"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dijous, 18 de febrer del 2016

Felipe Próspero


Felipe Próspero

16 setembre 2006

Felipe Próspero

La biblioteca de Rodríguez de Silva Velázquez, "Velázquez" estava gairebé composta només de llibres científics i tècnics. També hi havia estats de comptes, relacions de coses, llistes, inventaris. Res de o sobre art o pintura. Tampoc va deixar escrit cap epistolari o diari on poder trobar i saber el que pensava sobre les coses i les persones que van poblar la seva vida. D'ell només tenim apunts biogràfics i la seva obra. La seva família, esposa, fills i amics, sempre van ser ombres apagades en una habitació a les fosques. No sabem res d'ell.

El gest de la seva mà, la llum dels seus ulls, el color de l'aire que respirava, la taca d'oli, són tots magres restes d'hom que va mantenir silenci. D'algú que sempre va considerar que era millor callar sobre allò del que no es pot parlar. Nosaltres, també respectarem la dignitat d'aquesta pàgina en blanc i ens conformarem, que és molt, amb el que els seus ulls van veure i les seves mans van pintar.

Els nens són persones senceres, acabades i completes, no els falta ni els sobra res. No són cap projecte. Són tot el que poden ser, que és tant com el que es pot ser a qualsevol edat.

L'Infant Felip Pròsper, fill de Felip IV i de Mariana d'Àustria, havia de ser Rei. Va néixer el 28 de novembre de 1657 i va morir l'1 de novembre de 1661. Tot just quatre anys de vida, malalt d'epilèpsia. Velázquez el va retratar el 1659, quan només tenia dos. Va ser un dels seus darrers treballs, per no dir l'últim. No va sobreviure al seu jove model, el pintor va morir el 6 agost 1660.

Felip IV va tenir onze fills, un va morir jove i vuit a la mateixa infantesa. Només dos van arribar a adults. Un d'ells va ser el futur Rei d'Espanya, Carles II, nascut pocs dies més tard de la mort del seu germà Felip Pròsper.

Uns mesos després del part d'aquest fill que havia de ser pròsper, el 4 de març de 1658, i per celebrar tal esdeveniment, es va estrenar al Palau de la Zarzuela, El llorer d'Apol·lo, primera part del Golf de les sirenes, obra teatral i musical -una sarsuela- de Calderón, inspirada en l'Odissea d'Homer. Aquestes primeres sarsueles eren pur divertiment, no pretenien ser altra cosa que un alegre passatemps. I amb aquest esperit triomfal que atorga el "llorer", símbol de la Victòria, es donava la benvinguda a un futur Rei.

Velázquez no va esperar al futur per retratar l’Infant. Amb el davantal blanc replet d'amulets per allunyar les malalties i el mal d'ull. Amb el seu curt pèl ros, amb la seva mà dreta recolzada en el respatller d'una cadira. Amb el seu vestit principesc de tons vermells i amb la sola companyia d'un gos de mirada malenconiosa, Velázquez pinta la tendresa i el desemparament que el temps ens regala, en la figura d'un nen que com ell, aviat morirà.

------------------------

16 Septiembre 2006

Felipe Próspero

La biblioteca de Rodríguez de Silva Velázquez, “Velázquez” estaba casi sólo compuesta de libros científicos y técnicos. También había estados de cuentas, relaciones de cosas, listas, inventarios. Nada de o sobre arte o pintura. Tampoco dejó escrito ningún epistolario o diario donde poder encontrar y saber lo que pensaba sobre las cosas y las personas que poblaron su vida. De él sólo tenemos apuntes biográficos y su obra. Su familia, esposa, hijos y amigos, siempre fueron sombras apagadas en una habitación a oscuras. Nada sabemos de él.

El gesto de su mano, la luz de sus ojos, el color del aire que respiraba, la mancha de óleo, son todos ellos magros restos de alguien que mantuvo silencio. De alguien que siempre consideró que era mejor callar sobre aquello de lo que no se puede hablar. Nosotros, también respetaremos la dignidad de esa página en blanco y nos conformaremos, que es mucho, con lo que sus ojos vieron y sus manos pintaron.

Los niños son personas enteras, acabadas y terminadas. Completas, no les falta ni les sobra nada. No son ningún proyecto. Son todo lo que pueden ser, que es tanto como lo que se puede ser a cualquier edad.

El Infante Felipe Próspero, hijo de Felipe IV y de Mariana de Austria, tenía que ser Rey. Nació el 28 de noviembre de 1657 y murió el 1 de noviembre de 1661. Apenas cuatro años de vida, enfermo de epilepsia. Velázquez lo retrató en 1659, cuando sólo tenía dos. Fue uno de sus últimos trabajos, por no decir el último. No sobrevivió a su joven modelo, el pintor murió el 6 de agosto de 1660.

Felipe IV tuvo once hijos, uno murió de joven y ocho en la misma infancia. Sólo dos llegaron a adultos. Uno de ellos fue el futuro Rey de España, Carlos II, nacido pocos días más tarde de la muerte de su hermano Felipe Próspero.

Unos meses después del alumbramiento de este hijo que tenía que ser próspero, el 4 de marzo de 1658, y para celebrar tal acontecimiento, se estrenó en el Palacio de la Zarzuela, El laurel de Apolo, primera parte de El golfo de las sirenas, obra teatral y musical -una zarzuela- de Calderón, inspirada en la Odisea de Homero. Estas primeras zarzuelas eran puro divertimento, no pretendían ser otra cosa que un alegre pasatiempo. Y con ese espíritu triunfal que otorga el “laurel”, símbolo de la Victoria, se daba la bienvenida a un futuro Rey.

Velázquez no esperó al futuro para retratar al niño. Con su delantal blanco repleto de amuletos para alejar las enfermedades y el mal de ojo. Con su corto pelo rubio, con su mano derecha apoyada en el respaldo de una silla. Con su vestido principesco de tonos rojos y con la sola compañía de un perro de mirada melancólica, Velázquez pinta la ternura y el desamparo que el tiempo nos regala, en la figura de un niño que como él, pronto morirá.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada