"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 5 d’abril de 2016

Christian Dior


3 de febrer de 2007

Christian Dior

Christian Dior va re col·locar totes les peces que conformen el cos femení en el lloc que els correspon. El va reordenar de manera que aconseguí que les cames sustentessin el tronc, que en la part inferior estigués el maluc, amb el seu ventre davant i les seves natges darrere, després la cintura, l'estómac, el pit i les espatlles. Que d'elles sortissin els braços i que sostinguessin també el cap. Exactament igual que la distribució que les dones tenen al néixer.

El cos de l'home té tres ancoratges que el subjecten a terra, les dones quatre. Aquests amarratges els retenen impedint que alcin el vol, o pitjor, que les partícules que conformen la seva massa corporal es volatilitzin com el pol·len de les flors.

Els de l'home són: el cap, les espatlles, i la cintura, just cinc centímetres per sobre del maluc. A la dona li hem d'afegir el dels pits. Que elles posseeixin un agafador més i que els seus malucs siguin més pronunciades, indica clarament la seva condició terrenal poc propensa als desvaris eteris malgrat els seus somnis.

Aquesta morfologia, encara que menys musculosa, les compacta més. El cos de l'home pot ser dibuixat, les dones necessiten un escultor. Gastronòmicament parlant elles també són éssers comestibles com tothom sap, però no són pas una sopa lleugera, són un brou espès, segurament de tubercles. Aquests interessants vegetals-talps ens indiquen sense retòrica que la propensió femenina fonamental és l'espeleologia. Potser per això les professions en les que més destaquen són la psicologia i la medicina, especialment la psiquiatria i la cirurgia. Les estadístiques també afirmen que són molt hàbils en l'enginyera de mines i túnels. En aquestes profunditats demostren ser excel·lents excavadores de cossos i d'ànimes. I per fer-ho, i fer-ho d'acord com elles ho fan, es necessita tenir molt ben ensinistrada la capacitat de prestar atenció a una sola cosa. Això que es diu "l’efecte túnel" i que experimenten els ebris, els moribunds i els enamorats. Poden fer moltes coses al mateix temps, més que els homes, però, i també més que ells, centrar-se en un sol objectiu.

Christian Dior, potser per ser homosexual, o almenys per ser solter com Balenciaga, o per ambdues circumstàncies al mateix temps, va posseir la suficient sensibilitat per adonar-se de totes aquestes coses per si sol, sense necessitat d'haver d'escoltar les opinions dels altres i molt menys les de les pròpies dones, que ignoren sense saber que ho ignoren, els detalls de la seva condició. Aquesta és una circumstància que no les desmereix en absolut, tot el contrari, ja que és un requisit fonamental per afrontar la responsabilitat de donar a llum a través d'aquestes amples malucs que Christian Dior va saber mirar i pensar tan encertadament, responsabilitat que, fins al dia d'avui, ha sustentat el món mentre els homes jugaven amb ximpleries i estupideses.

La cintura és el centre de gravetat visual i estètic del cos humà. Les dones presenten més desenvolupada que els homes aquesta modulació anatòmica. En ella, el melic es converteix en l’ónfalos, el rovell a la qual s'accedeix a través dels orificis corporals i la coroneta cranial. Al llarg de la història aquest centre de gravetat ha estat alterat per convencions culturals i prejudicis morals i estètics, desplaçant-se a través de l'anatomia humana cap amunt o cap avall, ancorant-se, segons el cas, en cada un dels replans que va trobant la mirada. La importància poètica i fisiològica d'aquest plexe anomenat cintura, queda demostrada també en els artefactes mecànics que, a manera d'armadures medievals, arribaven a modelar éssers més propers als cyborgs o robots que a les belles femelles de la nostra espècie. Mirinyacs, crinolines, polissons, cossets, cotilles i faixes, que elevaven pits, augmentaven els malucs i constrenyien la cintura fins a extrems tan impossibles com ho fan avui els implants i els estranys i sospitosos canvis de la cirurgia estètica, d'una bellesa i sensualitat igualment estereotipades.

Els burques, els mocadors, les mantellines, totes elles i d’altres, reposen al cap, com els barrets i turbants. Les capes i les túniques a les espatlles. La moda imperi que va vestir a la cort de Napoleó, va descobrir el pit com la plataforma ideal per despenjar el pes formidable d'un bell i eteri vestit de gasa. Les faldilles i els pantalons, naturalment, sorgeixen de la cintura, des d'ella es projecten i d'ella obtenen el seu caràcter i personalitat.

La cintura, és el lloc on es produeix la inflexió formal, el tret característic de la silueta de l'ésser humà. És allò que ens permet reconèixer el perfil de la nostra ombra i així saber que ella és la nostra i no pertany a un altre ésser. Aquest descobriment és tan important com el reconeixement de si mateixos que fan els humans i alguna que una altra espècie animal davant del mirall. El que no sabem encara és si aquests són capaços de reconèixer la seva pròpia ombra o s'espanten d'ella com Bucèfal, el cavall d'Alexandre.

Hem dit que la cintura és una marca de fàbrica de l'homo sapiens, i la de les dones demostra de forma científica el seu avantatge enfront de la de la seva parella masculina. La dispersió emocional i l'eufòria descontrolada que el món va viure en el període d'entreguerres, els anomenats "feliços anys vint", va produir una deformació patològica en aquesta cintura femenina que va consistir en situar el centre de gravetat per sota de les natges, a mig camí del pubis i dels genolls. Els mateixos moviments del Xarleston són una conseqüència directa de tal despropòsit.

La guerra i les seves necessitats vitals masculinitzaren la moda femenina, militaritzant els vestits i eixamplant les espatlles. La civilització va haver d'esperar al final de la contesa per veure aparèixer un geni que, encara que gros i físicament més semblant a una pera que a una pastanaga, va saber veure amb els seus ulls privilegiats l'ordre de les coses visuals, que és com dir del món sencer. Christian Dior, des de París, va inventar el New Look, circumstància que demostra, però, que no era perfecte, ja que si bé sabia vestir i mirar a les dones, no sabia posar noms a la coses i va deixar que Carmel Snow, la directora de l' revista nord-americana Haper’s Bazaar, batejar el seu invent amb un neologisme que va fer fortuna.

Christian Dior va ser un "home-dona", particularitat tan prometedora i fèrtil, com també ho va ser Coco Chanel, una autèntica "dona-home", però aquesta és ja una altra història.

-----------------------------------------

3 de febrero de 2007

Christian Dior

Christian Dior recolocó todas las piezas que conforman el cuerpo femenino en el lugar que les corresponde. Lo reordenó de tal manera que consiguió que las piernas sustentaran el tronco, que en su parte inferior estuviera la cadera, con su vientre delante y sus nalgas detrás, luego la cintura, el estómago, el pecho y los hombros. Que de ellos salieran los brazos y que sostuvieran también la cabeza. Exactamente igual que la distribución que las mujeres tienen al nacer.

El cuerpo del hombre tiene tres anclajes que lo sujetan al suelo, las mujeres cuatro. Esos amarres los retienen impidiendo que alcen el vuelo, o peor, que las partículas que conforman su masa corporal se volatilicen como el polen de las flores.

Los del hombre son: la cabeza, los hombros, y la cintura, justo cinco centímetros por encima de la cadera. A la mujer le hemos de añadir el de los pechos. Que ellas posean un asidero más y que sus caderas sean más pronunciadas, indica claramente su condición terrenal poco propensa a los desvaríos etéreos a pesar de sus ensoñaciones.

Esa morfología, aunque menos musculosa, las compacta más. El cuerpo del hombre puede ser dibujado, las mujeres necesitan un escultor. Gastronómicamente hablando las mujeres también son seres comestibles como todo el mundo sabe, no son una sopa ligera, son un caldo espeso, seguramente de tubérculos. Esos interesantes vegetales-topos nos indican sin retórica que la propensión femenina fundamental es la espeleología. Tal vez por eso las profesiones en las que más destacan son la psicología y la medicina, especialmente la psiquiatría y la cirugía. Las estadísticas también afirman que son muy  hábiles en la ingeniera de minas y túneles. En esas profundidades demuestran ser excelentes excavadoras de cuerpos y de almas. Y para hacerlo, y hacerlo conforme como ellas lo hacen, se necesita tener muy bien amaestrada la capacidad de prestar atención a una sola cosa. Eso que se llama “efecto túnel” y que experimentan los ebrios, los moribundos y los enamorados. Pueden hacer muchas cosas al mismo tiempo, más que los hombres, pero, y también más que ellos, centrarse en un solo objetivo.

Christian Dior, tal vez por ser homosexual, o al menos por ser soltero como Balenciaga, o por ambas circunstancias al mismo tiempo, poseyó la suficiente sensibilidad para darse cuenta de todas esas cosas por sí sólo, sin necesidad de tener que escuchar las opiniones de los demás y mucho menos las de las propias mujeres, que ignoran sin saber que lo ignoran, los pormenores de su condición. Esa es una circunstancia que no las desmerece en absoluto, todo lo contrario, pues es un requisito fundamental para afrontar la responsabilidad de dar a luz a través de esas anchas caderas que Christian Dior supo mirar y pensar tan acertadamente, responsabilidad que, hasta el día de hoy, ha sustentado el mundo mientras los hombres jugaban con tonterías y estupideces.

La cintura es el centro de gravedad visual y estético del cuerpo humano. Las mujeres presentan más desarrollada que los hombres esa modulación anatómica. En ella, el ombligo se convierte en el ónfalos, la yema a la que se accede a través de los orificios corporales y la coronilla craneal. A lo largo de la historia ese centro de gravedad ha sido alterado por convenciones culturales y prejuicios morales y estéticos, desplazándose a través de la anatomía humana hacia arriba o hacia abajo, anclándose, según el caso, en cada uno de los descansillos que va encontrando la mirada. La importancia poética y fisiológica de ese plexo llamado cintura, queda demostrada también en los artilugios mecánicos que, a modo de armaduras medievales, llegaban a modelar seres más cercanos a los cyborgs o robots que a las bellas hembras de nuestra especie. Miriñaques, crinolinas, polizones, corpiños, cotillas y fajas, que elevaban pechos, aumentaban las caderas y constreñían la cintura hasta extremos tan imposibles como lo hacen hoy los implantes y arreglos de la cirugía estética, de una belleza y sensualidad igualmente estereotipadas.

Los burkas, los pañuelos, las mantelinas, todas ellas y otras, reposan en la cabeza, como los sombreros y turbantes. Las capas y las túnicas en los hombros. La moda imperio que vistió a la corte de Napoleón, descubrió el pecho como la plataforma ideal  para descolgar el peso formidable de un bello y etéreo vestido de gasa. Las faldas y los pantalones, naturalmente, surgen de la cintura, desde ella se proyectan y de ella obtienen su carácter y personalidad.

La cintura, es el lugar donde se produce la inflexión formal, el rasgo característico de la silueta del ser humano. Es aquello que nos permite reconocer el perfil de nuestra sombra y así saber que ella es nuestra y no pertenece a otro ser. Este descubrimiento es tan importante como el reconocimiento de sí mismos que hacen los humanos y alguna que otra especie animal frente al espejo. Lo que no sabemos todavía es si éstos son capaces de reconocer su propia sombra o se asustan de ella como Bucéfalo, el caballo de Alejandro.

Hemos dicho que la cintura es una marca de fábrica del homo sapiens, y la de las mujeres demuestra de forma científica su ventaja frente a la de su pareja masculina. La dispersión emocional y la euforia descontrolada que el mundo vivió en el periodo de entreguerras, los denominados “felices años veinte”, produjo una deformación patológica en esta cintura femenina que consistió en colocar el centro de gravedad por debajo de las nalgas, a medio camino del pubis y las rodillas. Los mismos movimientos del Charlestón son una consecuencia directa de tal despropósito.

La guerra y sus necesidades vitales masculinizaron la moda femenina, militarizando los vestidos y ensanchando los hombros. La civilización hubo de esperar al final de la contienda para ver aparecer un genio que, aunque gordo y físicamente más parecido a una pera  que a una zanahoria, supo ver con sus ojos privilegiados el orden de las cosas visuales, que es como decir del mundo entero. Christian Dior, desde París, inventó el New Look, lo cual demuestra sin embargo, que no era perfecto, pues si bien sabía vestir y mirar a las mujeres, no sabía poner nombres a la cosas y dejó que Carmel Snow, la directora de la revista norteamericana Haper’s Bazaar, bautizara su invento con un neologismo que hizo fortuna.

Christian Dior fue un “hombre-mujer”, particularidad tan prometedora y fértil, como también lo fue Coco Chanel, una auténtica “mujer-hombre”, pero ésa es ya otra historia.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada