"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 1 de març de 2016

La bondat de les dones

Carmen Bastián de Fortuny


13 gener 2007

La bondat de les dones

La pintura escandalosa més famosa de la història és, segurament, l'orgullosa Olimpia de Manet. No obstant això Marià Fortuny, amb molta més modèstia va aconseguir alguna cosa molt millor, retratar la jove gitana Carmen Bastián, aixecant-se només la faldilla per mostrar-nos explícitament a tots els que la mirem el seu frondós sexe.

Carmen és una noia molt guapa, morena, de pell canyella, torrada com una pinya i perfumada de sí mateixa, que jugant es resisteix al que el pintor li demana i que, jugant també, finalment es deixa convèncer per ell. I entre rialles i picardies s'aixeca la faldilla per mostrar-nos la seva segona boca, frondosa, salvatge, secreta i també voraç. Estirada de dreta a esquerra no esperava la nostra visita, però ja que hi som i sense saber qui som ens oferirà allò que ningú coneix.

Olímpia és completament diferent. Asseguda d'esquerra a dreta ella sí que ens està esperant. Amb aire altiu no es sorprèn de la nostra visita, ja sap qui som i a què hem vingut. Manet la va pintar amb un fons fosc, com la pell de la seva serventa, perquè així els llençols blancs del seu llit acullin degudament el rosat de la seva carn. Aquest contrast de colors, clarors i foscors aconsegueix proporcionar tant volum al seu cos nu que acaba per sobresortir del quadre i permetre'ns a nosaltres, espectadors enlluernats, tocar-la. La seva mà esquerra es posa sobre la cuixa dreta ocultant el borrissol del seu pubis, si és que encara el conserva. Més tímida en la seva postura que la Maca de Goya, és, però, més descarada per la seva mirada directa i desafiant. Inquisidora, ens observa i examina, i segons sigui el que li donem, ella ens donarà, simulant donar-se perquè li donem més del que ja l’hi hem donat, que és més del que ens ha demanat, que ja és molt. I després de nosaltres, altres, i altres més després, en fila o asseguts en els seus salons fruint del plaer de mirar les pintures de dones nues penjades de les parets, o a aquestes mateixes dones passejant gandules davant de nosaltres o assegudes indolents al nostre costat. Aquest és el tracte, doncs hi ha tracte. Amor tractat perquè sembli que no hi ha tracte o perquè sembli que no hi ha amor que de tot hi ha als salons de l’Olimpia, aquesta dona que aconsegueix estar dreta estant ajaguda, sense ni tan sols mirar les flors que l'esclava li porta d'un admirador .

James G. Ballard va publicar en 1991 La bondat de les dones. Novel·la autobiogràfica, on narra, entre moltes altres coses, la mort de la seva esposa i les relacions que manté amb diverses dones, entre elles la seva cunyada. En cap moment s'esmenta el títol del seu llibre, ni explícita, ni implícitament. No hi ha cap paràgraf on aparegui la frase: "la bondat de les dones", deixant doncs al lector la feina de deduir i esbrinar en què consisteix tal cosa, si és que tal cosa existeix i no és una mera invenció del seu autor, un home, profundament afligit per la mort accidental i desgraciada de la seva esposa i mig embogit per la deriva de drogues i alcohol en la qual submergeix la seva vida a partir de llavors, i on ha d'assumir la promiscuïtat salvatge d'una de les seves amants que va i ve sense dir ni hola ni adéu.

Lawrence Durrell va publicar en 1957 Justine, la primera de les novel·les del seu Quartet d'Alexandria. En ella, un home que ha de tenir cura d'una filla que no és seva s'enamora d'una dona, Justine, que tampoc és seva ni de ningú. Ella li correspondrà tant com a molt i tant com no res. Anant i venint, estant i marxant, en una Alexandria que, ara sí, ja no existeix. Aquesta Justine de la qual ens parla Durrell, no és la fantasia que es va imaginar el Marquès de Sade, sinó una de pitjor o de diferent.

Fortuny va morir jove, com correspon a tot un virtuós que va arribar a ser un geni. Malgrat la seva curta vida va tenir el temps suficient i el privilegi de retratar a Carmen Bastián, aquesta nena dona que li va ensenyar -i a l'ensenyar-li a ell ens ho ensenya a tots- allò que un altre pintor, Courbet, va anomenar: L'origen del món i del que va pintar un primer pla banal, massa obvi i elemental. Difícil treball aquest de pintar, i més difícil encara aquest d'ensenyar perquè mirem i no deixem de mirar allò que va ser creat per ser mirat alhora que amagat

Olimpia de Manet

13 de enero del 2007

La bondad de las mujeres

La pintura escandalosa más famosa de la historia es, seguramente, la orgullosa Olimpia de Manet. Sin embargo Mariano Fortuny, con  mucha más modestia logró algo mucho mejor, retratar a la joven gitana Carmen Bastián, levantándose solamente la falda para mostrarnos explícitamente a todos los que la miramos su tupido sexo.

Carmen es una muchacha muy guapa, morena, de piel canela, tostada como una piña y perfumada de sí misma, que jugando se resiste a eso que el pintor le pide y que, jugando también, finalmente se deja convencer por él. Y entre risas y picardías se levanta la falda para mostrarnos su segunda boca, frondosa, salvaje, secreta y también voraz. Tumbada de derecha a izquierda no esperaba nuestra visita, pero ya que hemos llegado y sin conocernos de nada nos ofrecerá aquello que nadie conoce.

Olimpia es completamente distinta. Sentada de izquierda a derecha ella sí que nos está esperando. Con aire altivo no se sorprende de nuestra visita, ya sabe quienes somos y a qué hemos venido. Manet la pintó con un fondo oscuro, como la piel de su sirvienta, para que así las sábanas blancas de su cama acojan debidamente el sonrosado de su carne. Este contraste de colores, claridades y oscuridades consigue proporcionar tanto volumen a su cuerpo desnudo que acaba por sobresalir del cuadro y permitirnos a nosotros, espectadores deslumbrados, tocarla. Su mano izquierda se posa sobre su muslo derecho ocultándonos el vello de su pubis, si es que aún lo conserva. Más recatada en su postura que la Maja de Goya, es sin embargo más descarada por su mirada directa y desafiante. Inquisidora, nos observa y examina, y según sea lo que le demos, ella nos dará, simulando darse para que le demos más de lo que ya les hemos dado, que es más de lo que nos ha pedido, que ya es mucho. Y después de nosotros, otros, y otros más después, en fila o sentados en sus salones degustando el placer de mirar las pinturas de mujeres desnudas colgadas de sus paredes, o a esas mismas mujeres paseando holgazanas ante nosotros o sentadas indolentes a nuestro lado. Ese es el trato, pues hay trato. Amor tratado para que parezca que no hay trato o para que parezca que no hay amor que de todo hay en los salones de Olimpia, esa mujer que consigue estar erguida estando tumbada, sin ni siquiera mirar las flores que la esclava le lleva de un admirador.

James G. Ballard publicó en 1991 La bondad de las mujeres. Novela autobiográfica, donde narra, entre muchas otras cosas, la muerte de su esposa y las relaciones que mantiene con varias mujeres, entre ellas su cuñada. En ningún momento se menciona el título de su libro, ni explícita, ni implícitamente. No hay ningún párrafo donde aparezca la frase: “la bondad de las mujeres”, dejando pues al lector el trabajo de deducir y averiguar en qué consiste tal cosa, si es que tal cosa existe y no es una mera invención de su autor, de alguien, de un hombre,  profundamente afligido por la muerte accidental y desgraciada de su esposa y medio enloquecido por la deriva de drogas y alcohol en la que sumerge su vida a partir de entonces, y donde debe asumir la promiscuidad salvaje de una de sus amantes que va y viene sin decir ni hola ni adiós.

Lawrence Durrell publicó en 1957 Justine, la primera de las novelas de su Cuarteto de Alejandría. En ella, un hombre que debe cuidar de una hija que no es suya se enamora de una mujer, Justine, que tampoco es suya ni de nadie. Ella le corresponderá tanto como mucho y tanto como nada. Yendo y viniendo, estando y marchándose, en una Alejandría que, ahora sí, ya no existe. Esa Justine de la que nos habla Durrell, no es la fantasía que se imaginó el Marqués de Sade, sino una de peor o de diferente.

Fortuny murió joven, como corresponde a todo un virtuoso que llegó a ser un genio. A pesar de su corta vida tuvo el tiempo suficiente y el privilegio de retratar a Carmen Bastián, esa niña mujer que le enseñó -y al enseñárselo a él nos lo enseña a todos-  aquello que otro pintor, Courbet, llamó: El origen del mundo y del que pintó un primer plano banal, demasiado obvio y elemental. Difícil trabajo ese de pintar, y más difícil todavía ese de enseñar para que miremos y no dejemos de mirar aquello que fue creado para ser mirado a la vez que escondido. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada