"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dijous, 18 de febrer del 2016

Still Life


Sally Man

Still Life

13 d’octubre 2007

L'ésser humà sempre s'ha sentit interessat per totes aquelles coses i éssers que es mouen. Tanta ha estat la suggestió que ha manifestat pel fenomen del moviment, que no ha dubtat a procurar plasmar-ho d'una o d'una altra manera. La seva obstinació ha estat constant, ferma i decidida, i fins que no va aparèixer la fotografia, la pintura i l'escultura van ser les tècniques més apropiades per a aconseguir-ho.

No menys resolta ha estat també la seva propensió per a tot el contrari. La immobilitat sembla amagar un misteri d'una altra classe, un secret que sedueix i fa angúnia desvetllar. No obstant això l'audàcia humana no té límits.

L'art, i més concretament la pintura, va aconseguir convertir en gènere, el retrat de cossos morts, fonamentalment comestibles o d'adorn. Peces de caça, fruites i flors, incloent també gerros i plats, bàsicament, tot i que el repertori és inesgotable.

Llarga és també la tradició d'immortalitzar al mort deixant constància d'ell en el seu retrat, anterior a la defunció, o post mortem. Ja hem parlat d'això en altres ocasions.

En tots aquests casos ens passegem al llarg d'un límit no marcat per cap senyal, o marca a terra.

El plaer de retratar cadàvers, siguin humans, animals, o vegetals, com ho és un preciós ram de flors, és una manera esbiaixada de captar un aspecte de la bellesa que moltes vegades se'ns escapa davant l'allau d'emocions que provoca la mort . Però només és en aquesta oportunitat, on tenim la fortuna de contemplar i gaudir l'ombra que projecta aquest secret que s'esvaeix.

No el secret i sí l'ombra.

És ella la que empal·lideix com si s'apagués el sol. Aquest que un dia va ser déu i que ara no és res més que un estel. Així doncs, el secret roman mentre un núvol fosc fuig de nosaltres.

És un desmai? o potser és un miracle morir? Aquesta és la seva bellesa? O tot el contrari? La constatació més terrible de la preeminència de les lleis físiques? El seu compliment inexorable?

És una sentència? El final d'una riallada?

O la mort és una simple casualitat, una nefasta sort?

Perquè jo no crec en el destí, ni que res estigui escrit. Ni tan sols crec que hàgim de morir-nos. Jo no em crec això.

No crec que hàgim de perdre la vida necessàriament, o pitjor, innecessàriament. Morir en vida, és clar, no viure després de morir que és una altra cosa molt diferent; segurament també un engany, un engany, una mentida.

Estic segur que gairebé ningú ho creu, ningú creu que morirà, menteixen quan diuen que sí. El que passa és que no s'atreveixen a manifestar-ho en públic

La "Natura morta" és l'expressió que el català utilitza per plasmar les coses inanimades, terme sens dubte fatalista i rotund, poc donat a la subtilesa, fins i tot contradictori. Els catalans no hem estat mai bons filòsofs. Sants sí, industrials, comerciants i artistes també, però no filòsofs.

Els anglosaxons en canvi, irònics ells, a la "Natura morta" l'anomenen "Still life", "gairebé vida", "fins i tot en vida", "encara viva". Sembla una broma macabra, una bona ironia del millor dels humors negres. Tot i que la fotografia que encapçala el text, realitzada per Sally Mann, ens descorda l'estómac perquè ens mostra el sarcasme i la veritat del viure i el morir.

Però també ens tempta i sedueix aquesta lògica. Aquest ordre diferent, potser un preàmbul, un aperitiu d'això que hauran de trobar aquells que tinguin la dissort de morir-se.

Quina classe d'alfabet fan servir els morts? És aquesta nena una nena ?, o és l'alè d'algun monstre al qual encara no han posat nom?

Jo crec que cap de les dues coses, i les dues coses al mateix temps. Crec que és un àngel, un àngel que riu.

De què riu?

Se’n riu del riure. Que és una manera divertida i senzilla de ser poc assenyat, perquè els àngels estan una mica bojos, per això són això que són.

Àngels?

No, amnèsics. L'eternitat no es pot recordar tota, és impossible, és massa llarga, o ràpida, per això riuen, perquè no poden recordar gairebé res. Excepte la seva pròpia risa.

En l'eternitat no hi ha diferència entre un segon i un eó.

Aquest és el món del més enllà. El que ens espera si ens morim.

I sincerament no m'agrada. Prefereixo seguir estant viu. Encara que sigui "Still life", o si m'apures, mig mort.

O el que sigui.

--------------------------

Still Life



13 Octubre 2007

El ser humano siempre se ha sentido interesado por todas aquellas cosas y seres que se mueven. Tanta ha sido la sugestión que ha manifestado por el fenómeno del movimiento, que nunca ha dudado en procurar plasmarlo de una o de otra manera. Su empeño ha sido constante, firme y decidido, y hasta que no apareció la fotografía, la pintura y la escultura fueron las técnicas más apropiadas para conseguirlo.

No menos resuelta ha sido también su propensión para todo lo contrario. La inmovilidad parece esconder un misterio de otra clase, un secreto que seduce y da reparo desvelar. Sin embargo la audacia humana no tiene límites.

El arte, y más concretamente la pintura, consiguió convertir en género, el retrato de cuerpos muertos, fundamentalmente comestibles o de adorno. Piezas de caza, frutas y flores, incluyendo también jarrones y platos, básicamente, aunque el repertorio es inagotable.

Larga es también la tradición de inmortalizar al muerto dejando constancia de él en su retrato, anterior a la defunción, o post mortem. Ya hemos hablado de ello en otras ocasiones.

En todos esos casos nos paseamos a lo largo de un linde no marcado por ninguna señal, o marca en el suelo.

El placer de retratar cadáveres, sean humanos, animales, o vegetales, como lo es un precioso ramo de flores, es una manera sesgada de captar un aspecto de la belleza que muchas veces se nos escapa ante la avalancha de emociones que provoca la muerte. Pero solamente es en esta oportunidad, donde tenemos la fortuna de contemplar y disfrutar la sombra que proyecta ese secreto que se desvanece.

No el secreto y sí la sombra.

Es ella la que palidece como si se apagara el sol. Ése que un día fue dios y que ahora no es nada más que una estrella. Así pues, el secreto permanece mientras una nube oscura huye de nosotros.

¿Es un desvanecimiento? o ¿quizás es un milagro morir? ¿Esa es su belleza? ¿O todo lo contrario? ¿La constatación más terrible de la preeminencia de las leyes físicas? ¿Su cumplimiento inexorable?

¿Es una sentencia? ¿El final de una carcajada?

¿O la muerte es una simple casualidad, una nefasta suerte?

Porque yo no creo en el destino, ni que nada esté escrito. Ni siquiera creo que hayamos de morirnos. Yo no me creo eso.

No creo que tengamos que perder la vida necesariamente, o peor, innecesariamente. Morir en vida, claro, no vivir después de morir que es otra cosa muy distinta; seguramente también un engaño, una patraña, una mentira.

Estoy seguro que casi nadie lo cree, nadie cree que morirá, mienten cuando dicen que sí. Lo que ocurre es que no se atreven a manifestarlo en público

La “Naturaleza muerta” es la expresión que el castellano utiliza para plasmar las cosas inanimadas, término sin duda fatalista y rotundo, poco dado a la sutileza, incluso contradictorio. Los castellanos no han sido nunca buenos filósofos. Santos sí, místicos o guerreros, artistas también, pero no filósofos.

Los anglosajones en cambio, irónicos ellos, a la “Naturaleza muerta” la llaman “still life”, “casi vida”, “aun en vida”, "todavía viva". Parece una broma macabra, una buena ironía del mejor de los humores negros. Aunque la fotografía que nos encabeza el texto, realizada por Sally Mann, nos desabrocha el estómago porque nos muestra el sarcasmo y la verdad del vivir y el morir.

Pero también nos tienta y seduce esa lógica. Ese orden distinto, quizás un preámbulo, un aperitivo de eso que habrán de encontrar aquellos que tengan la desdicha de morirse.

¿Qué clase de alfabeto usan los muertos? ¿Es esa niña una niña?, ¿o es el aliento de algún monstruo al que todavía no han puesto nombre?

Yo creo que ninguna de las dos cosas, y las dos cosas al mismo tiempo. Creo que es un ángel, un ángel que se ríe.

¿De qué se ríe?

Se ríe de la risa. Que es una manera divertida y sencilla de estar poco cuerdo, porque los ángeles están un poco locos, por eso son eso que son.

¿Ángeles?

No, amnésicos. La eternidad no se puede recordar toda, es imposible, es demasiado larga, o rápida, por eso ríen, porque no pueden recordar casi nada. Excepto su propia risa.

En la eternidad no hay diferencia entre un segundo y un eón.

Ése es el mundo del más allá. El que nos espera si nos morimos.

Y sinceramente no me gusta. Prefiero seguir estando vivo. Aunque sea “still life”, o si me apuras, medio muerto.

O lo que sea.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada