"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dissabte, 23 d’abril de 2016

Jean Giraud


12 juny 2006

Jean Giraud

Jean Giraud (Gir) va cedir la portada de la seva primera obra al seu propi mestre, Jijé. Avui dia segueix publicant els àlbums de El tinent Blueberry -una de les sèries més famoses del món del còmic- com a coautor al costat del seu guionista Charlier, tot i que aquest fa molts anys que va morir i ara és el mateix Giraud qui escriu les històries.

Jean Giraud és un artista de formació clàssica. El seu saber es fonamenta en un coneixement profund i exhaustiu de la figura humana i animal, del dibuix i del traç, tant a llapis com a pinzell. És directe en la línia com en la taca. Els seus blancs i negres són blancs i negres. La seva gamma cromàtica és completa i adequada. El tractament de la llum i de l'ombra és pulcrament efectiva. És un artista net i clar sense formar part de la famosa línia clara, encara que potser estigui, com ho estem gairebé tots, emocionalment influït per ella. Va ser deixeble dels grans mestres americans, Alex Raymond, Milton Canniff, Burne Hogarth i de la línia precisa de l’Harold Foster que, més tard, com a Moebius, va fer seva. El seu imaginari és la reinterpretació dels grans mites i velles històries del Western, com també de la més pura fantasia pseudocientífica, irònica i surrealista. Beu de fonts clàssiques i recents com el famós Dune de Brian Herbert, dels Diaris de les estrelles, de Stanislaw Lem i de l'obra gràfica de Philippe Druillet i el seu extraordinari Lone Sloane.

Jean Giraud és alhora Moebius, l'altra cara de la moneda d'un artista que té el difícil mèrit d'haver creat, sense cap mena de dubte, la millor obra del còmic universal: El garatge hermètic, que igual que El Quixot, és també ell un fulletó que vol ridiculitzar les velles i novel·leres històries, en aquest cas, de ciència ficció. Com l’Hidalgo de la Manxa, el Major Grubert, el seu protagonista, vesteix també, com el castellà, robes i vestimentes fora de lloc i antigues, en l'obra de Moebius sembla, amb el seu salacot, un tronat explorador africà de les velles èpoques imperials europees a l'Àfrica, i el món que recrea en el seu asteroide és igualment una Manxa que no existeix. Però el Major és un ésser solitari sense Sancho i encara que tingui la seva Dulcinea representada per una esplendorosa Madame Kovalsky. La galàxia Moebius inaugura la fantaciència moderna en la qual el futur està dins del nostre cap i la màgia consisteix a trobar una porta en un mur que no n’ofereix cap.

Però tan importants com els seus orígens han estat les seves conseqüències i les seves seqüeles; les seves aportacions iconogràfiques, el seu traç, la seva mirada i els seus paisatges, el contorn dels cossos dibuixats, la desolació dels dies assolellats juntament amb les tavernes plenes d'éssers impossibles com nosaltres, les seves Venècies celestials i els seus ocells de ciment, les seves Edenes i els seus Ciguri, han influït no només en el propi món del còmic, sinó també en el cinematogràfic (Star Wars). Tota la ciència ficció, i molt bona part de la iconografia moderna a partir dels setanta, són filles dels seus ulls.

En Moebius, la seva mirada irònica i visionària, el futur i el passat, la poesia i l'absurd tracen una línia contínua precisa i amable. Les seves vinyetes, tal com ell pretén, són d'un altre món. Els éssers que en elles apareixen i les històries que en elles es narren són, al mateix temps, estranyes i properes, tan rares com quotidianes, tan normals i conegudes que ens condueixen inevitablement a la conclusió que els veritables extraterrestres som nosaltres com ja ens va anticipar, en les seves cròniques, Ray Bradbury.

Gràcies a ell vam seguir llegint al final de cada capítol el màgic i humil conjur esperançat: "continuarà". Aquesta és una de les moltes raons per les que tots som el Major Grubert, i igual que l'enginyer Barnier cometrem també l'error fatal de fer entrar en ressonància el projector de partícules amb el calibra-nivells i destruir així una bonica nau cablera. Les conseqüències seran terribles i irreparables, els tres nivells de l'asteroide Ciguri es descompensaran inevitablement, igual que tots els nostres escrits i records revelant-se contra nosaltres per destituir-nos i ser lliures, per enderrocar la tirania que exercim sobre ells. Però l'enginyer Barnier ens sorprèn al revelar-se que és una noia, porta un abric de pell que jo mateix li vaig confeccionar en un altre món que va desaparèixer com ho farà aquest en el que ara visc perquè no podré evitar que l'emmascarat arquer del destí efectuï un tret precís i encertat. Madame Kowalsky, Jerry Cornelius i el Major Grubert ho saben, és a dir, saben més del que haurien de saber. Jo també.

Què puc fer a més de desaparèixer anònimament a la xarxa del suburbà?
                                                                                                                    
                                                                                                                   Continuarà...

----------------------------

Jean Giraud va morir el 10 de Març de 2012, gairebé 6 anys després d'escriure el present text.




12 de junio de 2006

Jean Giraud

Jean Giraud (Gir) cedió la portada de su primera obra a su propio maestro, Jijé. Hoy en día sigue publicando los álbumes de El teniente Blueberry -una de las series más famosas del mundo del cómic- como coautor junto a su guionista Charlier, a pesar de que éste hace muchos años que falleció y ahora es el mismo Giraud quien escribe las historias. 

Jean Giraud es un artista de formación clásica. Su saber se fundamenta en un conocimiento profundo y exhaustivo de la figura humana y animal, del dibujo y del trazo, tanto a lápiz como a pincel. Es directo en la línea como en la mancha. Sus blancos y negros son blancos y negros. Su gama cromática es completa y adecuada. El tratamiento de la luz y de la sombra es pulcramente efectiva. Es un artista limpio y claro sin formar parte de la famosa línea clara, aunque quizás esté, como lo estamos casi todos, emocionalmente influido por ella. Fue discípulo de los grandes maestros americanos, Alex Raymond, Milton Canniff, Burne Hogarth y de la línea precisa de Harold Foster que, más tarde, como Moebius, hace suya. Su imaginario es la reinterpretación de los grandes mitos y viejas historias del Western, como también de la más pura fantasía pseudocientífica, irónica y surrealista. Bebe de fuentes clásicas y recientes como el famoso Dune de Brian Herbert, de los Diarios de las estrellas, de Stanislaw Lem y de la obra gráfica de Philippe Druillet y su extraordinario Lone Sloane.

Jean Giraud es a la vez Moebius, la otra cara de la moneda de un artista que tiene el difícil mérito de haber creado, sin lugar a dudas, la mejor obra del cómic universal: El garaje hermético, que al igual que El Quijote, es también él un folletín que quiere ridiculizar las viejas y noveleras historias, en este caso, de ciencia ficción. Como el Hidalgo de la Mancha, el Mayor Grubert, su protagonista, viste también, como el castellano, ropas y vestimentas fuera de lugar y antiguas, en la obra de Moebius parece, con su salakov, un trasnochado explorador africano de las viejas épocas imperiales europeas en África, y el mundo que recrea en su asteroide es igualmente una Mancha que no existe. Pero el Mayor es un ser solitario sin Sancho aunque tenga a su Dulcinea representada por una esplendorosa Madame Kovalsky. La galaxia Moebius inaugura la fantaciencia moderna en la que el futuro está dentro de nuestra cabeza y la magia consiste en hallar una puerta en un muro que no ofrece ninguna.

Pero tan importantes como sus orígenes han sido sus consecuencias y sus secuelas; sus aportaciones iconográficas, su trazo, su mirada y sus paisajes, el contorno de los cuerpos dibujados, la desolación de los días soleados junto con las tabernas repletas de seres imposibles como nosotros, sus Venecias celestiales y sus pájaros de cemento, sus Edenas y sus Ciguri, han influido no sólo en el propio mundo del cómic, sino también en el cinematográfico (Star Wars). Toda la ciencia ficción, y muy buena parte de la iconografía moderna a partir de los setenta, son hijas de sus ojos.

En Moebius, su mirada irónica y visionaria, el futuro y el pasado, la poesía y el absurdo trazan una línea continua precisa y amable. Sus viñetas, tal y como él pretende, son de otro mundo. Los seres que en ellas aparecen y las historias que en ellas se narran son, al mismo tiempo, extrañas y próximas, tan raras como cotidianas, tan normales y cercanas que nos conducen inevitablemente a la conclusión de que los verdaderos extraterrestres somos nosotros como ya nos anticipó, en sus crónicas, Ray Bradbury.

Gracias a él seguimos leyendo al final de cada capítulo el mágico y humilde conjuro esperanzado: “continuará”.  Esta es una de las muchas razones por las que todos somos el Mayor Grubert, y al igual que el ingeniero Barnier cometeremos también el error fatal de hacer entrar en resonancia el proyector de partículas con el calibra-niveles y destruir así una bonita nave cablera. Las consecuencias serán terribles e irrperables, los tres niveles del asteroide Ciguri se descompensarán inevitablemente, al igual que todos nuestros escritos y recuerdos revelándose contra nosotros para destituirnos y ser libres,  para derrocar la tiranía que ejercemos sobre ellos. Pero el ingeniero Barnier nos sorprende al revelarse que es una chica, lleva un abrigo de piel que yo mismo le confeccioné en otro mundo que desapareció como lo hará en el que ahora vivo porqué no podré evitar que el enmascarado arquero del destino efectúe un  disparo certero y atinado. Madame Kowalsky, Jerry Cornelius y el Mayor Grubert lo saben, es decir, saben más de lo que deberían saber. Yo también.

¿Qué puedo hacer además de desaparecer anónimamente en la red del suburbano?
                                                                                                                    
                                                                                                                   Continuará…

----------------------------

Jean Giraud falleció el 10 de Marzo de 2012, casi 6 años después de escribir el presente texto.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada