"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

diumenge, 21 de febrer de 2016

El pelleter ornitòleg


Saul Bass To kill a mockingbird



5 juliol 2006

El pelleter ornitòleg

Al nostre pelleter ornitòleg li hagués agradat tenir a Jean Louise "Scout" com a filla tot i no ser ell cap ocell atenenc, ni agradar-li tampoc la metàfora del rossinyol. Ni tan sols quan recordava que no havia plorat mai tant, com quan de nen va veure morir de vell a la seva cadernera engabiada, ni tan sols llavors aconseguia no veure en el rossinyol més que una metàfora vulgar de la bondat i la bellesa, sent ambdues les coses menys vulgars de la creació.

El pelleter ornitòleg s'estremeix al recordar a l’Atticus Finch assegut davant de la presó que alberga a un innocent, jove, sa, bell i tolit. Allà ha anat l’Atticus, a guardar-lo, allà ha anat Sant Jordi intercanviant el seu paper amb el drac, a protegir-lo de la bogeria aliena. És un porter que no borda, ni mossega, ni espanta. Indefens, amb el seu llibre a la mà, quan es presenta la torba és un ésser inert, no ha pogut o no ha volgut prendre més precaucions. Tan honest com arrogant s'oblida que quan va fer falta va matar d'un tret precís al gos que li va voler mossegar la seva ràbia. Irresponsable i tan disposat al martiri, que el seu deure sembla ser el seu sacrifici i el del seu protegit.

Al pelleter ornitòleg li sorprèn la valentia, sap que en ella només habita el fracàs i que com la poesia o l'amor, és filla de la solitud. Potser per això la seva estupefacció és enorme quan veu els tres nens sortir del no-res per mostrar impúdicament al costat de l'Atticus la seva debilitat i determinació, àngels de la guarda de carn i ossos que amb només la seva presència aconsegueixen espantar el mal. Ni Jesús ho hagués fet millor.

Atticus Finch conversa amb la seva filla Scout de rossinyols, de bellesa i de bondat. Scout, una nena sensible i intel·ligent, sabrà veure en el moment adequat al rossinyol del que el seu pare li parla, personificat en un veí deficient mental, homicida, perspicaç, atent i afectuós, amb bon criteri, valent i amb una total determinació.

Atticus es quedarà sense paraules. Ell, un advocat que les fa servir com a instrument de la seva feina, es quedarà sense. La realitat i la contundència dels fets el deixaran mut. El veí, minusvàlid intel·lectual,  ha salvat als seus fills matant aquell que borratxo els assetjava i perseguia, aquell que, falsejant el seu testimoni, ha enviat al patíbul a un innocent. Aquell que volia venjar-se en els pobres nens de la seva pròpia indignitat.

Atticus creu en una justícia poderosa i cega, però ara se n’adona que també és sorda i muda. Atticus creu que la veritat necessàriament ha de triomfar, i ara Atticus, aconsellat pel Sheriff i el sentit comú, calla i amb el seu silenci salva al seu veí, l'àngel venjador. L'entranyable idiota seguirà sent un company misteriós, estimat i vigilant.

A l'Extremadura espanyola de postguerra, el pobre Azarias, no tindrà la mateixa sort. Després de venjar-se penjant al senyoret Iván, que acaba de matar a la seva milana bonita, serà internat per boig i de per vida en un d'aquests tristos centres per sants innocents assassins.

El pelleter ornitòleg només li parla a la seva filla en somnis. Al despertar pensa en una vall flanquejada per poderoses muntanyes nevades i en Shane, el ros i estrany pistoler ensenyant a un nen a fer servir el revòlver. Més tard, el noi que juga a matar, veurà, amagat darrera d'una porta, com l'àngel de la mort és abatut a trets per Shane, salvant així als seus amics i a tota una comunitat de la tirania.

Complert el seu destí, Shane, haurà de marxar d'aquest paradís amb un braç ferit, paradís que, com tots, haurà estat construït amb sang, el millor abonament per a les flors més belles i pels arbres amb les arrels més profundes.


5 de julio de 2006

El peletero ornitólogo

A nuestro peletero ornitólogo le hubiese gustado tener a Jean Louise “Scout” como hija a pesar de no ser él ningún pájaro ateniense, ni gustarle tampoco la metáfora del ruiseñor. Ni siquiera cuando recordaba que no había llorado nunca tanto, como cuando de niño vio morir de viejo a su jilguero enjaulado, ni siquiera entonces conseguía no ver en el ruiseñor más que una metáfora vulgar de la bondad y la belleza, siendo ambas las dos cosas menos vulgares de la creación.

El peletero ornitólogo se estremece al recordar a Atticus Finch sentado delante de la cárcel que alberga a un inocente, joven, sano, bello y tullido. Allí ha ido Atticus, a guardarlo, allí ha ido San Jorge intercambiando su papel con el dragón, a protegerlo de la locura ajena. Es un Cancerbero que no ladra, ni muerde, ni asusta. Indefenso, con su libro en la mano, cuando se presenta la turba es un ser inerte, no ha podido o no ha querido tomar más precauciones. Tan honesto como arrogante se olvida que cuando hizo falta mató de un disparo certero al perro que le quiso morder su rabia. Irresponsable y tan dispuesto al martirio, que su deber parece ser su sacrificio y el de su protegido.

Al peletero ornitólogo le sorprende la valentía, sabe que en ella sólo habita el fracaso y que como la poesía o el amor, es hija de la soledad. Tal vez por eso su estupefacción es enorme cuando ve a los tres niños salir de la nada para mostrar impúdicamente junto a Atticus su debilidad y determinación, ángeles de la guarda de carne y hueso que con sólo su presencia consiguen ahuyentar el mal. Ni Jesucristo lo hubiese hecho mejor.

Atticus Finch habla con su hija Scout de ruiseñores, de belleza y de bondad. Scout, una niña sensible e inteligente, sabrá ver en el momento adecuado al ruiseñor del que su padre le habla, personificado en un vecino deficiente mental, homicida, perspicaz y atento, cariñoso, con buen criterio, valiente y con una total determinación.

Atticus se quedará sin palabras. Él, un abogado que las usa como instrumento de su trabajo, se quedará sin ellas. La realidad y la contundencia de los hechos lo dejarán mudo. El vecino minusválido intelectual ha salvado a sus hijos matando aquél que borracho los acosaba y perseguía, aquél que, falseando su testimonio, ha enviado al patíbulo a un inocente. Aquél que quería vengarse en los pobres niños de su propia indignidad.

Atticus cree en la justicia poderosa y ciega, pero ahora se da cuenta que también es sorda y muda. Atticus cree que la verdad necesariamente ha de triunfar, y ahora Atticus, aconsejado por el Sheriff y el sentido común, calla y con su silencio salva a su vecino, el ángel vengador. El entrañable idiota seguirá siendo un compañero misterioso, querido y vigilante.

En la Extremadura española de posguerra, el pobre Azarías, no tendrá la misma suerte. Después de vengarse ahorcando al señorito Iván, que acaba de matar a su milana bonita, será internado por loco y de por vida en uno de esos tristes centros para santos inocentes asesinos.

El peletero ornitólogo sólo le habla a su hija en sueños. Al despertar piensa en un valle flanqueado por poderosas montañas nevadas y en Shane, el rubio y extraño pistolero enseñando a un niño a usar el revólver. Más tarde, el chiquillo que juega a matar, verá, escondido tras una puerta, cómo el ángel de la muerte es abatido a tiros por Shane, salvando así a sus amigos y a toda una comunidad de la tiranía.

Cumplido su destino, Shane, tendrá que irse de este paraíso con un brazo herido, paraíso que, como todos, habrá sido construido con sangre, el mejor abono para las flores más hermosas y para los árboles con las raíces más profundas.


Saul Bass To kill a mockingbird


2 comentaris:

  1. Un text que em toca de prop, Peletero. Has anat a parlar de tres dels meus mites més importants: Atticus Finch, l'Azarías de "Los santos inocentes" i Shane (per cert, l'editorial Valdemar ha tret no fa gaire una reedició de la novel·la).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sícoris, aquestes dues pel·lícules són cabdals per a mi perquè representen i expressen un dilema moral de primer ordre. No són les úniques, naturalment, en tinc altres, però aquestes tres estan, per dir-ho així, entre les 10 prímeres.

      Elimina