com els pèls de la nuca que no podem veure. Mentrestant, durant o
després, ens anirà ensenyant el seu somriure, el seu agraïment i una seguretat
en si mateixa treballada durament des del bressol.
Diana Krall, una veritable dolicocèfala rossa. No en hi ha moltes més com
ella.
------------------------------------------
11 de
noviembre de 2006
Diana Krall
Su rostro
ovalado, bien dibujado y su cráneo en forma de melón hubieran enamorado al
mismísimo Dino Segre, alias Pitigrilli, autor de la curiosa novela Dolicocéfala
rubia. Pero Diana Krall es canadiense y no belga como lo es la heroína del
relato del autor italo-argentino, aunque bien mirado, ambas cosas pueden ser
muy parecidas si las observamos un poco de lado y con un ojo cerrado.
Su poderosa
mandíbula ya nos promete una voz espléndida, dura, honda y bien tensada, y
también unos cuantos mordiscos dulces y dolorosos. Frente amplia, nariz fina,
ojos grises y una boca con sólo dos labios, no necesita tampoco más, con ambos
tiene suficiente para hacer lo que con ellos le venga en gana hacer y cantar.
Mofletuda, alta,
de piernas y pasos largos, proporcionada, esbelta, femenina y fuerte. Elegante,
muy bien vestida, de hombre o de mujer, da igual. Incluso cuando está desnuda
el vestido que usa siempre es el más adecuado. Bien calzada, con zapatos
apretados de tacones altos, puntiagudos y afilados. Rubia, media melena,
siempre despeinada, que deseamos sea por manos ajenas a las suyas.
Y sus dedos,
como pinceles de marta cibelina, de uñas cortas y claras. Sin pintar.
Mujer y
también cantante, pianista de jazz, crooner. Bella, de risa masculina. Admirada
y deseada, tanto si está sola con su piano o si está rodeada de hombres,
acompañándola y obedeciéndola.
Las muecas
de concentración, cuando interpreta su música, nos hacen pensar en momentos
innombrables, íntimos y secretos. Sus golpes de cabeza y de mentón, sus
cabellos sobre la frente, tapándole los ojos, son tan seductores como los pelos
de su nuca que no podemos ver. Mientras, durante o después, nos irá enseñando su
sonrisa, su agradecimiento y una seguridad en sí misma trabajada duramente
desde la cuna.
Diana Krall,
una verdadera dolicocéfala rubia. No hay muchas más como ella.
(Amb la música de "The Köln Concert" de Keith
Jarrett, fons musical de l'episodi dedicat a Pasolini de la pel·lícula Caro Diario de Nanni Moretti, el més
commovedor homenatge que hagi pogut fer un cineasta a un altre).
18 novembre 2006
Pasolini
Molt pocs intel·lectuals i artistes contemporanis han
tingut una visió tan àmplia i precisa de la societat, cultura i política del
seu temps com la va tenir Pier Paolo Pasolini. La seva imatge pública va ser
tan atractiva com inimitable, tan incòmoda com fascinant, tan diàfana com
pertorbadora, tan fosca com lluminosa i tan certa com inacceptable.
El seu influx tenia tant a veure amb els seus postulats i
obres com amb el seu magnetisme personal. L'atractiu provenia del marge, del que
era poc comú i acceptat, del tall afilat d'una intel·ligència superior, una
talaia tan sensible com racional i exigent. La seva persona transmetia respecte
i por, i només la simpatia de la seva obra el feia més càlidament humà.
Una característica d'aquesta intel·ligència única la
defineix la seva originalitat, una mirada singular que en res s'assemblava ni
s'assembla a cap altra. Perquè ella provenia, precisament, del seu afany per
trobar "l’origen" que condueix a tota veritat. Un afany segurament ingenu,
fins i tot va, però que en bona part del seu llegat vam aconseguir percebre els
seus centelleigs.
L'atractiu físic el transmetia el seu rostre, una màscara
tan autèntica amb la seva personalitat que gairebé semblava no ser d'aquest
món. Meitat àngel meitat diable, el seu trets de pagès i obrer es transmutaven,
amb un lleu gir de coll, a la fesomia d'un delinqüent, un aristòcrata, un
dandi que provocava vertigen. Les seves eternes ulleres de sol eren un antifaç
en un carnaval al qual havia estat convidat l'últim, o en el qual, potser, era
el seu amfitrió. Una ombrívola mirada que amagava la seva dolça tristesa. L'autoritat
del seu pensament l’encarnaven els seus trets i aquesta figura elegant i
distant que com un anacoreta predicava en silenci encara que la seva veu sonés
estrepitosa.
En els seus assajos, la seva poesia, les seves novel·les,
els seus articles, el seu cinema, Pasolini ens parla constantment del present o
directament del passat per advertir-nos del futur. La seva cultura li servia de
trampolí des d'on ens atordia amb les seves ràpides i perfectes piruetes, tan
simples i ben traçades com la seva impecable caiguda vertical. Un podia no
estar en absolut d'acord amb molts dels seus arguments polítics, però podia
reconèixer una estranya premonició que els sustentava, una innata intuïció de
visionari.
L'obra i persona de Pasolini tenen molt de malastrucs, de
esgarriacries, com l'espectre fosc que ens anuncia la mala nova, però aquest
aparent fantasma de la mort és el baix relleu de tot el contrari que, per
contrast, ens mostra la celebració de la vida en tota la seva efímera crueltat
i bellesa.
El centre de plenitud del seu treball està fet d'una
poètica crítica molt personal, en constant controvèrsia amb el poder i el
subjecte, la cobdícia, la ignorància, la banalitat, i... també amb si mateix.
La seva silueta i la seva ombra eren el transsumpte físic d'aquesta tasca, a
ella dedicada com a missió ineludible. Pasolini es mostrava com un príncep del
lumpen proletari, transvestit de místic, xulo, detectiu, o filòleg de la seva
Friule natal. El talent el s'imposava amb discreció, però també amb fúria o
còlera, si convenia. La seva presència era abrupta, intempestiva, inesperada,
com el del nuvi que no va poder ser o l'amic perdut que, després de molts anys,
de cop i volta torna al seu poble, al seu barri, per desassossec de tots.
En les seves pel·lícules, alguns dels seus actors fetitxe
són motlles gairebé exactes del seus mateixos traços facials, una coincidència
inquietant amb la del Caravaggio, obra, vida i mort amb la que guarda moltes
similituds.
Però Pasolini, que estimava tant la vida que veia
escapar-se, no podia per menys que mostrar-se també rialler, encara que fos de
forma transcendent i enigmàtica. Si no, com s'explica que fos capaç de convertir
un meravellós còmic en hores baixes com Totó en un actor de cinema mut, en una
curiosa barreja de Charlot i Keaton a la italiana?
Una mostra d'aquest pessimisme tramat d'optimisme el
tenim en un assaig exemplar en el qual analitza i raona els motius pels quals
Alberto Sordi no provocava el riure als espectadors de la puritana Europa del
nord. Només una ment tan disciplinada i privilegiada podia haver observat
aquesta extravagant paradoxa del seu col·lega i amic. En aquest text, Pasolini
se n’adona que només l'humorisme tenyit de bondat és universal, i Sordi
representava la comicitat amoral, fins i tot perversa, sense cap mena de
pietat: "Vam riure i vam sortir del
cinema avergonyits d'haver rigut, perquè ens hem rigut de la nostra vilesa, del
nostre qualunquisme, del nostre infantilisme ".
El seu do poètic i capacitat analítica li va permetre
albirar i anunciar el món per venir, fins i tot amb misteriosa, sàvia i serena
anticipació a la seva pròpia i tràgica mort.
Albert Culleré
--------------------------------------
El dia de la meva mort
En una ciutat, Trieste o Udine,
per un carrer de til·lers,
quan a la primavera muden
de color les fulles
jo cauré mort
sota el sol que crema,
ros i alt,
i tancaré les parpelles
deixant el cel en la seva esplendor.
Sota un til·ler tebi de verd,
cauré en el negre
de la meva mort que dispersa
els til·lers i el sol.
Els bells jovenets
correran cap a aquesta llum
que recentment he perdut,
volant fora de l'escola,
amb rínxols al front.
Jo seré encara jove,
amb una camisa clara
i amb els dolços cabells que plouen
sobre la pols amarga.
Estaré encara amb calor,
i un noiet corrent per l'asfalt
tebi de l'albereda
em posarà una mà
sobre el ventre de vidre.
El cos de Pasolini
18 de
Noviembre de 2006
Pasolini
Muy pocos
intelectuales y artistas contemporáneos han tenido una visión tan amplia y precisa
de la sociedad, cultura y política de su tiempo como la tuvo Pier Paolo
Pasolini. Su imagen pública fue tan atractiva como inimitable, tan incómoda
como fascinante, tan diáfana como perturbadora,
tan oscura como luminosa y tan cierta como inaceptable.
Su influjo tenía
tanto que ver con sus postulados y obras como con su magnetismo personal. El atractivo
provenía del margen, de lo poco común y aceptado, del filo cortante de una
inteligencia superior, una atalaya tan sensible como racional y exigente. Su
persona transmitía respeto y miedo, y sólo la simpatía de su obra lo hacía más cálidamente
humano.
Una
característica de esta inteligencia única la define su originalidad, una mirada
singular que en nada se parecía ni se parece a ninguna otra. Porque ella
provenía, precisamente, de su afán por encontrar el “origen” que conduce a toda
verdad. Un empeño seguramente ingenuo, incluso vano, pero que en buena parte de
su legado conseguimos percibir sus destellos.
El atractivo
físico lo transmitía su rostro, una máscara tan auténtica con su personalidad
que casi parecía no ser de este mundo. Mitad ángel mitad diablo, su rasgos de
campesino y obrero se transmutaban, con un leve giro de cuello, en la fisonomía
de un delincuente, un aristócrata, un dandi que provocaba vértigo. Sus eternas
gafas de sol eran su antifaz en un carnaval al que había sido invitado el
último, o en el que, tal vez, era su anfitrión. Una sombría mirada que escondía
su dulce tristeza. La autoridad de su pensamiento lo encarnaban sus rasgos y
esta figura elegante y distante que como un anacoreta
predicaba en silencio aunque su voz sonara estruendosa.
En sus
ensayos, su poesía, sus novelas, sus artículos, su cine, Pasolini nos habla
constantemente del presente o
directamente del pasado para advertirnos del futuro. Su cultura le servía de
trampolín desde donde nos aturdía con sus rápidas y perfectas piruetas, tan
simples y bien trazadas como su impecable caída vertical. Uno podía no estar en
absoluto de acuerdo con muchos de sus argumentos políticos, pero podía
reconocer una extraña premonición que los sustentaba, una innata intuición de
visionario.
La obra y
persona de Pasolini tienen mucho de agoreros, de aguafiestas, como el espectro
oscuro que nos anuncia la mala nueva, pero este aparente fantasma de la muerte
es el bajorrelieve de todo lo contrario que, por contraste, nos muestra la
celebración de la vida en toda su efímera crueldad y belleza.
El centro de
plenitud de su trabajo está hecho de una poética crítica muy personal, en
constante controversia con el poder y el sujeto, la codicia, la ignorancia, la
banalidad, y… también consigo mismo. Su silueta y su sombra eran el trasunto
físico de esta tarea, a ella dedicada como misión ineludible. Pasolini se
mostraba como un príncipe del lumpen proletario, travestido de místico, chulo,
detective, o filólogo de su Friule natal. El talento lo imponía con discreción,
pero también con furia o cólera, si convenía. Su presencia era abrupta, intempestiva,
inesperada, como el del novio que no pudo ser o el amigo perdido que, después
de muchos años, de repente regresa a su pueblo, a su barrio, para desasosiego
de todos.
En sus
películas, algunos de sus actores fetiche son moldes casi exactos de sus mismos
trazos faciales, una coincidencia inquietante con la de su compatriota
Caravaggio, con cuya obra, vida y muerte guarda tantas similitudes.
Pero
Pasolini, que amaba tanto la vida que veía escaparse, no podía por menos que
mostrarse también risueño, auque fuera de forma trascendente y enigmática. Si
no, ¿cómo se explica que fuera capaz de convertir a un maravilloso cómico en
horas bajas como Totó en un actor de cine mudo, en una curiosa mezcla de
Charlot y Keaton a la italiana?
Una muestra
de este pesimismo tramado de optimismo lo tenemos en un ensayo ejemplar en el
que analiza y razona los motivos por los cuales Alberto Sordi no provocaba la
risa a los espectadores de la puritana Europa del norte. Sólo una mente tan
disciplinada y privilegiada podía haber observado esta extravagante paradoja de
su colega y amigo. En este texto, Pasolini se da cuenta de que sólo el
humorismo teñido de bondad es universal, y Sordi representaba la comicidad
amoral, incluso perversa, sin ninguna clase de piedad: “Reímos y salimos del cine avergonzados de haber reído, porque nos hemos
reído de nuestra vileza, de nuestro cualunquismo, de nuestro infantilismo”.
Su don
poético y capacidad analítica le
permitió vislumbrar y anunciar el mundo por venir, incluso con misteriosa, sabia
y serena anticipación a su propia y trágica muerte.
Albert
Culleré
--------------------------------------
El día de
mi muerte
En una
ciudad, Trieste o Udine,
por una calle
de tilos,
cuando en la
primavera mudan
de color las
hojas
yo caeré
muerto
bajo el sol
que arde,
rubio y alto,
y cerraré los
párpados
dejando el
cielo en su esplendor.
Bajo un tilo
tibio de verde,
caeré en el
negro
de mi muerte
que dispersa
los tilos y
el sol.
Los bellos
jovencitos
correrán en
esa luz
que recién he
perdido,
volando fuera
de la escuela,
con rizos en
la frente.
Yo seré
todavía joven,
con una
camisa clara
y con los
dulces cabellos que llueven
sobre el
polvo amargo.
Estaré
todavía con calor,
y un
muchachito corriendo por el asfalto
tibio de la
alameda
me posará una
mano
sobre el
vientre de cristal.
(Con la
música de “The Köln Concert” de Keith Jarrett, fondo musical del episodio
dedicado a Pasolini de la película Caro Diario
de Nanni Moretti, el más conmovedor homenaje que haya podido hacer un cineasta
a otro).
Audrey
Hepburn, fotografiada pel departament de publicitat de la Paramount Pictures
15 de gener de 2008
La dona morta
Hi ha coses que un intueix, i sense saber com, encerta.
I potser en aquest cas no vaig ser jo i si ella naixent a Bèlgica. Em refereixo
a Audrey Hepburn que apareix guapíssima en aquesta preciosa fotografia. Té això
alguna mena de sentit?, indubtablement no, gairebé no el té ni tan sols per a
mi que sóc el que ho escriu. Però havia de escriure-ho tal qual, sense sentit,
i recordar aquella monja que no va poder evitar no ser santa en una de les
seves memorables pel·lícules.
Avui en dia, a inicis del 2008, Audrey està de moda
i això sempre és dolent, encara que ja estigui morta i a ella no li afecti,
però m'afecta a mi i això per a mi és molt més important que per a ella, que ja
està morta . Morta per a sempre i no només morta per uns dies o per una estona
mentre dura la pel·lícula. Està massa morta i està massa de moda, i això és
encara pitjor. Molt pitjor. El món l'ha redescobert i ha tornat a veure-hi
alguna cosa que no té significat ni lògica, i que només pot ser explicat a
força de paradoxes tan sense sentit com la que inicia aquest text en prosa,
aquest absurd d'encertar per néixer a Bèlgica, un quasi "no país", en
què el seu rei, el rei dels belgues, va tenir un imperi a l'Àfrica que va
espoliar com si fos Àtila.
Exactament igual que aquella mirada teva que em
mirava mirant una altra cosa. Suposar que el miren a un quan l’estan mirant és
una presumpció totalment fora de lloc que la realitat, tard o d'hora,
s'encarregarà de desmentir potser entre les llàgrimes i el dolor de la
decepció.
En aquests casos un ha d’anar-se’n un cap de
setmana llarg a Ostende, passejar-se per aquesta ciutat decadent, caminar per
les platges, les platges amples del Canal i del Mar del Nord, que gairebé són
un tros de mar a la intempèrie, amb restes disseminades de derelictes, algues i
peixos morts.
Serà adequat i necessari prendre també una bona
xocolata calenta, una xocolata belga, en qualsevol terrassa de cafè que doni al
mar, i rellegir una curiosa novel·la que té lloc per aquests carrers, Dolicocèfala rossa, de Pitigrilli. I
així, content i feliç, gaudint del moment i del lloc, imaginar a aquesta rossa
perfecta, anomenada Giudi Olper, tan jove, tan espigada i sensual, tan
summament intel·ligent i atrevida, seduir amb bones intencions al pobre Teodoro
Zweifel.
Quan s'acabi la xocolata i comenci a enfosquir i a
refrescar, tornaràs a preguntar-te per enèsima vegada, què dimonis miraves?, a
Déu?, a la Fera?, perquè a mi segur que no em miraves. A mi no. Jo crec saber a
qui miraves, em puc equivocar, és clar, i em puc equivocar molt, però crec
suposar que et miraves a tu, cosa que d'altra banda és la que més sentit té de
totes les dites fins ara.
El que ja no sé és si et vas veure.
15 de enero de 2008
La mujer muerta
Hay cosas que uno intuye, y sin saber cómo,
acierta. Y quizás en este caso no fui yo y sí ella naciendo en Bélgica. Me
refiero a Audrey Hepburn que aparece guapísima en esta preciosa fotografía.
¿Tiene eso alguna clase de sentido?, indudablemente no, casi no lo tiene ni
siquiera para mí que soy el que lo escribe. Pero debía escribirlo tal cual, sin
sentido, y recordar aquella monja que no pudo evitar no ser santa en una de sus
memorables películas.
Hoy en día, a inicios del 2008, Audrey está de moda
y eso siempre es malo, aunque ya esté muerta y a ella no le afecte, pero me
afecta a mí y eso para mí es mucho más importante que para ella, que ya está
muerta. Muerta para siempre y no solamente muerta por unos días o por un rato
mientras dura la película. Está demasiado muerta y está demasiado de moda, y
eso es todavía peor. Mucho peor. El mundo la ha redescubierto y ha vuelto a ver
en ella algo que no tiene significado ni lógica, y que solamente puede ser
explicado a base de paradojas tan sin sentido como la que inicia este texto en
prosa, este absurdo de acertar por nacer en Bélgica, un casi “no país”, en el que
su rey, el rey de los belgas, tuvo un imperio en África que expolió como si
fuera Atila.
Exactamente igual que aquella mirada tuya que me
miraba mirando otra cosa. Suponer que lo miran a uno cuando lo están mirando es
una presunción totalmente fuera de lugar que la realidad, tarde o temprano, se
encargará de desmentir tal vez entre las lágrimas y el dolor de la decepción.
En esos casos uno debe tomarse un fin de semana largo
en Ostende, pasearse por esa ciudad decadente, caminar por sus playas, las
playas anchas del Canal y del Mar del Norte, que casi son un trozo de mar a la
intemperie, con restos diseminados de pecios, algas y peces muertos.
Será adecuado y necesario tomarse también un buen
chocolate caliente, un chocolate belga, en cualquier terraza de café que dé al mar, y
releer una curiosa novela que tiene lugar por estas calles, Dolicocéfala rubia, de Pitigrilli. Y así, contento y feliz, disfrutando del
momento y del lugar, imaginar a esa rubia perfecta, llamada Giudi Olper, tan joven,
tan espigada y sensual, tan sumamente inteligente y atrevida, seducir con
buenas intenciones al pobre TeodoroZweifel.
Cuando se termine el chocolate y empiece a
oscurecer y a refrescar, volverás a preguntarte por enésima vez, ¿qué demonios
mirabas?, ¿a Dios?, ¿a la Fiera?,
porque a mí seguro que no me mirabas. A mí no. Yo creo saber a quién mirabas,
me puedo equivocar, claro, y me puedo equivocar mucho, pero creo suponer que te
mirabas a ti, cosa que por otra parte es la que más sentido tiene de todas las
dichas hasta ahora.
L'art del vestir és una lluita titànica en contra del
temps. Cristóbal Balenciaga va arribar a ser un baluard i un estendard en
aquesta desigual contesa que mai acabarà. La llei de la gravetat va ser una de
les més importants armes que va utilitzar. Aquesta llei que regeix la caiguda
de les coses és una aliada fidel i segura, encara que sempre difícil
d'acomodar, exigent i poderosa mai hi ha res que la desviï del seu deure, només
i a vegades el temps aconsegueix doblegar-la. Amb ella dins del cap, Balenciaga
va esculpir una nova anatomia humana.
L'angle recte que formaven el seu polze i el seu índex va
ser l'esquadra que li va permetre cartografiar les cises i els escots, els
baixos i les pinces de pit. Va lluitar sense descans contra la resistència que
manifesten els teixits a deixar-se domesticar o es va aliar amb ells si aquesta
era la predisposició natural que manifestaven. El caràcter de les coses pot
jugar a favor o en contra; la personalitat indomable de les teles o la seva
capacitat de submissió eren els pols de la seva batalla.
La memòria o l'amnèsia dels materials en recobrar la
forma "lliure" i l'exigència dels cossos en ser coberts, vestits i
adornats, són els proveïdors de tot aquest enorme arsenal de forces i resistències
que facilita o entorpeix, en aquest àmbit del vestir, tot intent decidit de
construir un "atractor".
Un atractor és una regió de l'espai-temps cap a on
convergeixen les trajectòries originades en una altra regió diferent. Una
trajectòria és allò que ens fa relliscar sense remissió cap a aquest punt,
alguns aconsegueixen lliscar, n'hi ha que aconsegueixen arribar fins i tot
patinant i amb una certa elegància, altres, en canvi, cauen, trencant-se ossos
i cartílags. Els vestits de Balenciaga eren i són un atractor. Cap a ells
convergim. Quan això passa el caos es descavalca a si mateix i trota. A vegades
camina agafat per nosaltres de les regnes, manso però desconfiat. En termes
psicològics podem anomenar-ho seducció, fascinació o, fins i tot, atracció fatal.
Sobri, guipuscoà i solter. No la va usar mai, suposem,
però semblava anar sempre vestit amb una sotana, cordada sencera en els seus mil
botons i traus, el vestit perfecte. No obstant això, la bata blanca immaculada
que sí portava, la qual l'assimilava a un cirurgià, enguantades les seves mans
en seda. Rebia a la seva "casa", mostrava en els seus
"salons" i treballava en el seu "taller". Casa, saló,
taller. Dissenyava, tallava i cosia, sabia fer-ho tot. Res estava a punt fins
al final que mai arribava, descosint i recosint. Sempre corregint. Per
imperatiu estètic i per lògica artesanal, el seu treball mai acabava.
Balenciaga sempre va concebre els seus vestits com un
pont penjant o suspès. Suspesos d'un cos, d'ell penjaven, tensos, oscil·lants i
vibrants. Afinats. La seva obsessió per les mànigues i la seva posada a punt
era indubtable i tenaç. Molts l'han qualificat, amb raó, d'arquitecte; els seus
vestits són una complicada xarxa de contraforts i contrapesos que mantenen
l'obra en peu perquè tothom pugui veure-la i admirar-la. I també heretar-la,
perquè ara, les filles d'aquelles mares són les noves usuàries, orgulloses i
generoses també al poder donar públicament les seves col·leccions per a l'elogi
de tots i l'estudi admirat d'alguns.
Els fonaments, la bastida i tota la tasca d'enginyeria de
les seves obres romanen amagats. Per observar-los, cal estripar les peces,
descosir-les i desmuntar-les. Només així veurem les costures, les pinces i els
talls ocults; fins i tot les plomades que posava en les vores són
imperceptibles. Arquitectura, però també escultura i, per descomptat,
representació, on tot l'artifici, la seva maquinària i engranatge romanen
darrere, fora de l'escenari on té lloc l'espectacle. Allà, en aquell recòndit
lloc al qual encara no ha sabut arribar cap bisturí sense provocar la mort,
ell, va amagar el seu secret.
Balenciaga va viure i va poder gaudir dels millors anys
de l'alta costura en un món satisfet i confiat. Els desastres de la guerra
encara eren recents, davant el seu dolorós i desgraciat record només hi cabia
la fugida i la recuperació vana del temps perdut. Una minoria privilegiada va
gaudir de l'alegria de sempre i dels tresors que Balenciaga i altres posaven a
les seves mans. La festa va durar fins molt avançada la matinada. Lentament la
indústria de la moda i les generacions que la dirigien van anar mudant i
mutant. Tot canviava perquè tot seguís igual. En un d'aquests moments va caldre
posar fi i Balenciaga es va retirar. No obstant això, la festa continua
impertorbable en altres noves matinades i en moltes més que han de venir mentre
aconseguim seguir fugint. Sense mirar mai enrere. Per això estan els museus.
Des l'inevitable tancament, la casa, el saló i el taller,
bulliciosos i càlids llavors, romanen ara buits. Els seus mobles, els seus
llums i les seves màquines de cosir continuen coberts per enormes llençols. La
seva blancor plena de pols i ja bruta recorda tant un paisatge gelat i hostil,
com les sales abandonades d'un dipòsit de cadàvers.
---------------------------------------
9
de diciembre de 2006
Balenciaga
El
arte del vestir es una lucha titánica en contra del tiempo. Cristóbal
Balenciaga llegó a ser un baluarte y un estandarte en esta desigual contienda
que nunca terminará. La ley de la gravedad fue una de las más importantes armas
que utilizó. Esa ley que rige la caída de las cosas es una aliada fiel y
segura, aunque siempre difícil de acomodar, exigente y poderosa nunca hay nada que
la desvíe de su deber, y sólo a veces el tiempo consigue doblegarla. Con ella
dentro de la cabeza, Balenciaga esculpió una nueva anatomía humana.
El ángulo recto que formaban su pulgar y su
índice fue la escuadra que le permitió cartografiar las sisas y los escotes,
los bajos y las pinzas de pecho. Luchó sin descanso contra la resistencia que
manifiestan los tejidos a dejarse domesticar o se alió con ellos si esa era la predisposición
natural que manifestaban. El carácter de las cosas puede jugar a favor o en
contra; la personalidad indomable de las telas o su capacidad de sumisión eran
los polos de su batalla.
La memoria o la amnesia de los materiales en
recobrar la forma “libre” y la exigencia de los cuerpos en ser cubiertos,
vestidos y adornados, son los proveedores de todo este enorme arsenal de
fuerzas y resistencias que facilita o entorpece, en este ámbito del vestir, todo intento decidido de construir un
“atractor”.
Un
atractor es una región del espacio-tiempo hacia donde convergen las
trayectorias originadas en otra región distinta. Una trayectoria es aquello que
nos hace resbalar sin remisión hacia ese punto, algunos consiguen deslizarse,
los hay que logran llegar incluso patinando y con cierta elegancia, otros en
cambio caen, rompiéndose huesos y cartílagos. Los vestidos de Balenciaga eran y
son un atractor. Hacia ellos convergemos. Cuando eso ocurre el caos se
descabalga a sí mismo y trota. A veces camina asido por nosotros de las
riendas, manso pero desconfiado. En términos psicológicos podemos llamarlo
seducción, fascinación o, incluso, atracción fatal.
Sobrio,
guipuzcuano y soltero. No la usó nunca, suponemos, pero parecía ir siempre vestido
con una sotana, abrochada entera en sus mil botones y ojales, el vestido
perfecto. Sin embargo, la bata blanca inmaculada que sí llevaba, lo asemejaba a
un cirujano, enguantadas sus manos en seda. Recibía en su “casa”, mostraba en
sus “salones” y trabajaba en su “taller”. Casa, salón, taller. Diseñaba,
cortaba y cosía, sabía hacerlo todo. Nada estaba listo hasta el final que nunca
llegaba, descosiendo y recosiendo. Siempre corrigiendo. Por imperativo estético
y por lógica artesanal, su trabajo nunca terminaba.
Balenciaga
siempre concibió sus vestidos como un puente colgante. Suspendidos de un cuerpo,
de él pendían, tensos, oscilantes y vibrantes. Afinados. Su obsesión por las mangas
y su puesta a punto era indubitada y tenaz. Muchos lo han calificado, con razón,
de arquitecto; sus vestidos son una
complicada red de contrafuertes y contrapesos que mantienen la obra en pie para
que todos puedan verla y admirarla. Y también heredarla, porque ahora, las
hijas de aquellas madres son las nuevas usuarias, orgullosas de ello y
generosas también al poder donar públicamente sus colecciones para el elogio de
todos y el estudio admirado de algunos.
Los
cimientos, el andamiaje y toda la labor de ingeniería de sus obras permanecen
escondidos. Para observarlos, hay que destripar las piezas, descoserlas y
desmontarlas. Sólo así veremos las costuras, las pinzas y los cortes ocultos; incluso
las plomadas que ponía en los dobladillos son imperceptibles. Arquitectura, pero
también escultura y, por supuesto, representación, donde todo el artificio, su
maquinaria y engranaje permanecen detrás, fuera del escenario donde tiene lugar
el espectáculo. Allí, en aquel recóndito lugar al que todavía no ha sabido
llegar ningún bisturí sin provocar la muerte, él, escondió su secreto.
Balenciaga
vivió y pudo disfrutar de los mejores años de la alta costura en un mundo
satisfecho y confiado. Los desastres de la guerra aun eran recientes, frente a
su doloroso y desgraciado recuerdo sólo cabía la huida y la recuperación vana
del tiempo perdido. Una minoría privilegiada disfrutó de la alegría de siempre
y de los tesoros que Balenciaga y otros ponían en sus manos. Su fiesta duró
hasta muy avanzada la madrugada. Lentamente la industria de la moda y las
generaciones que la dirigían fueron mudando y mutando. Todo cambiaba para que
todo siguiera igual. En uno de esos momentos hubo que poner fin y Balenciaga se
retiró. Sin embargo, la fiesta continúa imperturbable en otras nuevas
madrugadas y en muchas más que han de venir mientras consigamos seguir huyendo.
Sin mirar jamás atrás. Para eso están los museos.
Desde
el inevitable cierre, la casa, el salón y el taller, bulliciosos y cálidos
entonces, permanecen ahora vacíos. Sus
muebles, sus lámparas y sus máquinas de coser continúan cubiertos por enormes sábanas.
Su blancura polvorienta y ya sucia recuerda tanto un paisaje helado y hostil,
como las salas abandonadas de un depósito de cadáveres.