"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dissabte, 25 de juny de 2016

Le jeune Albert

Le jeune Albert, Yves Chaland
Le jeune Albert


20 de desembre de 2006

Només els nens que han viscut una postguerra en una família humil, podran emocionar-se i somriure amb el petit Albert. També podran fer-se seu el personatge tots aquells que han tingut el privilegi d'haver conegut un món sense televisió, on l'electrodomèstic més sofisticat que hi havia a la casa era una ràdio de vàlvules, amb ella s'accedia al món i a un nou entreteniment. Gràcies a ella la música va començar a no ser ja un bé escàs. Concursos, notícies i les novel·les radiades de centenars de capítols i tota la família al voltant de la ràdio, deixant el sopar a mitges per escoltar el capítol del dia, mentrestant, l'àvia, sorda, treballadora, despreocupada, i pensant que ja havien sopat, retirava el menjar de la taula i es posava a rentar els plats. En acabar l'audició tots tornaven per acabar de sopar i es trobaven que s'havien quedat sense postres.

Malgrat els desastres viscuts, de la pobresa, de la fam, dels morts enterrats de qualsevol manera i en qualsevol lloc i de les joventuts mig perdudes, malgrat tot això, aquest era un món innocent i també ingenu. Potser era així per la seva pobresa material, per la falta (escassetat) de tantes coses. Aquest era un món on als nens se'ls banyava en gibrells i els adults havien d'anar un cop per setmana als banys públics, al no tenir les seves cases un lavabo en condicions. En aquest món hi havia també un tresor gairebé tan important com les dobles sessions de cinema els diumenges a la tarda, aquest tresor eren les novel·les gràfiques, els còmics, els tebeos, tot un monument a la civilització i a la nostàlgia. Barat i humil.

"Le jeune Albert" era belga, fill d'un dels millors artistes europeus, Yves Chaland, francès i lyonés, mort prematurament molt jove als trenta-tres anys d'edat. Ell va ser un dels que van renovar l'escola de còmic belga, agermanada amb la francesa i coneguda amb un dels millors noms que alguna cosa o algú puguin tenir, "La Línia Clara". Nom que per sí mateix només mereix tot un tractat i un homenatge, per la seva precisió i poesia, dues circumstàncies que poques vegades trobem juntes.

El seu gran mestre va ser l'inigualable Hergé, pare del irrepetible Tintin. Darrere d'ell i al costat d'ell el van acompanyar un nombrós grup d'artistes, des del cèlebre Morris i el seu justicier "Lucky Luke", amb la seva cigarreta penjant sempre dels seus llavis i ara obligat pels nous temps a convertir-se en exfumador, fins al divertidíssim i moltes vegades càustic André Franquin i el seu insuperable Spirou, nom que va donar lloc a una de les més importants i prestigioses revistes de còmics de tot el món i que va servir després de model per a la francesa Pilote. La llista seria i és interminable, l'atractiu i la influència de "La línia Clara" s'ha estès ja a la resta del món sobrepassant el seu inicial reducte franc-belga. A Espanya hi ha els alumnes més avantatjats i aplicats amb el valencià Daniel Torres i el portentós català Max, un geni del dibuix.

Però Yves Chaland és més tendre i més entranyable, potser per la seva joventut i la seva vida perdudes injusta i promptament. La claredat i la llegibilitat del seu grafisme són exemples també clars i llegibles de tota l'escola, caracteritzada per una pulcra neteja i una falsa senzillesa. En ella, certament, res és senzill, tot, en canvi, està estudiat i és complex. La línia, això sí, és l'instrument sempre adequat per ressaltar l'important, per destacar els detalls necessaris, perquè el conjunt adquireixi significat i sentit. La línia és la millor eina separadora, cada cosa al seu lloc, tot ordenat i sense taques que el confonguin, ni amb la resta, ni amb el fons. Com un bon naturalista, Chaland i els seus han estat sempre convençuts que ni la millor de les fotografies pot competir mai amb el millor dels dibuixos. L'encant del seu traç i la lluminositat dels seus colors recorden les estampes japoneses i les miniatures medievals, falsament infantils i equivocadament ingènues, però amables i amigables. Mirant i gaudint-ne sempre acabem recordant que alguna cosa se'ns ha oblidat, no sabem mai què és, potser per això no parem de mirar i remirar mil vegades aquests dibuixos, trobant en ells sempre coses noves.

"Le jeune Albert" és un nen de la postguerra belga que és la postguerra de la segona Guerra Mundial, a Brussel·les, Ostende o Anvers. És la pàtria de Godofredo de Bouillon, un personatge de segona fila  que va passar a la història en convertir-se en un dels primers creuats que van anar a Terra Santa a la recerca de fortuna i de perdó. Aquest és també el país que en aquests anys de postguerra ha d'abandonar per donar-li la independència a la seva "gran finca particular", el Congo, al cor de l'Àfrica, allà on el rei dels belgues, també anomenat Alberto, va creure que podia, fer i desfer, robar i espoliar al seu gust. El Congo, on es va refugiar durant anys, en plena selva i en el mateix "cor de les tenebres", Kurtz, el boig, el rebel, el qual morint delira cridant a l’horror, no sabem si per allunyar-lo o per acompanyar-lo. Bèlgica i el Congo, on una monja amb la cara d'Audrey Hepburn troba i perd la seva vocació quan ha de decidir què ha de fer amb els seus hàbits i amb l'ocupació nazi del seu país. Bèlgica, on els seus camps supuren la sang de mil batalles de les mil guerres que Europa ha patit i ha buscat. Bèlgica, més catòlica que luterana i tan valona com flamenca, allà on Espanya es va dessagnar pel seu orgull suïcida. Bèlgica també, on neix ara aquesta nova Europa, esforçada, menys boja, més sàvia i molt més espantada. Bèlgica, a la qual sempre haurem d'agrair que en lloc d'inventar el rellotge de cucut com van fer els suïssos, inventés "La Línia Clara".

La vida del petit Albert no és fàcil. Els adults que tenen cura d'ell, els seus pares, han de carregar pesos molt grans que gairebé els aixafen a ells en moltes ocasions. Els seus companys, nens com ell, són també supervivents, són amics i rivals, bons nois i éssers cruels. Despietats quan la situació ho requereix i també burletes, egoistes i agres. Com ho és el petit Albert, brivall i entremaliat. Tots ells a casa seva, al carrer i a l'escola, enfront dels seus professors, la majoria d'ells majors, plens de dubtes, desconcertats i enfadats, amb mal caràcter, amb el bigoti groc per culpa del fum del tabac i les bates plenes de forats per culpa de la cendra mal apagada i amb més d'un botó descosit i a punt de caure, el coll de la camisa ras i brut i les sabates amb la sola gastada. L'abric vell i el barret passat de moda. I els dits, aquests maleïts dits sempre enfangats de guix.


Aquest és el paisatge, al qual cal afegir l'esclat de color dels quioscos on es venen les revistes gràfiques i els còmics. Cada setmana esperant amb ànsia l'aparició del nou número. Cada setmana desitjant saber com continuen les aventures del teu heroi preferit. Quina meravella aquells dibuixos!, eren la catifa màgica amb la qual aconseguies viatjar per tot el món. Eren el coet, la nau espacial que et transportava més enllà del sol. Eren la porta oberta a la felicitat. El petit Albert, com tots els que vam conèixer aquest món, va aconseguir traspassar-la. I allà es va quedar, la mort del seu pare Chaland i amb ella la d'ell, el va atrapar de ple a la meitat de l'aventura, allà segueix.



20 Diciembre 2006

Sólo los niños que han vivido una posguerra en una familia humilde, podrán emocionarse y sonreír con el pequeño Alberto. También podrán hacerse suyo el personaje todos aquellos que han tenido el privilegio de haber conocido un mundo sin televisión, donde el electrodoméstico más sofisticado que había en la casa era una radio de válvulas, con ella se accedía al mundo y a un nuevo entretenimiento. Gracias a ella la música empezó a no ser ya un bien escaso. Concursos, noticias y las novelas radiadas de cientos de capítulos y toda la familia alrededor de la radio, dejando la cena a medias para escuchar el capítulo del día, mientras tanto, la abuela, sorda, trabajadora, despreocupada, y pensando que ya habían cenado, retiraba la comida de la mesa y se ponía a lavar los platos. Al finalizar la audición todos regresaban para terminar de cenar y se encontraban que se habían quedado sin postre.


A pesar de los desastres vividos, de la pobreza, del hambre, de los muertos enterrados de cualquier manera y en cualquier lugar y de las juventudes medio perdidas, a pesar de todo ello, este era un mundo inocente y también ingenuo. Tal vez era así por su pobreza material, por la escasez de tantas cosas. Ese era un mundo donde a los niños se les bañaba en barreños y los adultos habían de ir una vez por semana a los baños públicos, al no tener sus casas un aseo en condiciones. En ese mundo había también un tesoro casi tan importante como las dobles sesiones de cine los domingos por la tarde, ese tesoro eran las novelas gráficas, los cómics, los tebeos, todo un monumento a la civilización y a la nostalgia. Barato y humilde.


“Le jeune Albert” era belga, hijo de uno de los mejores artistas europeos, Yves Chaland, francés y lyonés, muerto prematuramente muy joven a los treinta y tres años de edad. Él fue uno de los que renovaron la escuela de cómic belga, hermanada con la francesa y conocida con uno de los mejores nombres que algo o alguien puedan tener, “La Línea Clara”. Nombre que por si solo merece todo un tratado y un homenaje, por su precisión y poesía, dos circunstancias que pocas veces encontramos juntas.


Su gran maestro fue el inigualable Hergé, padre del irrepetible Tintin. Detrás de él y junto a él le acompañaron un numeroso grupo de artistas, desde el célebre Morris y su justiciero “Lucky Luke”, con su pitillo colgando siempre de sus labios y ahora obligado por los nuevos tiempos a convertirse en exfumador, hasta el desternillante y muchas veces caústico André Franquin y su insuperable Spirou, nombre que dio lugar a una de las más importantes y prestigiosas revistas de cómics de todo el mundo y que sirvió luego de modelo para la francesa Pilote. La lista sería y es interminable, el atractivo y la influencia de “La línea Clara” se ha extendido ya al resto del mundo sobrepasando su inicial reducto franco-belga. En España encontramos a los alumnos más aventajados y aplicados con el valenciano Daniel Torres y el portentoso catalán Max, un genio del dibujo.


Pero Yves Chaland es más tierno y más entrañable, tal vez por su juventud y su vida perdidas injusta y prontamente. La claridad y la legibilidad de su grafismo son ejemplos también claros y legibles de toda la escuela, caracterizada por una pulcra limpieza y una falsa sencillez. En ella, ciertamente, nada es sencillo, todo, en cambio, está estudiado y es complejo. La línea, eso sí, es el instrumento siempre adecuado para resaltar lo importante, para destacar los detalles necesarios, para que el conjunto adquiera significado y sentido. La línea es la mejor herramienta separadora, cada cosa en su sitio, todo ordenado y sin manchas que lo confundan, ni con el resto, ni con el fondo. Como un buen naturalista, Chaland y los suyos han estado siempre convencidos que ni la mejor de las fotografías puede competir jamás con el mejor de los dibujos. El encanto de su trazo y la luminosidad de sus colores recuerdan las estampas japonesas y las miniaturas medievales, falsamente infantiles y equivocadamente ingenuas, pero amables y amigables. Mirándolas y disfrutándolas siempre acabamos recordando que algo se nos ha olvidado, no sabemos nunca qué es, tal vez por eso no paramos de mirar y remirar mil veces esos dibujos, encontrando en ellos siempre cosas nuevas, olvidadas.


“Le jeune Albert” es un niño de la posguerra belga que es la posguerra de la segunda Guerra Mundial, en Bruselas, Ostende o Amberes. Es la patria de Godofredo de Bouillon, un segundón que pasó a la historia al convertirse en uno de los primeros cruzados que fueron a Tierra Santa en busca de fortuna y de perdón. Ese es también el país que en esos años de posguerra debe abandonar y darle la independencia a su “gran finca particular”, el Congo, en el corazón de África, allí donde el rey de los belgas, también llamado Alberto, creyó que podía, hacer y deshacer, robar y expoliar a su antojo. El Congo, donde se refugió durante años, en plena selva y en el mismo “corazón de las tinieblas”, Kurtz, el loco, el rebelde, el que muriéndose delira llamando al “horror”, no sabemos si para alejarlo o para acompañarlo. Bélgica y el Congo, donde una monja con el rostro de Audrey Hepburn encuentra y pierde su vocación cuando ha de decidir qué debe hacer con sus hábitos y con la ocupación nazi de su país. Bélgica, donde sus campos supuran la sangre de mil batallas de las mil guerras que Europa ha sufrido y ha buscado. Bélgica, más católica que luterana y tan valona como flamenca, allí donde España se desangró por su orgullo suicida. Bélgica también, donde nace ahora esa nueva Europa, esforzada, menos loca, más sabia y mucho más asustada. Bélgica, a la que siempre habremos de agradecer que en lugar de inventar el reloj de cuco como hicieron los suizos, inventara “La Línea Clara”.


La vida del pequeño Alberto no es fácil. Los adultos que cuidan de él, sus padres, deben cargar pesos muy grandes que casi los aplastan a ellos en muchas ocasiones. Sus compañeros, niños como él, son también supervivientes, son amigos y rivales, buenos muchachos y seres crueles. Despiadados cuando la situación lo requiere y también burlones, egoístas y agrios. Como lo es el pequeño Alberto, bribón y travieso. Todos ellos en sus casas, en la calle y en la escuela, frente a sus profesores, la mayoría de ellos mayores, llenos de dudas, desconcertados y enfadados, con mal carácter, con el bigote amarillo por culpa del humo del tabaco y las batas llenas de agujeros por culpa de la ceniza mal apagada y con más de un botón descosido y a punto de caer, el cuello de la camisa raído y sucio y los zapatos con la suela gastada. El abrigo viejo y el sombrero pasado de moda. Y los dedos, esos malditos dedos siempre embarrados de tiza.


Ese es el paisaje, al que hay que añadir el estallido de color de los kioscos donde se venden las revistas gráficas y los tebeos. Cada semana esperando con ansia la aparición del nuevo número. Cada semana deseando saber cómo continúan las aventuras de tu héroe preferido. ¡Qué maravilla aquellos dibujos!, eran la alfombra mágica con la que lograbas viajar por todo el mundo. Eran el cohete, la nave espacial que te transportaba más allá del sol. Eran la puerta abierta a la felicidad. El pequeño Alberto, como todos los que conocimos ese mundo, logró traspasarla. Y allí se quedó, la muerte de su padre Chaland y con ella la de él, lo atrapó de lleno en mitad de la aventura, allí sigue.


Nosotros, mientras podamos conservar nuestra memoria, sabremos que aun tenemos una oportunidad de acompañarle. Allí está, ¿no lo veis?, al otro lado nos espera. Tras esa puerta que siempre permanece abierta.
 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada