"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

divendres, 11 de març de 2016

Eve Marie Saint

Fotograma de la pel·lícula On the Waterfront

17 juny 2008

Eve Marie Saint

Es diu Eve Marie Saint, però amb un home al costat com Marlon Brando a punt de besar-te, poques i pocs podran mantenir la condició de santedat i no deixar-se vèncer pel desig de correspondre el petó.

Eve Marie Saint és una d'aquestes dones que són molt belles sense arribar a ser mai molt guapes. Sembla una contradicció, però no ho és, només una paradoxa. Aquest tipus d'aparents contrasentits succeeixen quan la persona concentra en un únic punt de la seva anatomia tot el seu interès. En aquest cas, i no és caure en el tòpic popular i vulgar, la seva mirada.

Eve Marie Saint és una d'aquestes dones que surten sempre plorades de casa. Netes, polides, pentinades, vestides, elegants i plorades. No obstant això aquesta és una condició que no es pot dissimular ni amagar. Plorar personalitza els ulls i la resta de la cara, ja que es plora amb tot ella i amb el cos també. Els ulls d'Eve Marie Saint estan sempre humits i els pòmuls li marquen un gairebé desapercebut rictus de prat verd, de malenconia estepària.

Això és el que els versats en plors qualifiquen com a "plor profund" "planctus profundus", que només els molt iniciats aconsegueixen després d'anys de pràctica i estudi, i que en la majoria d'ocasions no necessita de les llàgrimes, perquè de vegades, no són més que un senyal de superficialitat i engany donat el seu fàcil vessament.

Eve Marie Saint també és rossa, té el color perfecte que han de tenir les rosses, clar i pàl·lid, no el ros de les germàniques i tampoc el de les víkingues i sí el de les celtes i eslaves. No el ros del nord i sí el de l'est, o aquest que està a punt d'acompanyar al sol en la seva sortida.

La seva és una pal·lidesa que s'aconsegueix quan es té constantment el sol a l'esquena i lleugerament a la teva dreta, baix en l'horitzó. Dono per descomptat que es mira sempre a l'oest perquè, d'altra banda, és l'únic que té sentit mirar. És l'únic lloc on val la pena anar, allà han anat sempre tots, allà on les naus s'estimben en el gran abisme.

No obstant això, la veritable blancor de pell, per ser-ho de veritat, ha de tenir els adequats i precisos tocs de rosa i totes les escales necessàries de vermells i rosats en els llocs adequats del cos. Territoris gairebé sempre secrets, i que sospitem i gairebé advertim està a punt de desvetllar al senyor Brando sense necessitat d'haver d'usar res més que la seva mirada.

Encara que hi ha algunes d'aquestes parts acolorides que destaquen a simple vista: les articulacions, els colzes, els genolls, els canells, les articulacions dels dits i els talons. I en alguns casos el nas i les orelles. També hi ha els racons íntims i amagats, aquests territoris secrets de què parlàvem, com les aixelles i el mateix sexe, que en algunes races de color canyella s'enfosqueix d'una manera molt característica i pronunciada recordant ancestres encara més foscos.

Per a nosaltres és molt important la zona del taló d'Aquil·les. Pensem que ella és clau i estratègica. Des d'un punt de vista arquitectònic i morfològic sens dubte ho és perquè sosté el cos amb tot el seu pes, i ha de resistir i propulsar al mateix temps els envits i la força que les cames confereixen.

Però és també un punt simbòlicament i poètica interessant. Ho va ser per a Helena. Ho va ser per Homer. I ho va ser per a nosaltres. És prim, rígid i elàstic, és allà on acaba la cama i s'uneix amb el peu. El taló d'Aquil·les és important perquè ha d'estar pintat amb un rosa una mica fosc, potser una mica brut, rosa gris, un pel aspre, però no massa. Està prop de terra, però és allà on també portava Mercuri les seves ales.

Uns pocs plecs en aquest taló quan es col·loca el peu de puntetes seran els necessaris per dotar-lo de calidesa i misteri. Aquestes arrugues o plecs confereixen al seu propietària bona part de la seva sensual morbositat. Aquestes vermellors, aquestes zones rosàcies i fosques, amb una gota de blau vena, sempre ens anticipen un secret, una endevinalla, un duplicitat, els plecs del seu sexe profund.

Amb elles, amb aquestes lleus rugositats en el seu taló, aconseguirà la nostra dama la tènue foscor que la converteix en ombra, i, quan arribi el moment, la tremolor, que començant al peu la seguirà després per les cames i acabarà per arribar-li a la boca, per aturar-se un instant en ella i demanar que la besem.

I això haurem de fer, amb els ulls tancats, naturalment, i sense mirar, amb atenció, amb tota l'atenció del món. Després, després, sabrem si realment és les tres coses al mateix temps o cap d'elles. Eva, Maria o Santa.

Sigui el que sigui no importa el més mínim, del que es tracta és que sigui el que li doni la gana perquè a mi ja m’estan bé les tres o les seves contràries.

-----------------------------------

17 Junio 2008

Eve Marie Saint

Se llama Eve Marie Saint, pero con un hombre al lado como Marlon Brando a punto de besarte, pocas y pocos podrán mantener la condición de santidad y no dejarse vencer por el deseo de corresponderle el beso.

Eve Marie Saint es una de esas mujeres que son muy bellas sin llegar a ser nunca muy guapas.  Parece una contradicción, pero no lo es, solamente una paradoja. Ese tipo de aparentes contrasentidos suceden cuando la persona concentra en un único punto de su anatomía todo su interés.  En este caso, y no es caer en el tópico popular y vulgar, su mirada.

Eve Marie Saint es una de esas mujeres  que salen siempre lloradas de casa. Limpias, peinadas, vestidas, arregladas, elegantes y lloradas. Sin embargo esa es una condición que no se puede disimular ni esconder. Llorar personaliza los ojos y el resto del rostro, pues se llora con todo él y con el cuerpo también.  Los ojos de Eve Marie Saint están siempre húmedos y los pómulos le marcan un casi desapercibido rictus de prado verde, de melancolía esteparia.

Eso es lo que los versados en lloros califican como “llanto profundo” “planctus profundus”, que solamente los muy iniciados consiguen tras años de práctica y estudio, y que en la mayoría de ocasiones no necesita de las lágrimas, porque, a veces, no son más que una señal de superficialidad y engaño dado su fácil derrame.

Eve Marie Saint también es rubia, tiene el color perfecto que deben de tener las rubias, claro y pálido, no el rubio de las germánicas y tampoco el de las vikingas y sí el de las celtas y eslavas. No el rubio del norte y sí el del este, o ese que está a punto de acompañar al sol en su salida.

La suya es una palidez que se consigue cuando se tiene constantemente el sol a tus espaldas y ligeramente a tu derecha, bajo en el horizonte. Doy por supuesto que se mira siempre al oeste porque, por otra parte, es lo único que tiene sentido mirar. Es el único lugar donde vale la pena ir, allí han ido siempre todos, allí es donde las naves se despeñan en el gran abismo.

Sin embargo, la verdadera  blancura de piel, para serlo de verdad, debe tener los adecuados y precisos  toques de rosa y todas las escalas necesarias de rojos y sonrosados en los lugares adecuados del cuerpo. Territorios casi siempre secretos, y que sospechamos y casi advertimos  está a punto de desvelar al señor Brando sin necesidad de tener que usar nada más que su mirada.

Aunque hay algunas de esas partes coloreadas que destacan a simple vista: las articulaciones, los codos, las rodillas, las muñecas, los nudillos de los dedos y los talones.  Y en algunos casos la nariz y las orejas. También están los rincones íntimos y escondidos, esos territorios secretos de que hablábamos, como las axilas y el propio sexo, que en algunas razas de color canela se oscurece de una manera muy característica y pronunciada recordando ancestros todavía más oscuros.

Para nosotros es muy importante la zona del talón de Aquiles. Pensamos que ella es clave y estratégica. Desde un punto de vista arquitectónico y morfológico sin duda lo es porque sostiene el cuerpo con todo su peso, y debe resistir y propulsar al mismo tiempo los envites y la fuerza que las piernas confieren.

Pero es también un punto simbólica y poéticamente interesante. Lo fue para Helena. Lo fue para Homero. Y lo fue para nosotros. Es delgado, rígido y elástico, es allí donde termina la pierna y se une con el pie. El talón de Aquiles es importante porque debe de estar pintado con un rosa un tanto oscuro, quizás un poco sucio, rosa gris, algo áspero, pero no demasiado. Está cerca del suelo, pero es allí donde también llevaba Mercurio sus alas.

Unos pocos pliegues en ese talón cuando se coloca el pie de puntillas serán los necesarios para dotarlo de calidez y misterio. Esas arrugas  o pliegues conferirán a su propietaria buena parte de su sensual morbosidad. Esas rojeces, esas zonas rosáceas y oscuras, con una gota de azul vena, siempre nos anticipan un entresijo, una adivinanza, una doblez, los pliegues de su sexo profundo.

Con ellas, con esas leves rugosidades en su talón, conseguirá nuestra dama la tenue oscuridad que la convierte en sombra, y, cuando llegue el momento, el temblor, que empezando en el pie le seguirá luego por las piernas y terminará por llegar a la boca, para detenerse un instante en ella y pedir que la besemos.

Y eso deberemos hacer, con los ojos cerrados, naturalmente, y sin mirar, con atención, con toda la atención del mundo. Luego, después, sabremos si realmente es las tres cosas al mismo tiempo o ninguna de ellas. Eva, María o Santa.

Sea lo que sea no importa lo más mínimo, de lo que se trata es que sea lo que le dé la gana porque a mí ya me están bien las tres o sus contrarias.



4 comentaris:

  1. Un escrit que hauria pogut signar el mateix Alfred Hitchcock!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sícoris, ets molt amable, però ja m'explicaràs l'associació que fas amb l'Alfred Hitchcock.

      Elimina
    2. Faig l'associació perquè la teva descripció d'Eva Marie Saint, que va treballar amb Hitchcock a "Con la muerte en los talones", m'ha recordat la preferència del director per les actrius rosses d'aparença glacial. Així li ho va confirmar a Truffaut al famós llibre-entrevista, i així ho recull també Serge Koster a “Las fascinantes rubias de Alfred Hitchcock”, publicat no fa gaire per l'editorial Periférica. Sobre la Saint, Koster diu:

      "Eva Marie Saint, la más insensible de las rubias del director británico se revela también como la más ardiente de las mujeres. Prodigiosa la escena del vagón restaurante en ‘Con la muerte en los talones’ (1959) que, con su coqueto traje de chaqueta negro, su pelo impecable, como recién salida de la peluquería, y luciendo una sonrisa burlona que es una invitación a la prudencia tanto como a la depravación”.

      Elimina
  2. Moltes gràcies, Sícoris, ets molt amable i ho dius molt bé, l'aparença glacial d'aquestes roses, sembla ser que només era això, aparent, però aquesta és una cosa que no sabrem mai del cert. Millor així.

    ResponElimina