9 desembre 2006
Balenciaga
L'art del vestir és una lluita titànica en contra del
temps. Cristóbal Balenciaga va arribar a ser un baluard i un estendard en
aquesta desigual contesa que mai acabarà. La llei de la gravetat va ser una de
les més importants armes que va utilitzar. Aquesta llei que regeix la caiguda
de les coses és una aliada fidel i segura, encara que sempre difícil
d'acomodar, exigent i poderosa mai hi ha res que la desviï del seu deure, només
i a vegades el temps aconsegueix doblegar-la. Amb ella dins del cap, Balenciaga
va esculpir una nova anatomia humana.
L'angle recte que formaven el seu polze i el seu índex va
ser l'esquadra que li va permetre cartografiar les cises i els escots, els
baixos i les pinces de pit. Va lluitar sense descans contra la resistència que
manifesten els teixits a deixar-se domesticar o es va aliar amb ells si aquesta
era la predisposició natural que manifestaven. El caràcter de les coses pot
jugar a favor o en contra; la personalitat indomable de les teles o la seva
capacitat de submissió eren els pols de la seva batalla.
La memòria o l'amnèsia dels materials en recobrar la
forma "lliure" i l'exigència dels cossos en ser coberts, vestits i
adornats, són els proveïdors de tot aquest enorme arsenal de forces i resistències
que facilita o entorpeix, en aquest àmbit del vestir, tot intent decidit de
construir un "atractor".
Un atractor és una regió de l'espai-temps cap a on
convergeixen les trajectòries originades en una altra regió diferent. Una
trajectòria és allò que ens fa relliscar sense remissió cap a aquest punt,
alguns aconsegueixen lliscar, n'hi ha que aconsegueixen arribar fins i tot
patinant i amb una certa elegància, altres, en canvi, cauen, trencant-se ossos
i cartílags. Els vestits de Balenciaga eren i són un atractor. Cap a ells
convergim. Quan això passa el caos es descavalca a si mateix i trota. A vegades
camina agafat per nosaltres de les regnes, manso però desconfiat. En termes
psicològics podem anomenar-ho seducció, fascinació o, fins i tot, atracció fatal.
Sobri, guipuscoà i solter. No la va usar mai, suposem,
però semblava anar sempre vestit amb una sotana, cordada sencera en els seus mil
botons i traus, el vestit perfecte. No obstant això, la bata blanca immaculada
que sí portava, la qual l'assimilava a un cirurgià, enguantades les seves mans
en seda. Rebia a la seva "casa", mostrava en els seus
"salons" i treballava en el seu "taller". Casa, saló,
taller. Dissenyava, tallava i cosia, sabia fer-ho tot. Res estava a punt fins
al final que mai arribava, descosint i recosint. Sempre corregint. Per
imperatiu estètic i per lògica artesanal, el seu treball mai acabava.
Balenciaga sempre va concebre els seus vestits com un
pont penjant o suspès. Suspesos d'un cos, d'ell penjaven, tensos, oscil·lants i
vibrants. Afinats. La seva obsessió per les mànigues i la seva posada a punt
era indubtable i tenaç. Molts l'han qualificat, amb raó, d'arquitecte; els seus
vestits són una complicada xarxa de contraforts i contrapesos que mantenen
l'obra en peu perquè tothom pugui veure-la i admirar-la. I també heretar-la,
perquè ara, les filles d'aquelles mares són les noves usuàries, orgulloses i
generoses també al poder donar públicament les seves col·leccions per a l'elogi
de tots i l'estudi admirat d'alguns.
Els fonaments, la bastida i tota la tasca d'enginyeria de
les seves obres romanen amagats. Per observar-los, cal estripar les peces,
descosir-les i desmuntar-les. Només així veurem les costures, les pinces i els
talls ocults; fins i tot les plomades que posava en les vores són
imperceptibles. Arquitectura, però també escultura i, per descomptat,
representació, on tot l'artifici, la seva maquinària i engranatge romanen
darrere, fora de l'escenari on té lloc l'espectacle. Allà, en aquell recòndit
lloc al qual encara no ha sabut arribar cap bisturí sense provocar la mort,
ell, va amagar el seu secret.
Balenciaga va viure i va poder gaudir dels millors anys
de l'alta costura en un món satisfet i confiat. Els desastres de la guerra
encara eren recents, davant el seu dolorós i desgraciat record només hi cabia
la fugida i la recuperació vana del temps perdut. Una minoria privilegiada va
gaudir de l'alegria de sempre i dels tresors que Balenciaga i altres posaven a
les seves mans. La festa va durar fins molt avançada la matinada. Lentament la
indústria de la moda i les generacions que la dirigien van anar mudant i
mutant. Tot canviava perquè tot seguís igual. En un d'aquests moments va caldre
posar fi i Balenciaga es va retirar. No obstant això, la festa continua
impertorbable en altres noves matinades i en moltes més que han de venir mentre
aconseguim seguir fugint. Sense mirar mai enrere. Per això estan els museus.
Des l'inevitable tancament, la casa, el saló i el taller,
bulliciosos i càlids llavors, romanen ara buits. Els seus mobles, els seus
llums i les seves màquines de cosir continuen coberts per enormes llençols. La
seva blancor plena de pols i ja bruta recorda tant un paisatge gelat i hostil,
com les sales abandonades d'un dipòsit de cadàvers.
---------------------------------------
9
de diciembre de 2006
Balenciaga
El
arte del vestir es una lucha titánica en contra del tiempo. Cristóbal
Balenciaga llegó a ser un baluarte y un estandarte en esta desigual contienda
que nunca terminará. La ley de la gravedad fue una de las más importantes armas
que utilizó. Esa ley que rige la caída de las cosas es una aliada fiel y
segura, aunque siempre difícil de acomodar, exigente y poderosa nunca hay nada que
la desvíe de su deber, y sólo a veces el tiempo consigue doblegarla. Con ella
dentro de la cabeza, Balenciaga esculpió una nueva anatomía humana.
El ángulo recto que formaban su pulgar y su
índice fue la escuadra que le permitió cartografiar las sisas y los escotes,
los bajos y las pinzas de pecho. Luchó sin descanso contra la resistencia que
manifiestan los tejidos a dejarse domesticar o se alió con ellos si esa era la predisposición
natural que manifestaban. El carácter de las cosas puede jugar a favor o en
contra; la personalidad indomable de las telas o su capacidad de sumisión eran
los polos de su batalla.
La memoria o la amnesia de los materiales en
recobrar la forma “libre” y la exigencia de los cuerpos en ser cubiertos,
vestidos y adornados, son los proveedores de todo este enorme arsenal de
fuerzas y resistencias que facilita o entorpece, en este ámbito del vestir, todo intento decidido de construir un
“atractor”.
Un
atractor es una región del espacio-tiempo hacia donde convergen las
trayectorias originadas en otra región distinta. Una trayectoria es aquello que
nos hace resbalar sin remisión hacia ese punto, algunos consiguen deslizarse,
los hay que logran llegar incluso patinando y con cierta elegancia, otros en
cambio caen, rompiéndose huesos y cartílagos. Los vestidos de Balenciaga eran y
son un atractor. Hacia ellos convergemos. Cuando eso ocurre el caos se
descabalga a sí mismo y trota. A veces camina asido por nosotros de las
riendas, manso pero desconfiado. En términos psicológicos podemos llamarlo
seducción, fascinación o, incluso, atracción fatal.
Sobrio,
guipuzcuano y soltero. No la usó nunca, suponemos, pero parecía ir siempre vestido
con una sotana, abrochada entera en sus mil botones y ojales, el vestido
perfecto. Sin embargo, la bata blanca inmaculada que sí llevaba, lo asemejaba a
un cirujano, enguantadas sus manos en seda. Recibía en su “casa”, mostraba en
sus “salones” y trabajaba en su “taller”. Casa, salón, taller. Diseñaba,
cortaba y cosía, sabía hacerlo todo. Nada estaba listo hasta el final que nunca
llegaba, descosiendo y recosiendo. Siempre corrigiendo. Por imperativo estético
y por lógica artesanal, su trabajo nunca terminaba.
Balenciaga
siempre concibió sus vestidos como un puente colgante. Suspendidos de un cuerpo,
de él pendían, tensos, oscilantes y vibrantes. Afinados. Su obsesión por las mangas
y su puesta a punto era indubitada y tenaz. Muchos lo han calificado, con razón,
de arquitecto; sus vestidos son una
complicada red de contrafuertes y contrapesos que mantienen la obra en pie para
que todos puedan verla y admirarla. Y también heredarla, porque ahora, las
hijas de aquellas madres son las nuevas usuarias, orgullosas de ello y
generosas también al poder donar públicamente sus colecciones para el elogio de
todos y el estudio admirado de algunos.
Los
cimientos, el andamiaje y toda la labor de ingeniería de sus obras permanecen
escondidos. Para observarlos, hay que destripar las piezas, descoserlas y
desmontarlas. Sólo así veremos las costuras, las pinzas y los cortes ocultos; incluso
las plomadas que ponía en los dobladillos son imperceptibles. Arquitectura, pero
también escultura y, por supuesto, representación, donde todo el artificio, su
maquinaria y engranaje permanecen detrás, fuera del escenario donde tiene lugar
el espectáculo. Allí, en aquel recóndito lugar al que todavía no ha sabido
llegar ningún bisturí sin provocar la muerte, él, escondió su secreto.
Balenciaga
vivió y pudo disfrutar de los mejores años de la alta costura en un mundo
satisfecho y confiado. Los desastres de la guerra aun eran recientes, frente a
su doloroso y desgraciado recuerdo sólo cabía la huida y la recuperación vana
del tiempo perdido. Una minoría privilegiada disfrutó de la alegría de siempre
y de los tesoros que Balenciaga y otros ponían en sus manos. Su fiesta duró
hasta muy avanzada la madrugada. Lentamente la industria de la moda y las
generaciones que la dirigían fueron mudando y mutando. Todo cambiaba para que
todo siguiera igual. En uno de esos momentos hubo que poner fin y Balenciaga se
retiró. Sin embargo, la fiesta continúa imperturbable en otras nuevas
madrugadas y en muchas más que han de venir mientras consigamos seguir huyendo.
Sin mirar jamás atrás. Para eso están los museos.
Desde
el inevitable cierre, la casa, el salón y el taller, bulliciosos y cálidos
entonces, permanecen ahora vacíos. Sus
muebles, sus lámparas y sus máquinas de coser continúan cubiertos por enormes sábanas.
Su blancura polvorienta y ya sucia recuerda tanto un paisaje helado y hostil,
como las salas abandonadas de un depósito de cadáveres.
