"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimecres, 24 de febrer de 2016

El pelleter jardiner

Vista del Jardí de Vila Médicis, Velázquez


15 novembre 2006

El pelleter jardiner

Hi ha moltes persones a les que els agrada fer llistes, detallades i exhaustives. És una manera eficient d'ordenar el dia. I Fins i tot per als més optimistes, d'albirar el futur. No obstant això, nosaltres, intrèpids i nostàlgics, elaborarem una com si fos un recopilació o com si anéssim a passar comptes de la feina feta. Per ser la nostra primera llista, ens limitarem només a allò que el mateix Gènesi considera que va ser el que primer van veure els ulls d'Adam: El Jardí.

La llista és la següent i sense ànim d'ordre ni de rigor: test, balcó o finestra amb flors, hort, pati o jardí del darrere, claustre, jardí francès, jardí anglès, jardí japonès, jardí zen, jardí botànic, jardí laberint , jardí místic, jardí poètic, jardí secret, jardí penjant, jardí persa, hivernacle, parc, carrer arbrat, àrea de descans d'una autopista, cementiri, camp de golf, piscina abandonada i, finalment, l'Edèn, que no va ser ni idea nostra, ni ens pertany per allò que ja sabem. No està malament, oi ?, hem treballat dur. Sens dubte m'oblido d'algun a propòsit, com la corona fúnebre, el gerro, el ram de flors o la flor en el pèl i la flor al trau, o la flor tatuada, o un acolorida font plena de fruites. M’oblido d'ells per no ser elements arquitectònics, encara que algun és decoratiu, que gairebé és el mateix.

El jardí, com sabem, està en el principi i sembla estar també al final, on la casa, la cabana, la botiga o la cova són només passos intermedis. La topografia és una tècnica, una disciplina científica que, en aliar-se amb l'arquitectura per substituir la naturalesa pel paisatge, inventa el jardí. De tota la llista abans relacionada, si haguéssim de triar algun d'ells segons les nostres preferències, triaríem el francès i el secret. També el japonès, però per pertànyer a un altre món mental el vorejarem, preferim quedar-nos a prop de casa.

El jardí francès és el més urbanitzat de tots ells, és el que menys imita la naturalesa i és el que més obra d'enginyeria necessita, fonts, brolladors, canalitzacions, escales, miradors, terrasses, pèrgoles, balustrades, grups escultòrics. Molta tanca, molta graveta i poca gespa. I també mostra, segons la seva grandària, passejos i avingudes. Per tot això, quan està mal cuidat i abandonat i les aigües dels estanys estan embassades i florides, el seu atractiu augmenta tant com ho pot fer una ruïna arqueològica envaïda per l'heura. És en aquest instant precís de metamorfosi, quan el jardí pot convertir-se en jardí secret, però només si el seu amo el guarda per a si i potser per a uns pocs elegits.

En aquest jardí secret les males herbes conviuen desordenadament amb flors d'hivernacle i aquestes amb les seves germanes silvestres. Branques sense tallar i arrels que sobresurten per espatllar els camins de grava i de pisa, que algú en el seu dia es va esforçar a construir. Fulles seques podrint-se entapissen el sòl per on llisca algun nou llangardaix. Des de les altures canten els ocells que nien o volen i sense que ningú els ho impedeixi. Els seus trins competeixen amb els vells amfibis raucant en les basses putrefactes. Entre pedra i pedra tallada apareix desvergonyit la verdor. Les estàtues van perdent inexorablement les extremitats, les orelles o el nas, també els braços, algunes fins i tot el cap. Un conjunt promiscu, bigarrat i acotat dins dels seus quatre murs. Una perfecta imatge real i simbòlica de la ment i la psicologia humana, atreta i, al mateix temps, rebel·lada contra l'abandonament i la indolència salvatge del temps.

Molts han estat els jardins pintats i molts els artistes que han tractat de conèixer el seu misteri, des dels egipcis i els medievals fins a Van Gogh, Klimt, Singer Sargent, Sorolla, Rusiñol, Monet..., però cap d'ells es va atrevir a pintar-ne des de l’exterior . Això només ho va fer el silenciós Velázquez.

Què s'amagarà darrera d'aquesta porta de fusta vella que va pintar el sevillà, en aquesta decrèpita Vista del Jardí de Vila Médicis de Roma que encapçala aquest post? Porta de fusta?, ni tan sols això, quatre trossos gairebé a punt de caure que baren el pas i uns vigilants que es passegen avorrits per les seves afores. Des de dalt, algú ha penjat un llençol blanc. Un estendard o una senyal de rendició? Ni una cosa ni l'altra, només una humil tela que deu estar abandonada o assecant-se lentament sota un sol trist.

------------------------------------------------------

15 de noviembre de 2006

El peletero jardinero

Hay muchas personas a las que les gusta hacer listas, detalladas y exhaustivas. Es una manera eficiente de ordenar el día.  E Incluso para los más optimistas, de vislumbrar el futuro. Sin embargo, nosotros, intrépidos nostálgicos, elaboraremos una como si fuera un recopilatorio o como si fuéramos a pasar cuentas del trabajo hecho. Por ser nuestra primera lista, nos limitaremos sólo a aquello que el mismo Génesis considera que fue lo que primero vieron los ojos de Adán: El Jardín. 

La lista es como sigue y sin ánimo de orden ni de rigor: tiesto, balcón o ventana con flores, almunia, huerto, patio o jardín trasero, claustro, jardín francés, jardín inglés, jardín japonés, jardín zen, jardín botánico, jardín laberinto, jardín místico, jardín poético, jardín secreto, jardín colgante, jardín persa, invernadero, parque, calle arbolada, área de descanso de una autopista, cementerio, campo de golf, piscina abandonada y, por último, el Edén, que no fue ni idea nuestra, ni nos pertenece por aquello que ya sabemos. No está mal, ¿verdad?, hemos trabajado duro. Sin duda me olvido de alguno a propósito, como la corona fúnebre, el florero, el ramo de flores, la flor tatuada o la flor en el pelo y la flor en el ojal, o una coloreada fuente llena de frutas. Me olvido de ellos por no ser elementos arquitectónicos, aunque alguno sí lo es decorativo, que casi es lo mismo.

El jardín, como sabemos, está en el principio y parece estar también en el final, donde la casa, la cabaña, la tienda o la cueva son sólo pasos intermedios. La topografía es una técnica, una disciplina científica que, al aliarse con la arquitectura para sustituir a la naturaleza por el paisaje, inventa el jardín. De toda la lista antes relacionada, si tuviéramos que escoger alguno de ellos según nuestras preferencias, elegiríamos el francés y el secreto. También el japonés, pero por pertenecer a otro mundo mental lo bordearemos, preferimos quedarnos cerca de casa.

El jardín francés es el más urbanizado de todos ellos, es el que menos imita a la naturaleza y es el que más obra de ingeniería necesita, fuentes, surtidores, canalizaciones, escaleras, miradores, terrazas, pérgolas, balaustradas, grupos escultóricos. Mucho seto, mucha gravilla y poco césped. Y también tiene, según su tamaño, paseos y avenidas. Por todo ello, cuando está mal cuidado y abandonado y las aguas de sus estanques están encharcadas y mohosas, su atractivo aumenta tanto como lo puede hacer una ruina arqueológica invadida por la hiedra. Es en este instante preciso de metamorfosis, cuando el jardín puede convertirse en jardín secreto, pero sólo si su amo lo guarda para sí y quizás para unos pocos elegidos.

En ese jardín secreto las malas hierbas conviven desordenadamente con flores de invernadero y éstas con sus hermanas silvestres. Ramas sin cortar y raíces que sobresalen para estropear los caminos de grava y de loza, que alguien en su día se esforzó en construir. Hojas secas pudriéndose tapizan el suelo por donde se desliza algún nuevo lagarto. Desde las alturas cantan los pájaros que anidan donde quieren y sin que nadie se lo impida. Sus trinos compiten con los viejos anfibios croando en charcas putrefactas. Entre piedra y piedra tallada aparece desvergonzado el verdor. Las estatuas van perdiendo inexorablemente las extremidades, las orejas o la nariz, también los brazos, algunas incluso la cabeza. Un conjunto promiscuo, abigarrado y acotado dentro de sus cuatro muros. Una perfecta imagen real y simbólica de la mente y la psicología humana, atraída y, al mismo tiempo, rebelada contra el abandono y la indolencia salvaje del tiempo.

Muchos han sido los jardines pintados y muchos los artistas que han tratado de conocer su misterio, desde los egipcios y los medievales hasta Van Gogh, Klimt, Singer Sargent, Sorolla, Rusiñol, Monet…, pero ninguno de ellos se atrevió a pintarlo desde fuera. Eso sólo lo hizo el silencioso Velázquez.

¿Qué se esconderá detrás de esa puerta de madera vieja que pintó el sevillano, en esa decrépita Vista del Jardín de Villa Médicis de Roma que encabeza este post? ¿Puerta de madera?, ni siquiera eso, cuatro tablas casi a punto de caer que barren el paso y unos vigilantes que se pasean aburridos por sus afueras. Desde lo alto, alguien ha colgado una sábana blanca. ¿Un estandarte o una señal de rendición? Ni una cosa ni otra, sólo una humilde tela que debe de estar abandonada o secándose lentamente bajo un sol triste.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada