"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

diumenge, 20 de març del 2016

La dona morta

Audrey Hepburn, fotografiada pel departament de publicitat de la Paramount Pictures


15 de gener de 2008

La dona morta

Hi ha coses que un intueix, i sense saber com, encerta. I potser en aquest cas no vaig ser jo i si ella naixent a Bèlgica. Em refereixo a Audrey Hepburn que apareix guapíssima en aquesta preciosa fotografia. Té això alguna mena de sentit?, indubtablement no, gairebé no el té ni tan sols per a mi que sóc el que ho escriu. Però havia de escriure-ho tal qual, sense sentit, i recordar aquella monja que no va poder evitar no ser santa en una de les seves memorables pel·lícules.

Avui en dia, a inicis del 2008, Audrey està de moda i això sempre és dolent, encara que ja estigui morta i a ella no li afecti, però m'afecta a mi i això per a mi és molt més important que per a ella, que ja està morta . Morta per a sempre i no només morta per uns dies o per una estona mentre dura la pel·lícula. Està massa morta i està massa de moda, i això és encara pitjor. Molt pitjor. El món l'ha redescobert i ha tornat a veure-hi alguna cosa que no té significat ni lògica, i que només pot ser explicat a força de paradoxes tan sense sentit com la que inicia aquest text en prosa, aquest absurd d'encertar per néixer a Bèlgica, un quasi "no país", en què el seu rei, el rei dels belgues, va tenir un imperi a l'Àfrica que va espoliar com si fos Àtila.

Exactament igual que aquella mirada teva que em mirava mirant una altra cosa. Suposar que el miren a un quan l’estan mirant és una presumpció totalment fora de lloc que la realitat, tard o d'hora, s'encarregarà de desmentir potser entre les llàgrimes i el dolor de la decepció.

En aquests casos un ha d’anar-se’n un cap de setmana llarg a Ostende, passejar-se per aquesta ciutat decadent, caminar per les platges, les platges amples del Canal i del Mar del Nord, que gairebé són un tros de mar a la intempèrie, amb restes disseminades de derelictes, algues i peixos morts.

Serà adequat i necessari prendre també una bona xocolata calenta, una xocolata belga, en qualsevol terrassa de cafè que doni al mar, i rellegir una curiosa novel·la que té lloc per aquests carrers, Dolicocèfala rossa, de Pitigrilli. I així, content i feliç, gaudint del moment i del lloc, imaginar a aquesta rossa perfecta, anomenada Giudi Olper, tan jove, tan espigada i sensual, tan summament intel·ligent i atrevida, seduir amb bones intencions al pobre Teodoro Zweifel.

Quan s'acabi la xocolata i comenci a enfosquir i a refrescar, tornaràs a preguntar-te per enèsima vegada, què dimonis miraves?, a Déu?, a la Fera?, perquè a mi segur que no em miraves. A mi no. Jo crec saber a qui miraves, em puc equivocar, és clar, i em puc equivocar molt, però crec suposar que et miraves a tu, cosa que d'altra banda és la que més sentit té de totes les dites fins ara.

El que ja no sé és si et vas veure.



15 de enero de 2008

La mujer muerta

Hay cosas que uno intuye, y sin saber cómo, acierta. Y quizás en este caso no fui yo y sí ella naciendo en Bélgica. Me refiero a Audrey Hepburn que aparece guapísima en esta preciosa fotografía. ¿Tiene eso alguna clase de sentido?, indudablemente no, casi no lo tiene ni siquiera para mí que soy el que lo escribe. Pero debía escribirlo tal cual, sin sentido, y recordar aquella monja que no pudo evitar no ser santa en una de sus memorables películas.

Hoy en día, a inicios del 2008, Audrey está de moda y eso siempre es malo, aunque ya esté muerta y a ella no le afecte, pero me afecta a mí y eso para mí es mucho más importante que para ella, que ya está muerta. Muerta para siempre y no solamente muerta por unos días o por un rato mientras dura la película. Está demasiado muerta y está demasiado de moda, y eso es todavía peor. Mucho peor. El mundo la ha redescubierto y ha vuelto a ver en ella algo que no tiene significado ni lógica, y que solamente puede ser explicado a base de paradojas tan sin sentido como la que inicia este texto en prosa, este absurdo de acertar por nacer en Bélgica, un casi “no país”, en el que su rey, el rey de los belgas, tuvo un imperio en África que expolió como si fuera Atila.

Exactamente igual que aquella mirada tuya que me miraba mirando otra cosa. Suponer que lo miran a uno cuando lo están mirando es una presunción totalmente fuera de lugar que la realidad, tarde o temprano, se encargará de desmentir tal vez entre las lágrimas y el dolor de la decepción. 

En esos casos uno debe tomarse un fin de semana largo en Ostende, pasearse por esa ciudad decadente, caminar por sus playas, las playas anchas del Canal y del Mar del Norte, que casi son un trozo de mar a la intemperie, con restos diseminados de pecios, algas y peces muertos.

Será adecuado y necesario tomarse también un buen chocolate caliente, un chocolate belga,  en cualquier terraza de café que dé al mar, y releer una curiosa novela que tiene lugar por estas calles, Dolicocéfala rubia, de Pitigrilli.  Y así, contento y feliz, disfrutando del momento y del lugar, imaginar a esa rubia perfecta, llamada Giudi Olper, tan joven, tan espigada y sensual, tan sumamente inteligente y atrevida, seducir con buenas intenciones al pobre Teodoro Zweifel.

Cuando se termine el chocolate y empiece a oscurecer y a refrescar, volverás a preguntarte por enésima vez, ¿qué demonios mirabas?, ¿a Dios?, ¿a la Fiera?, porque a mí seguro que no me mirabas. A mí no. Yo creo saber a quién mirabas, me puedo equivocar, claro, y me puedo equivocar mucho, pero creo suponer que te mirabas a ti, cosa que por otra parte es la que más sentido tiene de todas las dichas hasta ahora.

Lo que ya no sé es si te viste.