12 juny 2006
Jean Giraud
Jean Giraud (Gir) va cedir la portada de la seva primera
obra al seu propi mestre, Jijé. Avui dia segueix publicant els àlbums de El tinent Blueberry -una de les sèries
més famoses del món del còmic- com a coautor al costat del seu guionista
Charlier, tot i que aquest fa molts anys que va morir i ara és el mateix Giraud
qui escriu les històries.
Jean Giraud és un artista de formació clàssica. El seu
saber es fonamenta en un coneixement profund i exhaustiu de la figura humana i
animal, del dibuix i del traç, tant a llapis com a pinzell. És directe en la
línia com en la taca. Els seus blancs i negres són blancs i negres. La seva
gamma cromàtica és completa i adequada. El tractament de la llum i de l'ombra
és pulcrament efectiva. És un artista net i clar sense formar part de la famosa
línia clara, encara que potser estigui, com ho estem gairebé tots, emocionalment
influït per ella. Va ser deixeble dels grans mestres americans, Alex Raymond,
Milton Canniff, Burne Hogarth i de la línia precisa de l’Harold Foster que, més
tard, com a Moebius, va fer seva. El seu imaginari és la reinterpretació dels
grans mites i velles històries del Western, com també de la més pura fantasia
pseudocientífica, irònica i surrealista. Beu de fonts clàssiques i recents com
el famós Dune de Brian Herbert, dels Diaris de les estrelles, de Stanislaw
Lem i de l'obra gràfica de Philippe Druillet i el seu extraordinari Lone Sloane.
Jean Giraud és alhora Moebius, l'altra cara de la moneda
d'un artista que té el difícil mèrit d'haver creat, sense cap mena de dubte, la
millor obra del còmic universal: El
garatge hermètic, que igual que El
Quixot, és també ell un fulletó que vol ridiculitzar les velles i novel·leres
històries, en aquest cas, de ciència ficció. Com l’Hidalgo de la Manxa, el
Major Grubert, el seu protagonista, vesteix també, com el castellà, robes i
vestimentes fora de lloc i antigues, en l'obra de Moebius sembla, amb el seu salacot,
un tronat explorador africà de les velles èpoques imperials europees a
l'Àfrica, i el món que recrea en el seu asteroide és igualment una Manxa que no
existeix. Però el Major és un ésser solitari sense Sancho i encara que tingui la
seva Dulcinea representada per una esplendorosa Madame Kovalsky. La galàxia
Moebius inaugura la fantaciència moderna en la qual el futur està dins del
nostre cap i la màgia consisteix a trobar una porta en un mur que no n’ofereix
cap.
Però tan importants com els seus orígens han estat les
seves conseqüències i les seves seqüeles; les seves aportacions iconogràfiques,
el seu traç, la seva mirada i els seus paisatges, el contorn dels cossos
dibuixats, la desolació dels dies assolellats juntament amb les tavernes plenes
d'éssers impossibles com nosaltres, les seves Venècies celestials i els seus
ocells de ciment, les seves Edenes i els seus Ciguri, han influït no només en
el propi món del còmic, sinó també en el cinematogràfic (Star Wars). Tota la ciència ficció, i molt bona part de la
iconografia moderna a partir dels setanta, són filles dels seus ulls.
En Moebius, la seva mirada irònica i visionària, el futur
i el passat, la poesia i l'absurd tracen una línia contínua precisa i amable.
Les seves vinyetes, tal com ell pretén, són d'un altre món. Els éssers que en
elles apareixen i les històries que en elles es narren són, al mateix temps,
estranyes i properes, tan rares com quotidianes, tan normals i conegudes que
ens condueixen inevitablement a la conclusió que els veritables extraterrestres
som nosaltres com ja ens va anticipar, en les seves cròniques, Ray Bradbury.
Gràcies a ell vam seguir llegint al final de cada capítol
el màgic i humil conjur esperançat: "continuarà". Aquesta és una de
les moltes raons per les que tots som el Major Grubert, i igual que l'enginyer
Barnier cometrem també l'error fatal de fer entrar en ressonància el projector
de partícules amb el calibra-nivells i destruir així una bonica nau cablera.
Les conseqüències seran terribles i irreparables, els tres nivells de l'asteroide
Ciguri es descompensaran inevitablement, igual que tots els nostres escrits i
records revelant-se contra nosaltres per destituir-nos i ser lliures, per
enderrocar la tirania que exercim sobre ells. Però l'enginyer Barnier ens
sorprèn al revelar-se que és una noia, porta un abric de pell que jo mateix li
vaig confeccionar en un altre món que va desaparèixer com ho farà aquest en el
que ara visc perquè no podré evitar que l'emmascarat arquer del destí efectuï
un tret precís i encertat. Madame Kowalsky, Jerry Cornelius i el Major Grubert
ho saben, és a dir, saben més del que haurien de saber. Jo també.
Què puc fer a més de desaparèixer anònimament a la xarxa
del suburbà?
Continuarà...
----------------------------
Jean Giraud va morir el 10 de Març de 2012, gairebé 6
anys després d'escriure el present text.
12
de junio de 2006
Jean
Giraud
Jean
Giraud (Gir) cedió la portada de su primera obra a su propio maestro, Jijé. Hoy
en día sigue publicando los álbumes de El
teniente Blueberry -una de las series más famosas del mundo del cómic- como
coautor junto a su guionista Charlier, a pesar de que éste hace muchos años que
falleció y ahora es el mismo Giraud quien escribe las historias.
Jean
Giraud es un artista de formación clásica. Su saber se fundamenta en un
conocimiento profundo y exhaustivo de la figura humana y animal, del dibujo y
del trazo, tanto a lápiz como a pincel. Es directo en la línea como en la
mancha. Sus blancos y negros son blancos y negros. Su gama cromática es
completa y adecuada. El tratamiento de la luz y de la sombra es pulcramente
efectiva. Es un artista limpio y claro sin formar parte de la famosa línea clara, aunque quizás esté, como lo
estamos casi todos, emocionalmente influido por ella. Fue discípulo de los
grandes maestros americanos, Alex Raymond, Milton Canniff, Burne Hogarth y de la
línea precisa de Harold Foster que, más tarde, como Moebius, hace suya. Su imaginario
es la reinterpretación de los grandes mitos y viejas historias del Western,
como también de la más pura fantasía pseudocientífica, irónica y surrealista. Bebe
de fuentes clásicas y recientes como el famoso Dune de Brian Herbert, de los
Diarios de las estrellas, de Stanislaw Lem y de la obra gráfica de Philippe
Druillet y su extraordinario Lone Sloane.
Jean
Giraud es a la vez Moebius, la otra cara de la moneda de un artista que tiene
el difícil mérito de haber creado, sin lugar a dudas, la mejor obra del cómic
universal: El garaje hermético, que
al igual que El Quijote, es también
él un folletín que quiere ridiculizar las viejas y noveleras historias, en este
caso, de ciencia ficción. Como el Hidalgo de la Mancha, el Mayor Grubert, su
protagonista, viste también, como el castellano, ropas y vestimentas fuera de
lugar y antiguas, en la obra de Moebius parece, con su salakov, un
trasnochado explorador africano de las viejas épocas imperiales europeas en
África, y el mundo que recrea en su asteroide es igualmente una Mancha que no
existe. Pero el Mayor es un ser solitario sin Sancho aunque tenga a su
Dulcinea representada por una esplendorosa Madame Kovalsky. La galaxia Moebius
inaugura la fantaciencia moderna en la que el futuro está dentro de nuestra
cabeza y la magia consiste en hallar una puerta en un muro que no ofrece
ninguna.
Pero
tan importantes como sus orígenes han sido sus consecuencias y sus secuelas; sus
aportaciones iconográficas, su trazo, su mirada y sus paisajes, el contorno de
los cuerpos dibujados, la desolación de los días soleados junto con las
tabernas repletas de seres imposibles como nosotros, sus Venecias celestiales y
sus pájaros de cemento, sus Edenas y sus Ciguri, han influido no sólo en el
propio mundo del cómic, sino también en el cinematográfico (Star Wars). Toda la ciencia ficción, y
muy buena parte de la iconografía moderna a partir de los setenta, son hijas de
sus ojos.
En
Moebius, su mirada irónica y visionaria, el futuro y el pasado, la poesía y el
absurdo trazan una línea continua precisa y amable. Sus viñetas, tal y como él
pretende, son de otro mundo. Los seres que en ellas aparecen y las historias
que en ellas se narran son, al mismo tiempo, extrañas y próximas, tan raras
como cotidianas, tan normales y cercanas que nos conducen inevitablemente a la
conclusión de que los verdaderos extraterrestres somos nosotros como ya nos
anticipó, en sus crónicas, Ray Bradbury.
Gracias
a él seguimos leyendo al final de cada capítulo el mágico y humilde conjuro
esperanzado: “continuará”. Esta es una
de las muchas razones por las que todos somos el Mayor Grubert, y al igual que
el ingeniero Barnier cometeremos también el error fatal de hacer entrar en
resonancia el proyector de partículas con el calibra-niveles y destruir así una
bonita nave cablera. Las consecuencias serán terribles e irrperables, los tres
niveles del asteroide Ciguri se descompensarán inevitablemente, al igual que todos
nuestros escritos y recuerdos revelándose contra nosotros para destituirnos y
ser libres, para derrocar la tiranía que
ejercemos sobre ellos. Pero el ingeniero Barnier nos sorprende al revelarse que
es una chica, lleva un abrigo de piel que yo mismo le confeccioné en otro mundo
que desapareció como lo hará en el que ahora vivo porqué no podré evitar que el
enmascarado arquero del destino efectúe un
disparo certero y atinado. Madame Kowalsky, Jerry Cornelius y el Mayor
Grubert lo saben, es decir, saben más de lo que deberían saber. Yo también.
¿Qué
puedo hacer además de desaparecer anónimamente en la red del suburbano?
Continuará…
----------------------------
Jean
Giraud falleció el 10 de Marzo de 2012, casi 6 años después de escribir el
presente texto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada