Béla Lugosi

Béla Lugosi

29 novembre de 2006

Béla Lugosi

A Ed Wood li cap l'honor i el mèrit de ser considerat el pitjor director de la història del cinema. No obstant això, va dirigir una de les escenes més ingènues, commovedores i estranyament poètiques que s'hagin pogut realitzar, malgrat, fins i tot, la seva tosquedat. Aquests pocs metres de cel·luloide es troben al principi de la seva pel·lícula Pla 9 from Outer Space, la seva pitjor pel·lícula. És en realitat una escena de cinema mut si un aconsegueix escapar-se de l'estúpida veu en off del seu director. En ella, el seu únic protagonista és l'hongarès Béla Lugosi. La càmera roman gairebé fixa, oscil·lant, amb una lleu panoràmica cap a l'esquerra i amb uns pocs talls innecessaris.

Les imatges ens mostren en blanc i negre a Béla Lugosi sortir de la seva residència, amb barret, bastó i vestit amb un abric llarg i una capa curta, tots dos negres. És tan alt com la casa prefabricada, o aquesta és tan minúscula que al seu costat sembla una casa de nines. Lentament s'acosta a unes plantes que hi ha al seu esclarissat i escanyolit jardí, a la seva dreta, davant del pòrtic i que alberguen unes poques flors. Arrenca una d'elles i l’olora, es dóna mitja volta i la flor se li cau d'entre els dits en un gest de desànim. En donar-se compte, no la recull del terra, després es tapa els ulls en un gest d'aflicció. Amb la mateixa parsimònia abandona l'enquadrament per no aparèixer més, ni a la pel·lícula ni a la vida. Això és tot, l'escena amb prou feines dura no més d'un parell de minuts. Al cap d'uns dies, el 16 d'agost de 1956, Béla Lugosi moria d'un atac al cor.

La bondat, la veritat i el simbolisme d'aquesta escena resideixen en la senzillesa de la seva execució, en la pobresa de mitjans i en la simplicitat estètica narrada, més les circumstàncies que ningú veu i que s'amaguen darrere de cada d’un dels pocs fotogrames que componen aquest humil poema visual, incrustat, gairebé sense voler, gairebé per casualitat, en una horrorosa i ridícula pel·lícula de terror.

Quan va rodar Pla 9 from Outer Space Béla Lugosi feia ja temps que era un morfinòman i feia ja temps que també era un ancià solitari i malalt. L'admiració i la devoció desmesurada que per ell sentia Ed Wood, el reconfortaven, i l'entusiasme infantil d'aquest director empenyien a l'oblidat Béla Lugosi cap a la que ell va creure era la seva darrera oportunitat. A ella es va agafar el pobre vampir que ja començava a veure com s'acostava la llum que el mataria. Per això se li va escapar la flor d'entre els dits pàl·lids, i per això també va amagar o es va tapar els ulls, ocultant-se d'aquesta llum assassina que l'esperava a l'altre costat.

Ed Wood va filmar al seu actor preferit amb un blanc i negre somort, i sense proposar-s'ho, o potser sí, va aconseguir el gris adequat per a una escena muda que converteix els espectadors en sords i als personatges en flors mortes.

¿Quina pena embargava a Béla Lugosi en veure la seva flor a terra? Per saber-ho haurem de traspassar aquesta línia invisible que hi ha entre les flors i nosaltres. Però almenys ara ja sabem, gràcies al pitjor director de cinema de tots els temps, quina classe de llum il·lumina l'altre costat. Dràcula i els àngels existeixen, no en tinc cap mena de dubte.

---------------------------

29 de noviembre de 2006

Béla Lugosi

A Ed Wood le cabe el honor y el mérito de ser considerado el peor director de la historia del cine. Sin embargo, dirigió una de las escenas más ingenuas, conmovedoras y extrañamente poéticas que se hayan podido realizar, a pesar e incluso de su tosquedad. Estos pocos metros de celuloide se encuentran al principio de su película Plan 9 from Outer Space, su peor película. Es en realidad una escena de cine mudo si uno consigue extraerse de la estúpida voz en off de su director. En ella, su único protagonista es el húngaro Béla Lugosi. La cámara permanece casi fija, oscilante, con una leve panorámica hacia la izquierda y con unos pocos cortes innecesarios.

Las imágenes nos muestran en blanco y negro a Béla Lugosi salir de su residencia, con sombrero, bastón y vestido con un abrigo largo y una capa corta, ambos negros. Es tan alto como la casa prefabricada, o ésta es tan minúscula que a su lado parece una casa de muñecas. Lentamente se acerca a unas plantas que hay en su ralo y escuálido jardín, a su derecha, frente al pórtico y que albergan unas pocas flores. Arranca una de ellas y la huele, se da media vuelta y la flor se le cae de entre los dedos en un ademán de desaliento. Al darse cuenta, no la recoge del suelo, esconde los ojos tras esa misma mano en un gesto de aflicción. Con la misma parsimonia abandona el encuadre para no aparecer más, ni en la película ni en la vida. Eso es todo, la escena  apenas dura no más de un par de minutos. Al cabo de unos días, el 16 de agosto de 1956, Béla Lugosi moría de un ataque al corazón.

La bondad, la verdad y el simbolismo de esta escena residen en la sencillez de su ejecución, en su torpeza, en la pobreza de medios y en la simpleza estética narrada, más las circunstancias que nadie ve y que se esconden detrás de cada uno de los pocos fotogramas que componen este humilde poema visual, incrustado, casi sin querer, casi por casualidad, en una horrenda y ridícula película de terror. 

Cuando rodó Plan 9 from Outer Space Béla Lugosi hacía ya tiempo que era un morfinómano y hacía ya tiempo que también era un anciano solitario y enfermo. La admiración y la devoción desmesurada que por él sentía Ed Wood, lo reconfortaban, y el entusiasmo infantil de ese director empujaban al olvidado Béla Lugosi hacia la que él creyó era su última oportunidad. A ella se agarró el pobre vampiro que ya empezaba a ver como se acercaba la luz que lo mataría. Por eso se le escapó la flor de entre los dedos blancos y por eso también escondió o se tapó los ojos, ocultándolos de esa luz asesina que lo esperaba al otro lado.

Ed Wood filmó a su actor preferido con un blanco y negro mortecino, y sin proponérselo, o quizás sí, consiguió el gris adecuado para una escena muda que convierte a los espectadores en sordos y a los personajes en flores muertas.

¿Qué pena embargaba a Béla Lugosi al ver su flor en el suelo? Para saberlo habremos de traspasar esa línea invisible que hay entre las flores y nosotros. Pero al menos ahora ya sabemos, gracias al peor director de cine de todos los tiempos, qué clase de luz ilumina el otro lado. Drácula y los ángeles existen, no tengo ninguna duda.